POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 586
  Total Poemes: 13880
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Bofill i Mates, Jaume - Guerau de Liost

Bofill i Mates, Jaume - Guerau de Liost

erroresrecomendar

Olot, 1878 - Barcelona, 1933. Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític i periodista. Llicenciat en dret i filosofia. Ingressà a la Lliga Regionalista i a la redacció de La Veu de Catalunya, on signava sovint Puck.

Com a regidor de Barcelona combaté públicament la política lerrouxista (els seus discursos són recollits a La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1916). Es preocupà de l’ensenyament, dels museus i de la sanitat. En aquest període publicà una endreça a Les joventuts catalanes (1919). Membre de l’IEC (1918), fou un dels acusadors d’Eugeni d’Ors en la sessió que, de fet, el suspengué de tots els càrrecs públics (1920). Nomenat conseller de la Mancomunitat (1921-23), fou un dels fundadors d’Acció Catalana (1922) i redactor de La Publicitat. Tanmateix, per motius personals, ideològics i religiosos retornà a la Lliga (1933). Esdevingué polític per un deure cívic i patriòtic i se’l considera un dels primers oradors de la Catalunya contemporània. A part d’articles literaris, paradigma de la millor prosa, escriví molt sobre temes polítics des d’un angle d’un nacionalisme insubornable: L’altra concòrdia (1930), rèplica a Per la concòrdia (1930) de Cambó, i Una política catalanista (1933), que es publicà pòstumament.

Influït decisivament pel seu gran amic Josep Carner («sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat», va escriure Bofill), les seves primeres provatures en poesia foren, tanmateix, de caire modernista. Del mestratge carnerià li pervingué l’arrodoniment del pseudònim: el Liost (nom d’una masia del Montseny) fou completat amb Guerau, nom medievalitzant. La muntanya d’ametistes (1908) (reeditada pòstumament, revisada a fons i prologada per Carner) significà la descoberta d’un poeta del noucentisme pur: el culte a la muntanya del Montseny com a escenari on es mouen els homes, les bèsties i els éssers fantàstics (fades, paitides, follets) i on la natura pren un relleu humà, contrapunt de l’aire llòbrec i monumentalista del modernisme. Precís per l’afinament del burí i per la seva agudesa, els mots saborosos o cristal·lins, una imatgeria sovint preciosista i unes exactes observacions camperoles, etc., sobresurten d’aquest «missal o llibre d’hores de la fe montsenyenca», com el definí Carner. Xènius, al pròleg de la primera edició de l’obra, explica al·legòricament la seva teoria de l’arbitrarisme: el poeta empresona la Natura i, ja a la Ciutat, la sotmet a la nova estètica noucentista («l’alquímia de la tortura»).

En els Somnis (1913), que Alexandre Plana considerà un «llibre únic en les lletres llatines», el poeta empra el recurs de mesclar els plans històrics o de servir-se d’elements de la literatura medieval (viatge a l’infern, el bestiari) per tal de descriure, ja amb un pinzell realista, uns certs tarannàs humans.

La ciutat d’ivori (1918) representa l’urbs noucentista ideal («Barcelona, Catalunya, feta flor de civiltat»), sense estridències i mesurada, pariona de la que cantà Carner a Auques i ventalls (1914). Selvatana d’amor (1920) i Ofrena rural (1926) signifiquen una nova exaltació de la natura però menys fantasiosa i més humanitzada. Podríem dir que la influència de Francis Jammes ha substituït la de Ruskin. Els versos i les rimes, tan artitzats, tallants, expressen la seva voluntat d’elaboració i d’artifici.

Amb les Sàtires(1927), amb il·lustracions tan adients de Xavier Nogués, tot reprenent una antiga tradició satírica catalana, fustiga els vicis o exalça les virtuts dels humans sempre des d’una visió moralista. Personatges pintorescos, normals o tràgics, prenen un relleu insospitat i, talment un entomòleg o un director de teatre de putxinel·lis, es mira de la vora els homes o les dones amb ironia (de vegades «amb explosions d’ira gairebé dantesca», com escriví Jaume Bofill i Ferro) però mai amb sarcasme: el seu sòlid cristianisme i el seu esperit franciscà (féu una conferència sobre l’espiritualitat franciscana) li ho privaven. Hi ha versos intraduïbles de tan expressius i els jocs verbals i de rimes en caracteritzen la llengua i remarquen el seu virtuosisme, que de vegades pot arribar a fer difícil algun vers o alguna estrofa. Les Sàtires clericals (1978), darrera part de les Sàtires, que no volgué publicar, projecten al món eclesiàstic i eclesial les seves inquietuds i el seu rigor ètic. L’Obra poètica completa (1948, 1983) recollí, a més dels llibres coneguts i una selecció d’articles literaris, uns quants poemes inèdits, fonamentalment sobre l’amor i la mort, on s’afinen al màxim el seu do líric i el seu intimisme cristià, vibrant, i, malgrat la tendència a un cert barroquisme, cerca una expressió purificada, nua.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/gdeliost/index.html
Pseudònim: Guerau de Liost. Poeta, polític i periodista
(Olot, 1858 - Barcelona, 1933)

