POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 590
  Total Poemes: 13917
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Carner i Puig-Oriol , Josep

Carner i Puig-Oriol , Josep

erroresrecomendar

Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970

Un dels principals representats del noucentisme. Va estudiar dret i filosofia i lletres i va participar en activitats polítiques, culturals i literàries. Membre de la Lliga Regionalista, va col·laborar a 'La Veu de Catalunya' i va entrar a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1911). Va fer la carrera diplomàtica del 1920 al 1939, any en què va exiliar-se a Mèxic i a Brussel·les, on va exercir de catedràtic a la Universitat Lliure i va integrar el govern de la Generalitat a l'exili (1945-47). Amb la seva llarga obra com a poeta ('Primer' i 'Segon Llibre de Sonets', 'La paraula al vent'), prosista, dramaturg ('El giravolt de maig') i traductor, esdevé un model innovador del català literari actual, superant les escoles i estils precedents.
http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/carner_bio.htm


En 1897 entró en la Universidad de Barcelona, donde descubrió el catalanismo. Obtiene la licenciatura en Derecho y Filosofía. En esa época colaboró en Montserrat y La Atlántida, entre otras revistas. Dirigió Catalunya2 (1903-1905), Empori (1907-1908) y Catalunya (1913-1914). En 1911 fue designado miembro de la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes, y colaboró con Pompeu Fabra en la fijación y el enriquecimiento de la lengua.

A principios del siglo XX se incorporó al periódico La Veu de Catalunya, donde escribió hasta 1928. En 1915 contrajo matrimonio con la chilena Carmen de Ossa, con la que tuvo dos hijos: Anna Maria y Josep.

Fue un renovador de la poesía, de la lengua y de la prosa. Creó un nuevo estilo de periodismo político. Junto a Enric Prat de la Riba, en la Mancomunidad, luchó por la profesionalización de la literatura catalana, que consideraba adolescente. Después de la muerte de áquel, en 1920, Carner se presentó en Madrid a unas oposiciones al cuerpo consular y, en marzo de 1921, ingresó en la carrera diplomática. Partió de España hacia Génova para instalarse allí con toda la familia como vicecónsul español. Ejerció cargos en Génova, San José de Costa Rica, La Haya, Hendaya, Beirut, Bruselas y París. Durante la guerra civil española se mantuvo fiel a la República y no volvió a residir en Cataluña.

Fue uno de los pocos diplomáticos que se mantuvo fiel a la República. Por ello en 1939 su alejamiento de Cataluña fue forzado. Se casa con la profesora y crítica literaria belga Émilie Noulet, su segunda esposa, y emprende el camino del exilio, primero a México (de 1939 a 1945), donde fue profesor en el Colegio de México, y después a Bélgica.


Obra poética Josep Carner fue el primer poeta moderno de Cataluña. En sus poesías une la tradición clásica y trovadora de Petrarca con su talento individual que le permite conseguir una perfección gramatical y jugar mucho con la lengua. Une todas las tradiciones pero está más cercano a la didáctica del siglo XVIII.

Llibre dels poetes (1904)
Primer llibre de sonets (1905)
Els fruits saborosos (1906)
Segon llibre de sonets (1907)
Verger de les galanies (1911)
Auques i ventalls (1914)
El cor quiet (1925)
Nabí (1941)
Poesia (1957) (colección). En "Poesia" hay una sección que puede ser considerada un libro nuevo: se trata de "Absència", y los temas recurrentes son el exilio y la patria.

