Agafant el cor amb les dues mans, l'estima vessa,
l'amor et porta molt més enllà que les pròpies cames
lluny de casa, els pensaments pesen, però es mouen de pressa
duu quatre coses al sarró i un grapat de besades.

En una barca blanca ha decidit fer-se a la mar,
no ha parat de remar i ara, a port, ni tant sols pot jaure;
els ulls es tornen tebis, però semblen no voler plorar,
dins el pit, tot és estret i el vespre comença a caure.

Cercant recer, però sabent que el seu cor és a la vora,
veu la barqueta marxar, amb recança i cert temor;
les agulles del rellotge ja no li diuen l'hora,
tant sols sent el vespre, la pau i del mar la remor.

Tant a prop, tots dos sentiran l'escalfor dels seus cossos,
però la tripulació fidel l'ha vingut a cercar;
mira enrere, fermant-se la cua de cabells rossos,
després abraça la bossa que prest va preparar.

Segueix l'estela del timó quan aquest deixa el moll
fusta i aigua s'acaronen, no es deixen de besar.
Salabror als llavis, paraules que es queden dins el coll,
res es pot negar si és l'amor que et fa sortir a la mar.