Com la majoria de noucentistes, va intervenir en política, disciplina en què destacà com a gran orador. Membre de la Lliga, va ser regidor per Barcelona i diputat de la Mancomunitat, formà part del Consell Pedagògic, on s'enfrontà a Eugeni d'Ors. Com a periodista va col·laborar a 'La Veu de Catalunya' i 'La Publicitat', òrgan d'Acció Catalana, on va participar des de la seva formació el 1922. Va ser un dels puntals de la poesia noucentista pel seu estil ordenat, metòdic i civilitzat. La seva obra és d'una gran perfecció formal. En ella demostra un enorme coneixement del lèxic rural, detallista i preciosista, sempre fidel al paisatge del Montseny. De les seves obres destaquen 'La muntanya d'ametistes', 'Somnis', 'Sàtires' i 'Ofrena rural'.
http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/liost_bio.htm

Jaume Bofill i Mates, que escriu amb el pseudònim de Guerau de Liost, neix a Olot el 31 d’agost del 1878. Poeta i periodista a més de polític destacat i combatent del lerrouxisme. La seva activitat pública comença quan s'inscriu en la Lliga Regionalista i és escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona. Va ser diputat de la Mancomunitat i el 1922 funda Acció Catalana, partit d'ideologia liberal republicana. La política l'oposar a Cambó i tots dos discuteixen també les seves divergències a través dels llibres. A Per la concòrdia (1930), de Cambó, Liost oposa L'altra concòrdia (1930). Sens dubte, la seva activitat política es pot considerar com a una de les més properes als vents que en aquell temps corrien per Europa.

El primer llibre de poemes, La Muntanya d’Ametistes (1908), escrit un any després del seu casament amb Margarida Bofill, cosina seva, està prologat Eugeni d'Ors. Tanmateix, Liost no nega mai el mestratge de Josep Carner, amic personal i influència decisiva en l'escriptura dels primers versos. La crítica ha dit que aquest primer llibre és "noucentisme pur", un llibre on, segons Xènius, el poeta "empresona la natura". Més tard escriu altres volums que, seguint la mateixa filosofia poètica, inscriuria Liost en el cor del Noucentisme. Només cap al final abandona les seves posicions al voltant d'una poesia retòrica i ruralment militant, potser influït per la lectura de Mallarmé.

S'ha dit que el millor llibre d'en Liost són les seves Sàtires (1927), una visió crítica de la societat catalana des d'una actitud moralitzant, propera al sentiment religiós. Un altre aspecte important de l'obra d'en Guerau de Liost és la seva adscripció a les posicions lingüístiques d'en Pompeu Fabra i com, juntament amb Josep Carner, es consideraven militants actius de la llengua catalana.

Jaume Bofill i Mates mor a Barcelona el 1933, poc després d'ingressar de nou a la Lliga Regionalista, quan manté una posició molt crítica amb el laïcisme de la Segona República.
http://www.escriptors.cat/autors/gliost/pagina.php?id_sec=946

Guerau de Liost (Olot, 1878-Barcelona, 1933). Pseudònim de Jaume Bofill i Mates. Pertanyent a una família de propietaris rurals procedent de Viladrau, féu estudi eclesiàstics que abandonà, cursant, després, Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El seu amic, Josep Carner el batejà amb el pseudònim medieval de Guerau de Liost. Participà, com Josep Carner, en les tasques de l'Acadèmia Literària de la Congregació Mariana i entrà a formar part de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Col·laborà a les revistes "Empori","De tots colors", "Revista Catalana", "Revista de Poesia", "Catalunya", i "La Veu de Catalunya". El 1908 publica el seu primer llibre de poesia, La Muntanya d'Ametistes, amb un pròleg d'Eugeni d'Ors. A aquest llibre seguiren, dintre la segona dècada del segle, Somnis (1913) i La Ciutat d'Ivori (1918). Dotat d'una gran capacitat dialèctica i oratòria, el 1913 es llançà a la palestra política, essent escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. La seva gestió municipal fou molt positiva sobretot pel que fa a la defensa que féu de la llengua. Fou elegit després, diputat de la Mancomunitat de Catalunya i nomenat conseller entre 1919 i 1923. La seva activitat poètica continuà amb Selvatana Amor (1920), Ofrena rural (1926) i Sàtires (1927). Interessat cada vegada més en la reconstrucció interna de Catalunya promou, el 1922, la Conferència Nacional Catalana, de la qual sorgirà el nou partit Acció Catalana. Deixà de col·laborar a "La Veu de Catalunya" i ho fa a "La Publicitat", òrgan del nou partit. El 1931 participà a l'assemblea de Núria, on fouredactat el text bàsic de l'Estatut de Catalunya. Acció Catalana fracassà a les eleccions del 1931; es fusionà amb Acció Republicana, d'on sorgí el nou Partit Catalanista Republicà, al qual s'adscriví. Desenganyat de la política de la República retornà a la Lliga Regionalista. Al poc temps de la seva mort sortí la segona versió de La Muntanya d'Ametistes amb un emotiu pròleg de Josep Carner.

Obra

Sàtires

Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, és un retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, on es caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. La ironia amb la que estan escrites estableix una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. L'autor mai no afirma res sense contemplar, abans, la seva refutació i per això mai no queda mai en fals. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç.
http://www.xtec.cat/~jducros/Guerau%20de%20Liost.html
Subir