POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 586
  Total Poemes: 13880
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Benguerel i Llobet , Xavier

Benguerel i Llobet , Xavier

erroresrecomendar

Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990), escriptor i traductor.

Resideix al barri del Poblenou de Barcelona fins als 33 anys. L'any 1929 s'incorpora a la novel·la catalana amb Pàgines d'un adolescent. Des d'aleshores escriu més de vint novel·les, un recull de poemes, tres obres de teatre, quatre reculls de narracions i dos llibres de memòries.

Abans de la guerra civil espanyola ja havia publicat la novel·la Suburbi (1936), ambientada al barri obrer del Poblenou, ara pràcticament desaparegut per la transformació dels Jocs Olímpics del 1992. En acabar la guerra, s'exilia a Xile fins al 1954. En tornar a Catalunya, reprèn la publicació de novel·les de fons autobiogràfic com El testament i la sèrie de novel·les d'Els vençuts, sobre l'exili.

Guanya el premi Planeta 1974 amb la novel·la Icària, Icària... (1974), que recrea l'efervescència anarquista del seu barri de joventut. I el 1978 obté el premi Crítica Serra d'Or amb Llibre del retorn (1977).

Com a traductor ha treballat amb obres de Poe, Mallarmé, Rimbaud i Neruda, però la seva tasca en aquest camp és especialment reconeguda per la traducció íntegra, per primera vegada en català, dels dotze llibres de les Faules de La Fontaine, i Les flors del mal, de Baudelaire, versions elogiades per la crítica.

El 1988 li rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'AELC.
http://www.escriptors.cat/autors/benguerelx/pagina.php?id_sec=1499

Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona 1905-1990) va ser un escriptor català. Va rebre el 1988 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Nascut i resident al barri de Poblenou de Barcelona dins d'una família de gravadors tèxtils. El seu barri va ser l'escenari principal de moltes de les seves obres. Als cinc anys, entra a l' 'Escola de l'Aliança del Poblenou i, dels set als deu, al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana, de Manlleu. L'orientació cristiana de la seva educació queda reflectida en alguna de les seves obres com El Testament, on a través d'una temàtica de preocupació moral, va intentar crear el gènere de la novel·la catòlica catalana. Als deu anys, ingressa a les Écoles Françaises de la Gran Via de Barcelona cosa que li permeté conéixer a fons la llengua francesa i li permeté posteriorment realitzar traduccions acurades de clàssics com La Fontaine. Als quinze anys, publica en català un conte al diari La Publicitat.

L'any 1924, amb Salvador Roca, edita la revista Poble Nou.

El 1929, debuta en la novel·la catalana amb la publicació de Pàgines d'un adolescent, que li va merèixer el premi Les Ales Esteses. El 1930, es casa amb Rosa Godó i Gabarró, amb qui té dos fills, Xavier, conegut compositor català contemporani, i Leopold, que va continuar la indústria farmacèutica iniciada pel seu pare a Xile.

El 1936, Xavier Benguerel s'encarrega d'uns serveis administratius de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant la Guerra civil, i a les ordres del comissari de propaganda i escriptor Rafael Tasis, redactà textos propagandístics d'exaltació al combat. A l'exil·li, en els primers mesos a França, coincideix amb els escriptors Pere Calders, Mercè Rodoreda, Anna Murià, o Joan Oliver (Pere Quart), amb aquest darrer mantindrà una llarga relació epistolar i una relació d'amistat que s'acabarà refredant anys després per divergències ideològiques i d'altres tipus.

Gràcies al Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols, es va embarcar cap a Buenos Aires amb destinació final a Santiago de Xile. Gràcies a alguns coneixements en farmàcia hi crea el Laboratorio Benguerel, S.L. que li proporciona grans beneficis econòmics i possibilitat de dedicar-se a la literatura de manera professional.

