POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 589
  Total Poemes: 13916
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Castillo, David

Castillo, David

erroresrecomendar

El cel de l'infern és la historia de David Cajal, un llibertari heterodox. Està a la presó acusat de pertànyer a un grup d'acció directa. Són els anys 80 i els carrers de Barcelona encara es viu un clima polític agitat i intens. A la presó, s'enfronta a la por, a la solitud, a l'horror. A la sortida de la presó, el retrobament amb la seva companya és el descens definitiu a l'infern. La irreversible addicció de Maite a l'heroïna malmet les seves vides. Però David intenta no caure en la autodestrucció i després de la mort de Maite, emprendrà una aventura per la Nicaragua sandinista. És la història d'aquells joves que participaren en les últimes lluites polítiques dels joves de la Barcelona de principis dels 80, que sofriren en carn pròpia les contradiccions i errors de la vida política no organitzada, i que el consum de drogues els portà a una autodestrucció, a un viatge, a un viatge sense retorn cap a les parts més obscures d'ells mateixos. És la història no oficial de l'antifranquisme. És, en definitiva, un homenatge als seuscompanys de generació.

Fuera de banda

No miris enrere

No miris enrere. Dani Cajal, el jove llibertari que protagonitzava El cel de l'infern, s'ha reciclat. Escriu en un diari, fa classes de periodisme i organitza recitals poètics per a “La Caixa”. Ancorat en la nostàlgia d'altres temps, solament l'amistat i l'amor li permeten escapar de l'alienació quotidiana. Però l'amor l’empeny a una muntanya russa. I l'amistat li descobreix la foscor de l'ànima humana. Els antics companys de militància actuen per interès, per plaer o per ràbia compulsiva. Cajal viatja a Saragossa per a recuperar el cos del col·lega que va morir en la presó; a Rabat, on es retroba amb els anarquistes d'Acció Directa i finalment a Riu, en una operació de blanqueig de divises que li permet veure per última vegada el costat
Veritat que El cel de l’infern és un títol molt suggeridor i interessant? Almenys això és el que a mi em sembla, però, desgraciadament, aquesta sensació no l’he corroborada en llegir la novel·la. David Castillo, al meu parer, planteja una història amb moltes pretensions. La cadència onírica de l’inici ens aboca a un món estrany, inconegut, que capta l’atenció del lector. Els salts temporals en el passat són el vehicle perfecte per conéixer quasi tot sobre Dani, el protagonista, d’ideologia fixa però incerta. Narrador i lector assisteixen alhora a la progressió de la història. A poc a poc descobrim més i més coses, per això el lector s’hi manté atent. El ritme literari és adequat i les diverses referències literàries i musicals ens orienten i ens captiven. Malauradament, quan arribem a la segona part i, sobretot, a mesura que hi avancem, és fàcilment constatable el desencant perquè Castillo se n’ix del pas amb limitacions. No hauria de ser així si tenim en compte que l’expresidiari de la Model —detingut per ser integrant dels grups específics que van intervenir en les lluites de carrer de 1977 i 1978— pot donar molt de suc ideològic i d’experiències a la novel·la. Per contra, la vida tediosa i buida, immersa en el món fosc de la droga i la psicodèlia, ocupa gran part de l’argument. I no és que considere això poc interessant, sinó que Castillo no aconsegueix utilitzar-ho per crear el clima esperat. A la meitat de la primera part el narrador ens presenta Maite. És companya de Dani d’antigues lluites, i també la seua dona. La droga, però, és l’únic arbre que li fa ombra. El cavall és l’única companya. La desídia és el centre de la seua vida i Dani s’hi ofega. Maite sempre ha representat per a ell un problema greu i encara continua així. Se sent decebut, desencantat, per com l’ha tractat la vida. L’única solució factible és somiar, omplir-se el cos de merda que el faça al·lucinar. És aleshores quan coneix el cel de l’infern. Castillo allargassa en excés el mateix tema. Que «algú havia abaixat el teló de l’escenari de la seua vida», que a la Model «recordava per no embogir, per no oblidar que havia tingut una personalitat, unes idees, una passió» i que «l’ombra del captiveri ho esborrava tot» ho hem sabut des del principi. Aquests personatges haurien pogut ser explotats d’una manera més exitosa. Semblen, gairebé, plans i sense cap força pròpia. Potser no responen a les expectatives inicials. La segona part repeteix en excés la vida diària de Dani i Maite. Ell l’estimava i depenia excessivament d’ella. Però deambular pels carrers de Barcelona, cec de drogues diverses que el distraguen i el traguen de la monotonia, és l’única progressió que hi constatem. A mesura que llegim, a cada pàgina, les referències literàries i musicals ja no hi aporten cap matís. Castillo en fa ús i abús. Força tant aquest recurs que, finalment, perd totalment l’interés. L’estructura en espiral mitjançant els somnis també em sembla forçada. La novel·la comença amb el somni del gat i la rata i acaba amb la referència al gat i a les restes de la rata; potser siga la representació de la fatalitat sense eixida d’un món de fàstic. No serà, però, el darrer intent de Castillo de tractar de lligar fils estructurals? Dani fracassa i, decebut a Nicaragua, sembla sucumbir a la tendència generalitzada de desencant d’antigues ideologies llibertàries. La davallada final, malgrat l’intent de somni, és un fet consumat.

