Sobre un tema de Jean Tardieu

Com qui no se n'ha anat mai
i retorna vençut,
has col.legit que tot coneixement
es fonamenta en la desconeixença
i la claror que, tènue, enllumena un redol
arrela arreu en una xarxa d'ombres,
com la mà que entra a l'aigua
i escampa un infinit de cercles que s'esborren.

A voltes t'ha semblat que te n'arriba
-un eco, just, un rerefons d'escumes
lleu i constant, un dring de vent i eixàrcies
rere la nit, enllà de les finestres
de la casa on et colgues per primera vegada-
el clam dels mots que amb cada mot descartes,
l'obac oneig d'allò que els mots no diuen.