Durant l'exili va publicar Sense retorn i La màscara. El 1954 torna a Catalunya. El 1955 crea amb l'escriptor i editor de la seva mateixa ideologia catòlica Joan Sales El Club dels Novel·listes, on publica el primer volum de la col·lecció amb la novel·la El testament. Van seguir altres obres seves de gran èxit com Gorra de plat. El Club dels Novel·listes edita també Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria Aurèlia Capmany, Joan Sales, Ramon Folch i Camarasa.

El 1974 va obtenir el Premi Planeta per l'obra Icària Icària (publicada simultàniament en català i castellà) on recrea l'ambient anarquista del Poblenou abans de la guerra.

També ha conreat altres gèneres literaris, com la poesia, el teatre, el guió per a televisió i les memòries. Ha traduït Edgar Allan Poe, Paul Valéry, Pablo Neruda, Paul Verlaine, Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé, Charles Baudelaire i totes les faules de La Fontaine.

Xavier Benguerel morí a Barcelona, el 19 de desembre de 1990, en plena transformació del barri obrer del Poblenou i de la façana marítima de la ciutat de Barcelona a causa dels Jocs Olímpics de 1992, transformació que ell va lamentar publicament.

L'estil de les obres de Xavier Benguerel és clàssic i de fàcil lectura. La temàtica de les seves obres incideix en els conflictes morals i en la vida quotidiana i presta especial atenció al món laboral.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Benguerel_i_Llobet
Xavier Benguerel (Barcelona 1905 - 1990) Escriptor. Residí fins a 33 anys a la barriada barcelonina del Poble Nou, l'ambient fabril de la qual és present en moltes obres seves. Abans de la fi de la guerra civil de 1936-39 havia publicat les novel·les Pàgines d'un adolescent (1929), La vida d'Olga (1930), El teu secret (1934) i Suburbi (1936) i els contes L'home i el seu àngel (1937) i havia estrenat El casament de la Xela (1937), premi Ignasi Iglésias 1936. El 1939 s'exilià a França i s'embarcà cap a l'Amèrica del Sud, d'on no tornà fins el 1954. A l'exili publicà els reculls de contes Sense retorn (1939) i La màscara (1947) i la comèdia unanimista d'ambient suburbà Fira de desenganys (1942). L'any 1955 publicà el volum de contes El desaparegut. Amb L'home dins el mirall, a partir del 1951, reprengué la publicació de novel·les i contribuí a l'intent d'elaborar una novel·la catòlica. Així, publicà La família Rouquier (1953), El testament (1955) història d'amor i d'odi en un matrimoni de fabricants, amb la qual aconseguí un gran èxit i de la qual elaborà una versió escènica (publicada el 1960), Els fugitius (1956), novel·lització del seu exili, després refeta completament amb el nom d'Els vençuts (1969), El viatge (1957), L'intrús (1960), El pobre senyor Font (1964) i la novel·la curta La prova del foc (1967). Gorra de plat (1967) narra l'evolució d'una empresa comercial a través dels esdeveniments històrics contemporanis. Amb la publicació de les Obres completes (primer volum, 1967) reelaborà estilísticament la seva producció inicial. Posteriorment publicà Els vençuts (1969), 1939(1973), Icària, Icària... (1974), premi Planeta; Llibre del retorn (1977), premi de la Crítica Serra d'Or 1978, Sempre és demà (1978), Apassionata, complicada història d'amor, per la qual li fou concedida la Lletra d'Or, i el volum de narracions L'absent, recull revisat de texts dispersos d'èpoques anteriors. Pel que fa a la poesia cal esmentar l'obra compresa entre 1925-85, recollida en Aniversari (1987). La majoria de les seves obres han estat traduïdes a altres idiomes i han estat fetes versions radiofòniques i televisives d'algunes d'elles. S'ha destacat, també, com a traductor (La Fontaine, P. Valéry, C. Baudelaire, E.A. Poe, etc). Participà, juntament amb Joan Sales, en la fundació de la col·lecció "El Club dels Novel·listes". L'any 1971 publicà el primer volum de Memòries (1905 1940) que fou continuat el 1982 per Memòria d'un exili. Xile (1940-1952).

