Reneix de nou el sol, i la brisa serena
de melangia m'omple l'esperit.
Reneix de nou la llum que el cor encén i emplena
com un ocell marí que enfila la carena:
El cant del teu oblit.

Reneix el dubte etern i el bes, i m'acontenta
de nou la confiança dels humans,
i els teus llavis de sal la mar em representa
i et fa de nou real amb la lletra valenta
que em raja de les mans.

I el meu amor antic de nou somriu i encisa
la dolça cobejança dels sentits,
mentre un altre infinit secretament m'avisa
que noves solituds vindran a la nit grisa
per fer-nos més petits.

Jordi Vives i Batlle, 16 Gener 1983