POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 646
  Total Poemes: 15668
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Casassas, Enric

Casassas, Enric

erroresrecomendar

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)
Enric Casasses (Barcelona, 1951) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)".

CLASSIFICACIÓ PARÒDICA

Personalment, la paròdica classificació per gèneres que Casasses fa de les seves obres ("versos inèpics" per a Uh , "poemes en prosa amb estirabot" per a Canaris fosforescents , etc.) no em sembla especialment aclaridora, com tampoc no m'ho sembla el fet que en el poema Casasses vulgui marcar diferències en relació amb el "poema de l'experiència" i "els que consideren sic el text / única realitat": allò que un poeta pugui dir de la seva obra s'hauria de posar sempre en cursiva, o entre cometes, i no simplement subratllar-ho, perquè és evident que, com se sol dir, un poeta pot no estar a la banda adequada del telescopi a l'hora de jutjar els seus poemes. Perquè al meu parer Que dormim? és poesia de l'experiència i -ai las!- també poesia experimental. De l'experiència, perquè en ell Casasses fa un repàs de la història personal i col·lectiva com ho ha fet en pocs poemes. (I el que sorprèn aquí, potser, és aquesta adscripció a la història col·lectiva, tot invocant figures com ara Víctor Català i Mercè Rodoreda.) Casasses ens parla del passat, del seu avi («el rogall de fondo de l'avi / que fa tremolar els nens [...] dient-los senzillament / "ep" o si el cas és més greu "que dormim?"») i dels estius a l'Escala, de noms que ens diuen molt poc als qui no hi érem (i que tampoc no hi érem quan va publicar No hi érem , el 1993), però que formen part d'una mitologia personal i fins i tot generacional. Però Casasses també es remet a moments anteriors de la seva escriptura, amb referències a obres prèvies (sobretot La cosa aquella ) i és aquest l'instant en què tot lector ha d'anar alerta, perquè l'anècdota històrica esdevé part d'un univers literari. També, si es vol, es pot adduir que el poema és experimental en el sentit que proposa una nova manera de dir les coses. La "prosa retallada" a la qual es referia el poeta -el terme crec que el va fer servir per primera vegada Salvador Oliva per traduir l'expressió chopped up prose de W.H. Auden- per molts equivaldrà simplement a "vers lliure", amb una dicció potser una mica més aspra que la utilitzada en altres poemaris. La violència que Casasses exerceix sobre la construcció del vers no és superior a la que exerceix sobre la construcció sintàctica de la frase (amb talls i incisos freqüents -és notori en aquest sentit el passatge de dotze pàgines en cursiva que interromp la frase "Balzac considerava /[...]/ que una nit d'amor era una novel·la menys") o sobre la construcció lògica del discurs, en la qual l'associació lliure ens porta d'una banda a l'altra, de la ironia a la nostàlgia, del passat al futur i de l'Escala a Ljubljana.

DE CARÀCTER AMORÓS

Al costat del llarg poema Que dormim? , les altres dues suites incloses proposen una poesia de caràcter amorós i més lleugera: "Set poemes per a***" són com a mínim tres vegades set poemes, ja que es tracta de tres sèries de set poemes breus amb un vuitè que es queda en el balbuceig o la interjecció ( ei, ep, eh ). Les cinc "Songs for Petra" incloses (dues en prosa) ens sorprenen amb alguns versos en anglès. Sens dubte Que dormim? se sostindria perfectament tan sols amb el Cant 27 : un poema llarg diferent de tots els poemes llargs anteriors de l'autor i que se suma als seu afany insistent - La cosa aquella, Desfà els grumolls, Uh, Plaça Raspall.. .- per demostrar la vitalitat del gènere.

http://www.joanducros.net/corpus/Enric%20Casasses.html

Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 1951).

És poeta, dramaturg, traductor. Home de lletres. Ha viscut a Barcelona, l’Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham, Llumessanes (Menorca) i Berlín. Des de 1997 resideix novament a Barcelona.

Recita habitualment l’obra poètica pròpia i la d’altri, i així ha contribuït a fer recuperar el caràcter oral de la poesia. Des del 1972 ha publicat una vintena de llibres, entre els quals destaquen La bragueta encallada (Druïda, 1972), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (Empúries, 1994 i 2007), Uh (Container, 1997 i Pagès Editors, 2007), Coltells (Llibres del Segle, 1998) i Que dormim? (Empúries, 2002), i un parell de discs de poesia amb música, El pa de navegar amb Manel Pugès (Zanfonia, 1999) i La manera més salvatge amb Pascal Comelade (Discmedi, 2006).

Ha obtingut el premi de la Crítica Serra d’Or (1993) per La cosa aquella (Empúries 1991) i el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem (Empúries, 1993). S’ha convertit en un punt de referència dins el paisatge poètic català i el seu nom s’ha fet un lloc entre els imprescindibles de la literatura de les darreres dècades.
http://www.accenteditorial.cat/autors.php?a=fitxa&id=8
Subir