Obra

Icària, Icària

Suburbi

“Terrats” dins Barcelona. 60 poemes

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 25/01/06 per Vicenç Llorca

Benguerel, Benguerel

El mític segell editorial del Club Editor, fundat el 1954 per Joan Sales i Xavier Benguerel (Barcelona, 1905 - 1990) en tornar de l'exili, s'ha aliat amb Edicions 1984 per tal de donar un nou impuls al seu extraordinari catàleg de títols. D'aquesta manera, i amb la voluntat de no sobrepassar una dotzena de llibres l'any, la històrica col·lecció El Club dels Novel·listes s'ha refundat emblemàticament amb l'obra que va inaugurar el 1955 la primera etapa: El testament, de Xavier Benguerel. Cinquanta anys més tard, podem tornar a llegir una de les novel·les representatives de la literatura catalana de la dècada dels 50. Reeditada al llarg del temps, El testament, que, de fet, ja va conèixer un notable èxit de públic quan va aparèixer per primer cop, va arribar també a ser adaptada teatralment l'any 1960. Dins la trajectòria de Benguerel, l'obra adquireix rellevància, ja que representa històricament l'inici d'un cicle narratiu marcat pel model de l'anomenada novel·la catòlica. En aquest punt, es deixa notar la influència del seu amic Joan Sales en l'intent, potser no prou valorat, d'acostar la novel·la catalana als corrents de reflexió moral i religiosa que es desenvolupen a l'Europa de postguerra, i que tenen en François Mauriac un dels seus principals models. D'aquesta manera, temes com ara la gràcia, el pecat i el perdó es van desenvolupant al llarg de les obres d'aquell període històric. De fons autobiogràfic, en El testament Benguerel aboca el mestratge de la novel·la psicològica après en títols anteriors -especialment la novel·lística de Dostoievski- per proposar-nos un text concentrat i intens al voltant del testament d'un personatge central: el vell Cosme, amo d'una fàbrica que es mostra com un patriarca totpoderós. Ara bé, la lectura de les seves paraules per part de la família revela des de la tendresa un fet que l'afecta i que havia quedat en secret durant tot aquell temps. Una bona ocasió, doncs, per retrobar un autor que, amb el pas del temps, es mostra interessant des de la seva experiència d'exili, original en la creació de l'espai mític del Poblenou industrial -recordem Icària, Icària, del 1974- i magnífic en la traducció, tal com constatem en la versió de Les flors del mal, de Baudelaire.