Teatro El giravolt de maig (1928)
El Ben Cofat i l'Altre (1951)
Cop de vent (1966)
http://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner

Escriptor. El seu pare, Sebastià J.Carner, fou director de "La Hormiga de Oro" i col·laborador d'"El Correo Catalán". A dotze anys Carner publicà els primers escrits a "L'Aureneta". En entrar a la universitat milità en el moviment catalanista. Es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). Dirigí de fet les revistes "Catalunya" (1903), "Empori" (1907) i "Catalunya" (1913). Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1911), col·laborà amb Pompeu Fabra en l'obra normativa i d'enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes. A primeria del segle fou redactor de "La Veu de Catalunya" i, fidel a Prat de la Riba, en els seus articles atacà sobretot els lerrouxistes i els polítics de l'Espanya oficial. Creà un nou estil de periodisme polític i esdevingué un temible polemista. Emprà més de trenta pseudònims, sobretot "Two", "Caliban", "Bellafila" i "Olaguer Recó". Mort Prat de la Riba, s'anà apartant de la Lliga i influí en la creació d'Acció Catalana (1922). Des del 1928 col·laborà a "La Publicitat". Dirigí l'Editorial Ibèrica i l'Editorial Catalana. Vers el 1919, tot insistint en l'ideal ibèric de Maragall i en la vocació europea de Catalunya, en alguns articles es decantà pel socialisme i el sindicalisme. Ingressà en la carrera consular (1921), i passà a la diplomàtica. Exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, la qual cosa l'allunyà en part de la vida catalana. Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure (la primera muller, Carmen de Ossa, xilena, amb la qual s'havia casat al 1915, havia mort el 1935). El 1939 se n'anà a Mèxic, on restà fins el 1945, i fou professor a la universitat i al Colegio de México. De tornada a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d'Europa de Bruges. Fou membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-47). Anà a Barcelona per una breu estada el 1970. El seu primer llibre, signat "Pere de Maldar", Al vapor (1901), és un sainet. Escenificà temes populars per als Espectacles-Audicions Graner: El comte l'Arnau (1905), La Fustots (1906) i Lo Miracle del Tallat (1906). La influència modernista s'endevina al primer llibre líric, Llibre dels poetes (1904), on ja apunta la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra. Amb Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907) imposà el sonet en el món literari i excel·lí pel seu sentit de l'objectivisme, combinat alhora amb una gran fantasia. Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, del qual Carner fou un pilar fonamental. En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa: joiós, reverencial o elegíac, assimilà, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins de Baudelaire o de Leopardi. Després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós. Amb Auques i ventalls (1914), reprèn la tradició satírica i dóna un reflex costumista de Barcelona i de la política de l'època. Amb Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la casolania, de l'amor i de la pàtria. Quan Carner partí de Catalunya, la seva poesia es desprengué de la ironia civil i es concentrà en el record i en la imatge de la "Catalunya ideal". A part l'antologia amorosa La inútil ofrena (1924), els llibres següents, El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935), són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut ja clàssic. Després de la guerra civil, publicà Nabí (Buenos Aires 1941), llarg poema liriconarratiu. Continuà la revisió de l'obra poètica amb Paliers (Brussel·les 1950), que duu la versió francesa, Llunyania (Santiago de Xile 1952) i Arbres (1953). Les Obres completes. Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. En El tomb de l'any (1966) insisteix en la visió personal del paisatge i en l'enyorança de l'absent. Les Obres completes recullen tots els llibres ja publicats, en vers i en prosa. En teatre també publicà Canigó (1910), adaptació de l'obra de Verdaguer, el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i la llegenda mexicana El ben cofat i l'altre (1951), traduïda al francès, que en una primera versió es titulava Misterio de Quanaxhuata (1943), i Cop de vent (1966), editada també en francès. En prosa, L'idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d'Oriana (1910), pastitx medievalitzant, i reculls d'articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927), que aplega els millors texts de la Dictadura. Carner fou un dels grans traductors contemporanis, i les seves versions contribuïren a afaiçonar la llengua. Traduí, entre altres, obres de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l'Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll, i l'antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, Carner, que influí socialment en alguns sectors catalans, representa la tercera fita literària, després de Verdaguer i Maragall. Escriví circumstancialment en castellà —sobretot a "El Sol" de Madrid—, en francès i en italià. El 1985 es publicaren els seus escrits d'exili: Prosa de l'exili (1939-62).
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0015193
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.


