Allò que hi ha de soledat als hòmens,
l’única i la mateixa soledat
que hem sabut repetir com una Forma
definitiva, plena, previsible,
l’única, la mateixa i immutable
que ha entès com habitar-nos entre l’ordre
més piadós, més inquiet, més inequívoc,
tan absurd com la mateixa i única
Forma de persistir entre les coses.
allò que s’ha obstinat a fer que el vespre
tinga el color del desconsol més íntim,
l’única, la mateixa que acompanya,
amb la mort de la llum, la llum del dia.