Article publicat al diari “Avui” el 14/07/05 per Pau Dito Tubau

Estremida memòria

En l'advertiment previ a Els fugitius i La fam i Les fúries, les dues parts diferenciades de la peculiar barreja que Benguerel va fer conèixer el 1969 sota el títol Els vençuts, la qüestió del gènere narratiu es resol amb una invocació a participar i a contribuir des de la literatura en la incerta acumulació de la memòria col·lectiva, la qual s'empara en una incitació de Jaume Vicens Vives al pròleg de Notícia de Catalunya, després de la justificació de la manera d'abordar l'exili viscut el 1939: "Aquest llibre, que conté una abundant exposició d'experiències personals i les d'un parell d'amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història". No gaire després Benguerel va publicar Memòries 1905-1940 (1971), un volum en què quedava clar que el fragment d'experiència personal relatat a Els vençuts era el que corresponia si fa no fa a la primera part, en què un grup d'escriptors, intel·lectuals i polítics emprenen l'èxode des de Barcelona en cotxes i camions mentre la població passa esmaperduda i a peu pels marges de les vies. La sensació de derrota i de ruptura irreversible es barreja amb el sentiment de culpa pel privilegi de la minoria. L'exili posterior, la distància física i moral amb els més íntims, i sobretot l'absència d'experiències compartides amb els que resten a dins, obliga a reviure l'episodi entre el dol i l'estranyesa, però les constriccions i les convencions de l'ofici permeten rebaixar la rauxa fins a una sobrietat gairebé glacial, més propera a la crònica i a la història que a la novel·la en primera persona. els passats compartits La responsabilitat contreta de relatar un dels capítols més impressionants de la història recent -"Havíem perdut una guerra ignominiosa, monstruosa, i ara, de segur que buscarien el sistema de destruir el nostre record"- fa que l'impuls moral de preservar-ne els trets se sobreposi a la necessitat de retrobar-se endins, entre l'angúnia i la recança, des del buit dels passats compartits que provoca el retorn amb els de casa. Benguerel acostumava a revisar papers antics, a refer i a retocar originals. Una versió inicial d'Els fugitius havia aparegut el 1955, però més enllà dels capítols suprimits, esmenats, afegits i reestructurats quinze anys més tard, va creure que havia d'allargar el testimoniatge amb una segona part en què corregís l'error comès "de no entrar als abominables camps de concentració de França". És possible que la segona part d'Els vençuts correspongui a les experiències relatades pel parell d'amics, i que, en voler donar la xifra exacta dels diversos exilis, utilitzés l'episodi oprobiós com a matèria narrativa per fer transcendir la crònica personal o de petit grupet que el precedia. I el cas és que no només se'n va sortir, sinó que va encertar-la en escollir un dels episodis més foscos i fatals de la vergonya col·lectiva que va suposar la fugida a França de milers i milers de desemparats. La trama és mínima i morosa, però transmet la solitud resignada d'una majoria abatuda; la desolació de l'escenari, el camp de Saint-Cyprien, amb una platja convertida en formiguer de refugiats desfets que han abdicat de gairebé tot, sense família ni casa ni país, és d'una eficàcia que fa escruixir; les escenes escassegen, però n'hi ha algunes en què la fam i la follia més ferotges, els ultratges i les humiliacions, encenen els habituals aldarulls entre desesperats. Benguerel, això no obstant, evita la truculència amb la mateixa distància de crònica de la part autobiogràfica, si bé els detalls significatius, la disenteria comuna, la immundícia a les cares peludes i xuclades, els entenebrits que són castigats dins d'uns sots sinistres quan tracten de fugir, o els que planegen suïcidar-se i acaben acovardits davant del mar, fan que la narració no només sigui vàlida i veraç, sinó que esdevingui metàfora dels buits silenciats de l'exili. centenari del naixement La celebració del centenari del naixement de Benguerel, un dels prosistes i professionals més ben preparats de la literatura catalana del segle XX, obliga a pensar en la generació escapçada dels Bartra, Riera Llorca, Artís-Gener, Sales i De Pol, entre molts altres. La recuperació d'una obra tan emblemàtica com Els vençuts no podia ser més oportuna. Se'n parla fins a l'abús, de la recuperació de la memòria, però la realitat és la mateixa de sempre: no només han hagut de passar tres dècades perquè els papers arnats de Salamanca, l'arxiu de la repressió i el genocidi, tornessin tristament als seus propietaris, no només s'ha hagut de tolerar des de la Transició que els vencedors envellissin tranquils des de la impunitat dels abusos comesos -no s'ha jutjat ni es jutjarà mai cap criminal, no s'ha exigit el penediment públic ni s'ha reprovat mai prou a ningú, per no ofendre, per no obrir ferides, etcètera-, sinó que les noves generacions han crescut dins d'un sistema educatiu i d'un espai social en què la memòria es relaciona amb els missatges del mòbil o el disc dur de l'ordinador. I potser per tot això les pel·lícules i les novel·les de més èxit sobre la Guerra Civil han tendit a reduir o a baratar el dolor de la tragèdia fins a confondre certa necessitat d'oblit amb la justícia i el perdó. Les dues citacions triades per Benguerel a l'hora d'encapçalar la segona part d'Els vençuts, titulada "1939" (1973), podrien ser-ne el contrapunt: la primera, de Titus Livi, diu que "cap crim no es funda en la raó"; la segona, d'Horaci, és una interpel·lació al lector: "Qui fuig del seu país, de si mateix no fuig?".

