Estreny, però amb la cura del terrissaire,
volta i volta, sobre un cabell daurat,
prompte es lleva, sense trigar pas gaire
llisca pel torrent humit, amarat.

Acaronant-la, se li atura el cor,
cedeix, perdent la força dels seus braços;
s'endurà, amb goig, algun d'aquells fils d'or,
aquells que davall dibuixen mil traços

quan ja ha claudicat, els seus ulls la miren,
per un instant, es donaran les mans,
veurà de cop, com els seus somnis giren,
tornarà trista, al jaç on era abans

i de nou dormirà, esperant quelcom,
notant la proximitat d'una olor,
desvetllant-la quan ella ja s'adorm
i una veu la crida pel seu color.