Article publicat a “El País” el 28/02/02 per Pau Vidal

“Arriba un punt que els premis són l’únic camí”

No és que el poeta i crític David Castillo estigués en contra dels premis literaris (ja seria cinisme, tenint en compte que forma part d’innombrables jurats), però una vegada va tenir sarau per culpa d’un article on censurava una narradora tarragonina perquè escrivia a la mesura dels guardons als quals es presentava: “Bé, això queda lluny, era l’any 86, però no és el meu cas, i a més és el primer premi que em donen. El primer de debò, vull dir. Hi ha el Carles Riba [1977, per Game over], però era una misèria, 300.000 peles i prou, i el Crexells [per la seva primera novel·la, El cel de l’infern, 1999], que és honrífic i no té dotació”. ¿O sigui que es va presentar al Sant Jordi pels set milions i mig de pessetes? “No, i ara!, A mi els diners me la bufen. De fet he demanat que no me’ls donin tots de cop sinó a terminis, pequè amb el que guanyo ja en tinc prou per sobreviure [Castillo és el cap del suplement de Cultura del diari “Avui” i professor de Literatura a la universitat, a més de col·laborador en nombroses revistes]. No, si em vaig presentar al premi va ser perquè amb El cel de l’infern em va passar una cosa molt curiosa: vaig tenir unes crítiques excel·lents, fins em van traduir i tot, però no vaig passat dels 40.000 exemplars. Aleshores un dia el Jordi Coca em va comentar que de Sota la pols n’havien venut 30.000, i vaig pensar que aquest era un veritable salt qualitatiu. Perquè arriba a un punt que es fa necessari el màrqueting, i ara com ara els premis són l’únic camí per obtenir cert reconeixement del públic. Això sí, sóc conscient que els lectors no compraran “la novel·la del David Castillo” sinó “la novel·la del sant Jordi”.
No miris enrera és la segona novel·la de Castillo, continuadora moral i temporal de l’anterior, amb un Dani Cajal més calmat respecte al que va anar a Nicaragua a combatre a favor del sandinisme però igualment nihilista, llibertari i, això sí, cada cop més desenganyat. La recerca dels veritables motius que han causat la mort d’un vell company de lluita clandestina duen l’antiheroi àcrata a Saragossa, Rabat i Rio de Janeiro, fugint no només del seu passat sinó també d’una història d’amor asfixiant i destructiva. “El títol és irònic, òbviament, perquè en realitat el protagonista es passa les 200 pàgines gratant en les ferides del passat. També és un homenatge a la cançó de Bob Dylan, un dels meus referents de tota la vida”. De tota manera, el canvi més trascendental amb relació al Dani Cajal de 20 anys és el del punt de vista, ja que el personatge principal de No miris enrera n’és alhora el narrador. Un narrador tan impúdic que de vegades fa la impressió que més que d’una novel·la es trata d’un exorcisme: “Va sortir així d’una manera natural, però és cert que la primera persona dóna una sensació de despullament. Escriu poemes que surten en llibres meus, té un substrat moral poat dels situacionistes com el meu, escup contínuament aforismes i sentències, es queixa de tot, està de mal humor... Es podria dir que Dani Cajal sóc jo si no fos que la memòria també és un gènere de ficció, i que és tan o tan poc fiable com la fantasia. Així docns, la difícil relació sentimental amb la Clara també pertany a la dimensió autobiogràfica... “No! Precisament la història d’amor és l’única de les línies d’acció del llibre completament fictícia, tant que fins i tot per represetar-me la nòvia vaig haver de recórrer a una imatge mental. En realitat aquesta part correspon a una novel·la sentimental que tenia i que m’hauria agradat publicar a soles, perquè em llegissin les tietes i els crítics em destrosessin”.