Article publicat a “El País” el 07/07/05 per Ponç Puigdevall

La vida absurda

A les primeres paraules m’assaltà una rara sensació de distanciament, no en l’espai, sinó en la meva nova manera de sentir, com si amb dona, mare i fill, no participéssim d’una mateixa existència, com si jo, per compte propi, m’hagués posat a viure qui sap on una vida, més que impossible, absurda (...). Havíem perdut una guerra ignominiosa, monstruosa, i ara, de segur que buscarien el sistema de destruir el nostre record”. Són unes frases d’Els vençuts, una novel·la de Xavier Benguerel (Barcelona, 1905 - 1990) on tot sembla haver-se conxorxat per oferir al lector una mena d’alegria estrictament literària a pesar que la matèria narrativa se sustenti de dalt a baix en totes les abjeccions, malestars i humiliacions que pugui suportar una colla d’individus sobrevivint en els límits de la resistència física i moral: de la mateixa manera que Joaquim Amat-Piniella a K.L. Reich va narrar les peripècies sense ventura que els catalans presos pels nazis van experimentar als camps d’extermini alemanys, Xavier Benguerel se centra aquí en els infortunis que van haver de viure i acceptar els fugitius espanyols que escapaven de les assassines turbulències franquistes. Els vençuts és una novel·la que proporciona una sensació estranya, i no tant pel rumb de les aventures i les experiències dels seus protagonistes com per la rotunditat amb què cada episodi apareix exposat, pel to narratiu on el que a poc a poc es va imposant són les virtuts de l’absurditat com a condició literària: a vegades sembla un fragment de crònica real, a vegades adopta el format d’un document històric, però sempre hi ha la deriva cap a un territori tan sols governat pel plaer de fixarse en l’anècdota fora del lloc realista i absolutament versemblant. Els fets viscuts en els camps de concentració del sud de França després d’haver acabat la Guerra Civil espanyola regalen prou situacions de caire kafkià com perquè un autor de primera fila com Xavier Benguerel n’extregui un cabdal prou ric i fèrtil per traspassar la frontera de la història i instal·lar-se còmodament en l’àmbit de la creació. Ara que s’ha reeditat Trànsit, d’Anna Seghers, seria aconsellable que es llegís Els vençuts des d’una òptica idèntica: més enllà de la llàstima patriòtica que pot generar en algun lector, l’obra de Benguerel també admet una lectura estèticament sentimental, talment com si es tornés a veure una pel·lícula com Casablanca. Els vençuts és una novel·la on el lector hi veurà transitar qualsevol possibilitat de subsistència en els instants més horribles que es pugui imaginar, però Xavier Benguerel té una més que suficient habilitat per conduir el relat per una ruta ben allunyada del sermó moral: no hi ha ni bons ni dolents, els personatges caminen tan bonament com poden i saben pels camins de la quotidianitat i, entre el bé i el mal del dia rere dia en unes circumstàncies adverses i dificultoses, aconsegueixen rebaixar monumentalment els trasbalsos del mal. Com a garantia de la supervivència, tenen el privilegi del record i de la memòria, la gràcia de la llengua, i la voluntat d’esquivar el temps de la ignomínia política que els ha concedit l’atzar. Més enllà de les traïcions i de les desercions, més enllà de les pors i dels favors contraproduents de la mala sort i del rigor del destí, els personatges que protagonitzen Els vençuts es caracteritzen per una sòlida manera d’estar immersos en el món i estacats a una idea humanament èpica d’enfrontarse a les casualitats polítiques. A l’altra banda del moviment de les anècdotes, a l’altra banda de les històries múltiples que es desenrotllen a Els vençuts, a l’altra banda del ritme frenètic dels esdeveniments i de l’angoixa progressiva que es va configurant, el lector agraeix també de manera especial l’atenció que Xavier Benguerel dedica a la construcció de les històries i la sensibilitat amb què s’encara al model de prosa que utilitza amb brillantor i classe. Cada frase quadra amb l’excel·lència del ritme previst, i tot lliga amb una enorme delicadesa respecte al pla dissenyat. Els vençuts ve a demostrar que es poden perdre moltes guerres, que la història pot ser cruel i desagradable, i que les follies particulars que provoquen l’afany de sobreviure són il·limitades, però també ve a dir alguna cosa sobre les virtuts curatives del poder de la paraula i sobre l’art narratiu que posseïa Xavier Benguerel, una de les peces claus per entendre i conèixer els fils perduts o trencats de la narrativa catalana del segle XX. Llegir Xavier Benguerel és un privilegi que qualsevol tradició civilitzada aplaudiria, i llegir una novel·la com Els vençuts reconcilia els lectors amb el plaer de la lectura a pesar que tota la matèria narrativa estigui basada

