POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 644
  Total Poemes: 15668
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Allix, Guy

Allix, Guy

erroresrecomendar

No és sense una gran joia que cal celebrar l'edició d'aquest llibre de poemes de Guy Allix. I cal fer-ho per un triple motiu: primer, pel coratge que significa la publicació, per primera vegada, d'un dels poetes més interessants --però menys coneguts-- de la "nova poesia" francesa; segon, perquè els poemes se'ns presenten en una molt bona traducció catalana, deguda a Miquel Edo. I, "last but not least", perquè amb aquest llibre s'inicia una nova col.lecció, "Líquens" dedicada a l'edició de textos poètics.

Des del divuit anys, Guy Allix (Douai, 1953) va triar de ser poeta. Primer les influències dels "chansoniers" (Brassens, Brel) i després les de la gran tradició poètica francesa (Char, Eluard, Rimbaud) van ajudar a refermar una vocació i un discurs cada cop més serrat vers la contenció de la paraula: escriure "tot allò que cal per dir". La tensió paraula-silenci ha generat una obra d'una intensitat lírica poc freqüent i d'una singular precisió, recollida fins avui, en nou llibres, gairebé tots editats a Rougerie. "On escriure quan les teves arrels ja no tenen nom?", "Allò que s'escola entre els mots: la vida empesa a viure", "Deixa que els mots et roseguin i et tenallin", són versos/poema, banderes d'una escriptura que no acaba en els mots plantats damunt del paper, sinó que continua molt més enllà, en una tasca continuada de difusió de la Poesia.

La traducció, dèiem, és un element a tenir molt en compte. No és fàcil traslladar l'idioma precís del poeta, fràgil i consistent alhora, i Miquel Edo aconsegueix que els versos llisquin damunt el català com si aquesta hagués estat la seva llengua original.

Finalment, cal saludar la generosa iniciativa d'aquests "Líquens" tan pulcrament presentats i que, tal com diu la solapa del primer llibre, "neixen amb la vocació reservada i exclusiva de la plana sbarbariana, guiats pel propòsit d'acostar al lector català poetes moderns de llengua romànica àmpliament aplaudits a llur país d'origen, però encara poc llegits a casa nostra". El mateix Miquel Edo i Joan Maluquer dirigeixen la col.lecció. Dues remarques, encara: els títols en preparació, Diari d'Argèlia, de Vittorio Sereni, Dia d'avui, de Jean Follain, Versos per a la Dina, de Camillo Sbarbaro, Dels jocs d'hivern, d'António Franco Alexandre, i El foc és un cementiri, d'Ives Roqueta, i el fet que l'editorial neix fora de Barcelona, a Cabrera de Mar, al Maresme. Ja s'ha dit moltes vegades que les iniciatives més creatives --curt i ras, les iniciatives-- en favor de la poesia vénen de fora de la capital, on el joc de poders i de contrapoders només són capaços de generar literatura consumista i/o iniciatives editorials poètiques sense cap risc.

http://guyallix.art.officelive.com/desarellat.aspx


(Douai, 1953), premiat en diverses ocasions per l’Académie Française, és a hores d’ara autor de set reculls i compagina la creació amb una intensa activitat de didàctica de la poesia en diversos cicles d’ensenyament. De la seva poètica la crítica ha subratllat una densitat i una concisió que l’entronquen, entre els grans contemporanis francesos, amb aquells que més s’han deixat seduir per la barrera del silenci. El poeta Bernard Noël ha definit l’univers d’Allix com «un paisatge fet de fractures, de falles, d’arestes, però sacsejat per una voluntat organitzadora, la voluntat del desesper, que no és pas renúncia, com ens voldrien fer creure, sinó tot el contrari: l’energia fonamental del poema».
http://www.galerada.cat/autors/guyallix.htm
Depuis plus de trente ans, Guy Allix écrit une oeuvre rugueuse et exigente dans l'affrontement d'un destin précaire. Une oeuvre nocturne mais sans lamentation, creusée dans le sillon des mots les plus simples, parsemée de quelques éclaircies et d'une "énergie qui sourd du corps" comme l'amour dans "des poèmes de sang et de sève" (Gérard Poulouin). Sans effusion lyrique, le bonheur des mots s'y conjugue à la torture du langage. J.M.G Le Clézio parle de "détermination" et de "force" et dit d'un recueil de Guy Allix que c'est "un livre comme un bûcher". Chez ce poète agnostique et rebelle, il y a cependant comme un souffle mystique et le poème s'impose parfois comme une prière. Gilles Perrault ne s'y était pas trompé en déclarant il y a vingt ans "Il faudrait lire Mouvances mes mots, comme les croyants font de leurs textes sacrés à petites étapes, par bribes et morceaux, dans les temps creux comme dans les temps forts, pour y apprendre selon les heures la dérision de l'existence ou son exaltation." A l'écart des salons et des intellectuels de parade, l'auteur continue un travail secret sur le chemin de l'essentielle et inaccessible humilité. Un travail alimenté par la seule raison qui vaille : la vie même entre douleur et douceur, entre fragilité et espérance. Toute la vie.
http://guyallix.art.officelive.com/default.aspx
Subir