Precisament un dels riscos que corre un escriptor quasi novell i de seguida premiat és la severitat de la crítica, sobretot quan l’interessat vol mantenir una certa aurèola d”outsider”. “Què més voldria ser jo, que ser marginat, però no puc, ja no sóc capaç de sentir-me enemic del poble com em sentia als setanta, quan la lluita política em tenia al marge del sistema. La veritat és que més aviat em sento un nen mimat: els diaris em donen espai, la crítica em tracta bé, el meu cap, els nanos del meu barri...”
Al llibre, tanmateix, s’hi escolen repetidament queixes sobre l’anèmica situació cultural del país. “És que en aquest país en matèria literària tenim molta infanteria però molt poca aviació. L’únic que ens diferencia de la resta d’Espanya és la llengua, i no entenc com un govern pressumptament nacionalista com el que tenim dóna tan poca importància a la literatura, que és justament la màxima expressió de la llengua. La sensació general que jo tinc és de desolació, de decepció, perquè per exemple ara mateix hi ha menys mitjans de comunicació en català que fa 15 anys, cosa que segurament es deu a la preponderància dels audiovisuals, on els escriptors no interessen gens ni mica. Els mitjans públics en català ens ignoren olímpicament, com li va passar precisament al Coca, que l’any passat, tot i guanyar el Sant Jordi, no hi va sortir ni una sola vegada”. Però vostè, que té més contactes... “Per decomptat: la primera cosa que li diré al Vilajona sera això, que ens ha de treure per la tele.”
¿No té alguna cosa de paradoxal que un autor que s’ha de dedicat sobretot a la poesia no comenci a ser conegut fins que escriu una novel·la? “No, no té res de paradoxal. És la pura realitat. Sigui com sigui, en el meu cas no van gaire deslligades, perquè No miris enrera està farcit de citacions dels meus poetes preferits, però és que jo no puc viure sense citar-los, són les meves bales. Per mi la poesia és una arma descarregada de futur”. Vistos els resultats, doncs, ¿la pròxima obra què? ¿Prosa o vers? “Totes dues. En realitat de versos no paro mai d’escriure’n, en faig cada dia. Si en tinc més d’una dotzena de llibres inèdits al calaix! Però també he començat amb un nou llibre del Dani Cajal, perquè és un personatge que funciona”. ¿Un Dani Cajal jubilat i gastant-se la pensióen gintònics? “No, aquesta vegada retrocedirà en el temps, estarà ambientda en els anys d’adolescència, quan ens dedicàvem a ver malvestats pel barri i pujava la policia a cavall per reprimir-nos”. ¿A cavall?. “Sí, perquè aleshores el Carmel tenia els carers sense asfaltar. Era quan el Carmel encara era un barri, com el Poblenou, la Barceloneta o Santa Caterina, i no com ara, que en Clos s’està carregant tota la ciutat. De fet, l’única cosa que ha fet en Clos ha estat propiciar l’aparició de gran futbolistes àrabs, que són els nanos que es passen el dia jugant a futbol a les seves places dures”.