Article publicat a “El País” el 06/01/05 per Bernat Puigtobella

“Els vençuts”

L’any 1969, Xavier Benguerel va reeditar dins el volum Els vençuts una versió molt revisada i ampliada d’Els fugitius, que ja havia publicat l’any 1955, pocs mesos després de tornar de l’exili. Els vençuts es completava amb La fam i les fúries, una novel·lització de les vicissituds dels catalans als camps de refugiats del sud de França, que Benguerel no va patir directament, però que reconstrueix a partir de testimonis amics. Els fugitius narra l’evasió i exili de Benguerel al final de la guerra. L’autor sap donar al seu testimoni històric l’alenada d’un llibre d’aventures. El ritme del relat encomana al lector l’angoixa del fugitiu desesperat per arribar a la frontera. Benguerel surt de Barcelona en un camió amb un grup d’escriptors (Jordana, Trabal...), que al llibre apareixen recreats novel·lísticament amb pseudònims. Han de fer l’últim tram a peu abans d’arribar al coll de Manrella. És especialment memorable la descripció que Benguerel fa de Lluís Companys, a qui troben en una masia de l’Empordà, amb un peu a França, i que els rep durant uns minuts. Abans d’acomiadar-se, el president els consola amb tabac (“un parell de paquets de cigarrets i dos cigars, dues fàries”) i els diu: “Els trobadors devien rebre millor paga. Accepteu la bona voluntat”. L’escena es tanca amb una visió premonitòria del final de Companys: “En sortir de la cambra, vam descobrir un frac que penjava d’un clau clavat en una biga. Grotesc, anguniós, insòlit, feia l’efecte d’un home a qui, després de tallar-li el cap en rodó, l’haguessin penjat cínicament d’un ganxo”. La fam i les fúries, un relat estremidor sobre els camps de refugiats, està escrit amb totes les armes de la ficció. Les fonts de Benguerel devien ser molt directes, perquè hi ha detalls tan dolorosos que gairebé fan mal de llegir. Bartra, que sí que va patir l’experiència dels camps en pròpia carn, en va fer una novel·la molt més lírica (Crist de 200.000 braços, una altra obra difícil de trobar). Benguerel, que no va ser internat, és tan concret i empíric que et fa passar fred i gana. Bartra, en canvi, potser perquè hi va patir gana i set, fred i disenteria, és més visionari, sembla que parli d’un dolor còsmic. És un contrast paradoxal, però en totes dues obres hi batega una experiència autèntica. L’any 1969 Els vençuts va ser un èxit de vendes i es va reeditar. Al pròleg, l’autor hi insinuava que havia fet l’esforç de completar el llibre “fins on toleren la meva capacitat i les actuals circumstàncies”. Benguerel es referia veladament a la censura, que el va obligar a suprimir alguns paràgrafs. Que aquest és encara un llibre escrit des de la incomoditat del vençut, en dóna fe un exemplar corregit (que he pogut fullejar perquè es troba en mans d’un editor) en què Benguerel va deixar consignats a un futur curador els fragments que caldria restituir en l’edició definitiva. Ara que farà 50 anys de la primera redacció d’Els fugitius seria una bona oportunitat rematar la feina, amb unpròleg que ens expliqui, com ha fet David Serrano amb el K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, quins eren els personatges històrics del llibre que apareixen sota pseudònim a Els fugitius i quines van ser les fonts de Benguerel a l’hora d’escriure La fam i les fúries. Tants esforços i contraprestacions esmerçats a recuperar els papers de Salamanca, ¿quants anys haurem d’esperar encara per veure restituïda la dignitat d’Els vençuts? Companys tenia raó: segur que els trobadors estaven més ben pagats.