Del dandi al poeta noucentista

Carner fa una entrada en escena fulgurant: als dotze anys comença a col·laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l'expulsió de l'Ateneu Barcelonès).

A poc a poc, l'esvaïment d'aquella estètica detonant dels primers anys va deixar veure cada cop més clars alguns dels trets essencials de Carner: el seu extraordinari domini lingüístic, la seva identificació amb el país a través del conreu literari del català, la seva gran capacitat de treball i la seva habilitat per a la generació i articulació de projectes culturals. Així, Carner escriu i publica un llibre de versos que serà considerat emblemàtic del noucentisme, Els fruits saborosos (1906), però paral·lelament s'ha anat acostant a través de les amistats (Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès) als cercles catòlics i catalanistes, dirigeix alguna de les revistes més importants del moment (Catalunya, Empori) i hi situa els seus companys, descobreix Mallorca i es converteix en cap de pont dels autors de l'anomenada Escola Mallorquina a Barcelona, aplega al seu voltant el grup Cal·ligueneia, va a Madrid a doctorar-se i hi enlluerna els habituals de l'Ateneo... A més, la coneixença del president de la Diputació i de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba (per qui sempre confessarà la seva admiració), li obre el 1902 les portes de La Veu de Catalunya, el diari del catalanisme moderat, i anys més tard el situarà a l'acabat de crear Institut d'Estudis Catalans (1911) i al capdavant de l'Editorial Catalana, fundada el 1917 sota el patrocini de la Lliga com un ambiciós projecte cultural i que incloïa diverses col·leccions (Biblioteca Literària, Biblioteca Catalana), revistes (D'Ací i d'Allà) i una Enciclopèdia Catalana (n'era gerent Josep Pugès, i Carner hi féu de director literari fins a la seva marxa a Gènova, el 1921).

A l'IEC, Carner va col·laborarà estretament amb Pompeu Fabra (de qui actua com a paladí) i esdevé interlocutor d'escriptors i filòlegs com Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Frederic Clascar, Àngel Guimerà o Joan Maragall. A més, a La Veu coneix el financer i polític Francesc Cambó (es diu que durant anys Cambó va dictar a Carner els editorials del diari) i es relaciona amb altres noms que la nostra perspectiva d'avui magnifica: Eugeni d'Ors, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra... Així, en pocs anys tenim aquell jove barceloní provinent d'un ambient menestral més o menys culte reconegut com un dels primers creadors del moment i situat a l'epicentre de la vida literària catalana.


Un professional de la cultura

De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l'esforç d'un determinat segment de la intel·lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l'estadi de l'afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l'ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.

Així, durant anys Carner escriu diàriament una pila d'articles, notes i poemes a La Veu... (d'aquí, en part, la seva tirada pels pseudònims), dirigeix l'Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants (de La Fontaine a Dickens, d'Andersen a Mark Twain) i mentrestant escriu i publica una poesia rica i multiforme, alhora popular i d'alta qualitat (en aquesta època destaquen dos volums molt diferents apareguts el mateix any, el 1914: Auques i ventalls i La paraula en el vent), una poesia que beu de Baudelaire, Ronsard i Leopardi (i, més tard, d'Ausiàs March) però que és, alhora, específicament "carneriana", una poesia llegida i apreciada que fa que es vagi generalitzant el costum de referir-se a ell pel sobrenom de "príncep dels poetes".

Però la voluntat de professionalitzar la cultura catalana (com el mateix projecte noucentista de "civilitzar" el país) topava amb molts entrebancs. En aquest sentit, és emblemàtic l'article "Bastir-se un clos" (1928), que comença: "Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci a prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d'abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme", i acaba: "Bastir-se un clos. És millor que vagar per la jungla, i fins i tot que respectar el sistema anacrònic de la propietat comunal de la tribu."

El 1915 Carner s'havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d'estar al nivell d'aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientar aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.


