POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 646
  Total Poemes: 15668
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Cardell, Miquel

Cardell, Miquel

erroresrecomendar

Llucmajor, 1958

Seria prou imprudent parlar, ara, en nom d'aquell qui va escriure alguns d'aquests poemes. Llegint-los, però, l'evidència em confirma que sempre he escrit cercant-me, que escric per fer-me, per dir-me, per escriure'm.

Que aquell nin que deia versos, que recitava poesies com un factor ritual, protocol·lari, del petit món que l'envoltava, ha conservat la idea de l'oralitat com un factor que sense exhaurir la poesia, n'és una referència essencial, genètica. I també l'evidència de la poesia com un dir que ha d'estar de part dels altres, mostrant el món, anomenant-lo, conferint-li sentit ( la profecia del present de Bonet, el mirall vora el camí de Brossa ). La poesia, així, com a recerca, desvelament, construcció de veritats de la veritat humana del món.

Una feina per la qual la matèria primera només es pot cercar a través del filtre de la pròpia consciència d'esser que existeix, de l'humà concret que sóm i tastam, laberíntic, entre la memòria i la fugacitat dels moments. I, això, posant a prova el llenguatge, sotmetent-lo a una violència codificada, en relació a una tradició, per forçar-lo a mostrar o provocar allò que no pot ésser dit, fer-ne mecanismes de paraules, artefactes portadors d'una veritat, formes que mostren, que aturen la vibració d'un moment, un eco, una correspondència. I una mica de joc, i així successivament...

—I, tu, què li demanes a un poema?
—... No vull que em conti la vida del seu autor, és la meva vida que vull que em conti. Que m'encomani com un calfred de llum, com un flash durant el qual alguna cosa de la meva vida sembli nova, més evident i clara i intensa. Alguna cosa que tengui a veure amb el més secret, íntim i essencial de mi mateix, amb allò que sovint no té paraules per parlar-ne... .

Però, ara, precisament, amb un joc de paraules que esdevé memorable, és a dir, susceptible de ser recordat, de comparèixer a qualsevol moment, recuperat per les curioses associacions de la memòria, a projectar la seva claror sobre qualsevol situació de l'anar vivint. Com la música del millor ball de la vida, o com l'orquestra del Titànic, amenitzant la catàstrofe, aportant-hi una mica d'estranya bellesa, de conhort, de companyia. De paradoxal comprensió.

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mcardell/index.html
Subir