Article de Joan Triadú sobre l'epistolari entre Xavier Benguerel i Pere Quart, publicat al diari "Avui" 7/10/99

Hi havia un procés de desavinença que s'havia accentuat per divergències de criteri.

A setze anys i mig i de puntetes vaig anar per primera vegada a una reunió de socis del Casal de la Cultura, a la plaça de Catalunya, aleshores sota la foscor de basarda de les darreries de la guerra, l'any 1938, i allà, aquell vespre vaig conèixer Joan Oliver, que era en aquells moments un dels directius de la casa. Però que havia conegut Joan Oliver no ho vaig saber fins que el vaig conèixer de debò, al cap de deu anys, en "la pau corrupta", que digué ell. També aquell mateix any atziac, a tocar de la primavera, s'estrenava al teatre Poliorama, que portava el nom aleshoresde Teatre Català de la Comèdia, El casament de la Xela, d'un autor, per a nosaltres nou, Xavier Benguerel, que als meus pares i a mi ens va semblar molt jove. Els bombardeigs en cadena d'aquell març terrorífic estavena punt de començar, però les alarmes aèries sovintejaven. Patíem pels joves, i d'aquel no en vaig saber res directament fins al cap d'una colla d'anys, per correspondència, amb vista a incloure'l a la meva antologia de contistes. Després (1953) vaig escriure la nota crítica que acompanyava la primera edició de la seva novel.la La família Rouquier, escrit que Benguerel diu en una carta a Joan Oliver del 6 d'abril de 1953, que "gairebé, gairebé, hauria pogut anar com a pròleg". Som una bona colla els qui, per fas o per nefas, sortim en un lloc o altre d'aquesta correspondència. Ja es veu fullejant l'índex onomàstic, a cura, com tot el volum, de prop de set-centes pàgines, de Lluís Busquets i Grabulosa. Un monument de lletra per al centenari de Joan Oliver i els deu anys de la mort de Xavier Benguerel. Però no és sols això, és clar. Perquè els divuit anys centrals van del 1948, en què Oliver emprèn el retorn de l'exili i s'instal.la a Barcelona, fins al 1966, en què, segons ens adverteix una nota del curador, s'inicia una llarga tongada de silenci que dura onze anys, en la comunicació entre tots dos amics. Aleshores, però, el vigor epistolar ja decandia força des de feia alguns anys. Primer perquè amb les estades de Benguerel a Catalunya i encara més amb el seu retorn definitiu, ja no els calgué gaire relacionar-se per carta; en segon lloc, hi havia també un procés de desavinença, la qual, amb intermitències s'havia anat accentuant amb els anys, per divergències de criteri, per relacions amb tercers del món literari i per les significacions dels passos de la història personal de cadascú que tenen uns sentits prou diferents, una mica enrigidits en fred per la vellesa. Fet i fet, aquesta interessantíssima correspondència (almenys, com passa gairebé sempre, en un bon tant per cent del material documentat) entre un poeta i un narrador, entre un "humorista impenitent"i un humanistamoral, que en una cultura independent,de les anomenades "normals", es presentaria ella mateixa en clau de comèdia, llegida de cap a cap, amb el context que arrossega de seixanta anys d'història pren el girant inevitable d'un drama.Dos escriptors amb disposici-ons i capacitats de mida europea es debaten en un món petit, en què tothom mira tothom; fins que a la fi es miren ells mateixos; condicionat des de fora i també des de dins i sempre amb el róssec d'un passat que mai no acaba d'ésser-ho del tot i amb una latent aspiració comuna que sovint per pudor no gosen dir, d'una pàtria petita que