Expatriació: obra i mite

La carrera consular el durà de Gènova a Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, amb un breu parèntesi a Madrid. Lluny de Catalunya —a on retorna sovint per a breus estades saludades des de la premsa— Carner continua exercint de brillant columnista (al catalanitzat La Publicitat, des del 1928, i a El Sol de Madrid), i la seva obra poètica no s'atura: després d'una extensa antologia amorosa recopilatòria (La inútil ofrena, 1924), El cor quiet (1925) representa un cop de timó i mostra que, si és veritat —tal com sosté Gabriel Ferrater— que Carner havia començat escrivint cap enrere la poesia que durant tres segles la literatura catalana no havia tingut, potser era sobretot per poder endinsar-se amb més llibertat en el llarg diàleg amb ell mateix que la resta de la seva obra representa. Un llarg diàleg subratllat per la contínua revisió a què Carner sotmet des de molt aviat i fins al final de la seva carrera tota la seva obra poètica.

Quan esclata la Guerra Civil Espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. Això farà que el 1939 el seu allunyament voluntari del país esdevingui forçat, i que amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa (Carmen de Ossa havia mort al Líban el 1935), emprengui el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945, on fou professor al Colegio de México) i després a Bèlgica. A Brussel·les, Carner fa de professor universitari sense abandonar un cert paper d'autoritat entre la comunitat de la Catalunya a la diàspora (el 1945 és nomenat pel president Irla conseller del govern de la Generalitat a l'exili, col·labora als Jocs Florals, a la represa de la Revista de Catalunya, etc.), i s'incorpora (com a membre del consell executiu de la Societat Europea de Cultura, per exemple) al teixit d'intel·lectuals continentals que en el context de la guerra freda fan bandera de la llibertat, el diàleg i un naixent europeisme.

És a l'exili on neixen els dos llibres que converteixen Josep Carner, enllà de l'escriptor important que ja era, en un nom fonamental de la poesia del nostre segle. El primer és el llarg poema al·legoriconarratiu Nabí (1941), on la figura bíblica de Jonàs esdevé el torsimany d'un Carner atuït (per les morts de Guerau, del seu pare, de la seva primera dona, per la guerra civil i l'exili, per l'inici de la Segona Guerra Mundial) i temptat per la impaciència i la còlera davant del destí. El segon és Poesia (1957), on tria, revisa i reordena la seva obra poètica i hi afegeix l'impressionant apartat "Absència". A més, durant aquests anys apareixen diversos llibres seus traduïts al francès, l'anglès, l'italià...

Però des d'un punt de vista estrictament literari, per a les lletres catalanes de l'interior Carner serà durant molts anys un gran absent, un mite potser inqüestionable però en tot cas llunyà. Si ja als anys vint la seva imatge havia quedat fixada en l'etiqueta (honorable però històrica) de "príncep dels poetes", en el context de la resistència i la tímida represa cultural dels anys cinquanta i seixanta l'obra de Carner és més una dada històrica que un referent real. Només a partir de l'aposta de l'editor Josep M. Cruzet (de l'Editorial Selecta) i de la fidelitat d'amics i lectors d'abans de la guerra (com Marià Manent) o de les noves generacions (com Joan Fuster o els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté) l'obra de Carner va essent reeditada, rellegida i revalorada al costat de la seva figura, utilitzada per impulsar una candidatura per obtenir el primer Nobel català (el 1962) o acollida amb expectació mediàtica durant el seu fugaç retorn a Catalunya (el 1970) pocs mesos abans de morir.

La suma de l'obra —els llibres de poemes, la prosa, el periodisme, el teatre, les traduccions—, l'activitat cultural i intel·lectual i l'actuació cívica i política de Carner al llarg de més de mig segle componen una imatge encara no del tot perfilada però que permet parlar d'ell com un dels grans homenots literaris del nostre temps, i com un intel·lectual català i europeu en el sentit alhora més clàssic i més modern, més contemporani, del terme.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jcarner/index.html
Subir