Article publicat a “El País” el 28/02/02 per Ponç Puigdevall

La derrota de l’aparença

El cel de l’infern, la primera novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961), venia a demostrar que no tothom estava d’acord a substituir el vitalisme àcrata dels germans Marx per la melanconia tendra i narcisista de Woody Allen: a pesar de les asimetries i d’unes extralimitacions narratives, a pesar d’una prosa trasbalsada que tant contenia la frase memorable com una pasió verbal incontinent que desbaratava el dibuix de la peripècia, es feia innegable la consciència de l’autor de pertànyer a aquella família literària que porta marcat amb foc roent l’estigma de la desesperança, l’amargor frenètica i l’existència asfixiant. L’aventura del protagonista, Dani Cajal, com si fos un dels amics d’Alvaro Mutis o Maqroll el Gaviero, era una línia que vorejava el plaer del desatre vorajinós sense deixar de banda l’ambigua certesa de caminar bressolat per la puresa moral. En el relat de les vicissituds d’un heroi que no acceptava el pacte vil i brut de la transició democràtica, que participava en les accions violentes, i que buscava el refugi en les escorrialles de la marginalitat. Castillo recreava l’anhel de l’individu per conèixer i dominar el món i el seu propi destí. Sense l’afany de potenciar amb tant ímpetu la lliçó de Norman Mailer -que veu la història com a novel·la i la novel·la com a història-, el lector de No miris enrera toparà amb les explicacions de Dani Cajal -convertit ara, en la veu narradora- sobre els desequilibris i els fracassos del present i els desconcerts i les traïcions que arriben des del passat.
20 anys després, els avatars de la lluita llibertària són tan sols una matèria per a les tesis universitàries, les envellides ideologies insurreccionals i extraparlamentàries són l’excusa idònia per a qualsevol mena de tràfic a l’altra banda de la llei, i l’amistat i la confiança semblen fites destinades a l’enderroc. Poeta i periodista en una Barcelona asèptica i maquillada per un ingenu orgull festiu, cansat i exhaust enimg de tant d’ocàs moral, nostàlgic a pesar de saber que “l’home n’ha de tenir prou amb les coses presents i les que han d’arribar”, l’atzar concedeix a Dani Cajal el privilegi malèfic de viure unes vacances en el passat. La mort d’un amic dels anys gloriosos de la clandestinitat és la clau que engega una novel·la que circula per tres rumbs complementaris: al costat de la intriga que suscitat conèixer les circumstàncies veritables d’una mort envoltada d’interrogants, hi ha una història d’amor que s’alça com un oasi resplendent entre la decrepitud imposada per la rutina i la maduresa, i hi ha l’expectació del reencontre amb un nucli de supervivents de l’època combativa. En qualsevol de les tres zones, el que hi predomina és el record jubilós d’unes aventures físiques i morals contemplades i mitificades des d’unes circumtàncies presents més que sinistres, on els cops, les crostes i les ferides purulentes que acumulen els personatges són el rostre interior de l’angoixa i el fracàs. Al cap i la fi, podria ser que l’amic mort només ocultés una càrrega de mediocritat, que ni hi hagués res més que odi en la relació amb la noia, i que els antics companys sempre haguessin estat uns delinqüents trivials. La soledat, el frau, la mentida campegen victoriosament en els escenaris que recorre Dani Cajal mentre pesegueix l’ombra d’un miratge esvaït, les certeses de la joventut. No mires enrera es converteix en una narració fúnebre on es desenmascaren els simulacres i es derrota l’aparença.
El to crepuscular deles peripècies de No miris enrera envaeix els fets mésnimis i quotidians, condiciona els diàlegs i les reflexions sobre la cerimònia de la catàstrofe i els ritus d ela destrucció, com si el paisatge de la novel·la estigués sotmès a una sobre abundància de l’exarcebació elegíaca que impedeix que el tortuós fil narratiu assoleixi la plenitud: no hi ajuda tampoc gaire els caràcter digressiu d’alguns episodis. Amb una prosa més nítida i mesurada que a la novel·la anterior, sense el temor a caure en la delícia del sublim, Castillo té la valentia de menyspear els ambients domèstics i d’encarar-se a l’hortizó de l’èpica per conèixer agosaradament els canvis de direcció del món.