somnien completa (Corrandes d'exili, Pere Quart). Malgrat que Oliver tenia sis anys més, tots dos arrenquen la seva formació precipitada del temps de la Dictadura (1923-1929). Benguerel, gairebé adolescent, veu aparèixer el neguit i l'expectació per la novel.la i l'aparició de Puig i Ferreter com a resposta vigorosa, seguida de la creació del premi Crexells. Oliver als mateixos anys es troba, amb Carner, Bofill i Mates i Riba, per engegar, al 1925, La Mirada, a Sabadell, on impulsen la vida musical i per ella s'amaren d'avantguarda francesa. Oliver hi aprofundeix i s'hi regala, però amb l'art i la lògica anteriors al romanticisme sobretot. Benguerel és més eclèctic a la llarga, també especialment sensible envers la música, fet que se li perpetua en família. Dos punts de referència culturals que s'allarguen amb profusió en la correspondència se centren justament en consultes mútues sobre les traduccions respectives i a la llarga en aportacions magistrals: Molière, per a Oliver i, per a dir-ne una, les Faules de La Fontaine per a Benguerel. Són manlleus genials, obres d'una consciència intel.lectual de primer ordre que gairebé fan empal.lidir l'obra pròpia. Aquesta obra s'enfila pels anys de les cartes i n'és el fil conductor, mentre s'endinsen, ;Oliver des de Barcelona mateix i Benguerel, ansiós, per referències, des de Xile; en l'emergent cultura de les penes i els treballs d'aquells anys. De moment resten força perplexos: "La literatura en aquest país agafa un tomb especial. Saps què vull dir? Pedrolos, Diccionari del Moll, Albertís, tc." (Oliver, 16-IV-1957). Al principi, tots dos perdonen la vida gairebé a tothom, però solen gastar més ironia amb els pròxims i coetanis, amb tendència a perdre'ls el respecte. Un cas extrem fa referència a Francesc Trabal, amb el qual no funcionen ni les relacions personals, mentre va viure, i a qui Oliver, company de la colla o el grup de Sabadell, nega tot valor com a humorista. La revisió s'estén a la colla, fins i tot, Benguerel, que el tractava a Xile, parla de les seves (de Trabal) "irrisòries idees literàries". S'amoïnen tots dos, perquè jo, un dels arribats de postguerra, faci cas de l'obra de Trabal, sobretot havent llegit Temperatura i que l'hagi inclòs a l'antologia. Eren, però, posicions d'aquells anys, ara fa mig segle. Però veiem com amb la maduresa i amb una certa ordenació de la vida cultural els cantells s'arrodoneixen i de vegades desapareixen. Un exemple colpidor el tenim en la relació de tots dos escriptors amb Joan Sales, amb el qual arriben a fer una bona amistat ;i Benguerel a col.laborar-hi estretament en la gestió d'El Club dels novel·listes i com a autor d'èxit de l'editorial;. Oliver s'arrapa on pot per sobreviure, però Pere Quart és per a ell la salvació per la poesia. El reconeixement li ve per la via dels escollits i de la militància de la seva paraula. L'època del teatre de l'ADB, poc visible a l'epistolari, també el va ajudar. Mentrestant Benguerel esdevé, entre anades i vingudes i les responsabilitats empresarials, un dels escriptors més professionals de la postguerra, en la novel.la, i un dels traductors de poesia més eminents. Benguerel i Oliver fan mestratge d'humanitat. La distància els acosta i la proximitat els allunya. Perquè radicalment diferents, gairebé en tot, els uneix el destí comú dels desplaçats per la història, perseguits i en el fons solitaris que es fan companyia. Xavier Benguerel/Joan Oliver.

http://www.joanducros.net/corpus/Xavier%20Benguerel.html
Subir