Article publicat al diari “Avui” el 07/03/02 per Joan Josep Isern

Panorama des del vell antiaeri

Ara fa justament tres anys apareixia El cel de l'infern, la primera incursió en el territori de la novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961), home d'àmplia i reconeguda trajectòria com a periodista, activista cultural, crític i poeta. No m'estendré ara a recordar la magnífica acollida de crítica i de públic que va tenir aquell llibre però sí que em sembla adient encetar el comentari de la seva segona novel·la -No miris enrere, premi Sant Jordi 2001- amb una referència a l'anterior ja que, de fet, encara que manté una total autonomia, és evident que No miris enrere és una excel·lent continuació, situada vint anys després, de les vivències i els personatges que Castillo ens va donar a conèixer a la no menys excel·lent El cel de l'infern.
TEMPS D'INDIFERÈNCIA
"Després de la guerra, de la repressió i de la presó, ha arribat el temps de la indiferència, el vell talp de la insurrecció s'ha tornat a soterrar, Molts demanàvem la revolució, ara tan sols podem balbucejar, en veu baixa, exigint una mica de dignitat". La cita és llarga però resumeix a la perfecció, quin és l'esperit que alena en les pàgines de No miris enrere. Són paraules d'un Dani Cajal vint anys més vell que apareixen en el pròleg del llibre. El trobem enfilat al cim de la muntanya del Carmel, on encara sobreviu la vella fortificació que durant la guerra va allotjar les bateries antiaèries que defensaven Barcelona, i des d'allí, en una talaia privilegiada que ben pocs barcelonins coneixen ("La ciutat se m'obre als peus com un immens cargol esclafat"), reflexiona sobre el que ha estat la seva vida. És un pròleg de vint pàgines cronològicament situat després dels esdeveniments que es desenvoluparan a la novel·la i en el qual el lector atent trobarà magníficament exposades totes les claus de la història. Un pròleg al qual recomano tornar un cop llegit el llibre per paladejar-lo adequadament i que no dubto a posar a l'alçada de l'esplèndid (i esfereïdor) capítol inicial d'El cel de l'infern.
És una reflexió amarga i despietada la que fa Dani Cajal a No miris enrere. Una reflexió apuntalada per dues virtuts que engrandeixen la novel·la i la fan difícil d'oblidar tan bon punt s'ha entrat en el seu univers. La primera: que és implacablement sincera i lúcida. La segona: que arriba al lector de forma directa, com un dard llançat a l'epicentre dels seus sentiments, i deixant volgudament a banda floritures estilístiques innecessàries.
EL PAS DEL TEMPS
Més enllà de l'anècdota que dispara la seva trama, No miris enrere és bàsicament un llibre escrit per un poeta sobre el pas implacable del temps i sobre la fi de les esperances en la revolució. Vint anys més vell (i més savi) Dani Cajal ens parla de la factura que inevitablement ens acaba passant la vida i dels seus dubtes raonables sobre si sabrà pagar-la suficientment. "Se'n salvarà alguna cosa, de tots nosaltres?", es pregunta, per acabar responent: "Vam canviar el món. Canviarem ara nosaltres? Fútils esperances que fan que el nostre paisatge hagi esdevingut el que és avui, una muntanya deserta sobre una ciutat que la ignora".
El panorama que el vell lluitador contempla des de l'antic antiaeri deixa poc marge per a la tranquil·litat de la consciència. Els revolucionaris d'antany ara maten i moren no per les idees sinó per tenir més diners i més poder. És una altra llei de la selva, aquesta. Tristament la mateixa que hi havia a l'altra banda del mirall que a finals dels setanta i principis dels vuitanta Dani i els seus amics volien esberlar. Ara ja sap que a la part del darrere no s'hi amaga la sortida del laberint: només hi queda l'espai per a la traïció. Per això exclama: "No miris enrere... On mirar si no hi ha futur i el que veiem al present no ens interessa?".
Hi ha molt dolor, en aquesta novel·la. Un dolor que es percep a cada plana i que configura l'essència mateixa de la personalitat del protagonista. Un dolor que s'escampa a la figura contradictòria de Clara, la seva jove i esbojarrada amant, al record de Rafael, mort en circumstàncies estranyes a la presó de Saragossa, a la relació sense futur amb Raquel... I també, encara que a primera vista no ho sembli, hi ha molta poesia. Desconec si, en el fons, tot és un artifici ordit per la destresa de l'autor o si hi ha alguna cosa més de vivència personal. El que sí que em sembla és que aquest No miris enrere, flamant guanyador del premi de novel·la més prestigiós ara com ara del mercat literari català, és una de les reflexions més implacables que s'han escrit en aquest país sobre el final de les utopies.
MANTENIR EL PRESTIGI
Tot això sense deixar de banda que una manera de mantenir ben enlaire el prestigi del Sant Jordi és optar per obres de qualitat. Fa un any ja es va fer amb Sota la pols, de Jordi Coca. I ara, amb No miris enrere, l'opció s'ha repetit.
Comença a caure el dia. Contemplada des del vell antiaeri amb la mirada poètica de David Castillo la ciutat dels prodigis esdevé l'empori de la tenebra. Com una muntanya russa que, a cent per hora, ens projecta cap al no-res.

Article publicat a “El Periódico” el 01/03/02 per Estanislau Vidal-Folch

Utopies corruptes

La segona novel.la del poeta, escriptor i periodista David Castillo, premi Sant Jordi 2001, continua aprofundint en la reflexió i en la crítica del moviment llibertari fill de la transició dels anys 70. A No miris enrere, un Dani Cajal (el mateix protagonista de la novel.la anterior, El cel de l'infern amb 20 anys més) té una major perspectiva per fer-se un judici clar i una opinió més severa d'una utopia que porta la sement de la corrupció.
Si la imatge que predominava a El cel de l'infern era la de la ratera, la d'atzucac, que així i tot deixava un espai a les conductes heroiques, en aquesta última novel.la s'imposa la imatge del mirador, des d'on s'atalaien els fets i les trajectòries i, per descomptat, la confirmació de la decepció. És el mateix mirador, d'altra banda, al cim del barri barceloní del Carmel, des d'on el Castillo poeta situa l'escenari de molts dels seus poemes, als quals dóna un caire mític: el pont de Mühlberg i la bateria antiaèria del Carmel, per exemple. Són espais del drama i, alhora, de la seva contemplació.
L'amor --no podia ser d'una altra manera-- també ha canviat amb els anys. Ja no es mou entre l'esperança càndida i l'agonia del daltabaix, sinó en una mena de combat diari per fer-lo viure entre les contradiccions quotidianes. Enrere ha quedat el salt del cel a l'infern; ara ens trobem en un perpetu equilibri per mantenir la relació sentimental.
És clar que, amb aquestes premisses, amb una història social i una història d'a- mor rebaixades de visceralitat, a No miris enrere no es pot mantenir la tensió de la mateixa manera que a l'obra anterior. I deu ser per això que l'autor recorre a un dramatisme ambiental una mica impostat que no porten a dins ni els personatges (més descurats en el seu traçat actual que a El cel de l'infern) ni les situacions que alimenten la trama. Per contra, seguint la recerca personal del protagonista de No miris enrere, els fets acaben sent molt eloqüents i el lector trobarà en el desenllaç de la narració la llavor de la corrupció: "No és únicament la misèria la que et posa en el camí de la delinqüència. És també l'esperit d'independència, d'incorformisme i de rebel.lia".
Castillo ens dibuixa el pas que hi ha entre l'automarginació per l'ideal i la marginació de la delinqüència: una paulatina pèrdua d'escrúpols que es dóna així que els personatges han arribat a la conclusió que la cobdícia domina el món i que, per això, cal aprofitar-se'n.
Entremig de tot plegat hi trobem reflexions sobre Europa i la ciutat de Barcelona, descrites una vegada rere l'altra a partir de la pèrdua de signes d'identitat i l'a- burgesament; reflexions sobre la falta de moral dels agents socials, la burocràcia i el despit dels impotents, la societat de l'espectacle, el món de la droga... Castillo afegeix a la seva obra una galeria de temes que, per més que la punta del seu llapis accepti alguna esmolada, fan de No miris enrere una novel.la, a més a més, atenta a les polèmiques de l'època.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 28/02/02 per Jordi Capdevila

David Castillo: "Barcelona s'ha quedat sense ànima"

El militant llibertari Dani Cajal contempla Barcelona des del Carmel mentre reflexiona sobre la mort del seu amic Rafael Torres. Dani Cajal és el militant ferit a Nicaragua en la primera novel·la de David Castillo, El cel de l'infern, i ara s'extasia amb el seu amor-odi per Barcelona en l'inici de No miris enrere (Proa), la segona novel·la de David Castillo, que va guanyar el premi Sant Jordi 2001. L'escriptor reflexiona sobre el seu nou llibre al mateix lloc que Dani Cajal, a les runes de l'antiaeri del Carmel.
J.C. La novel·la s'inicia i es clou al Carmel. Quin significat té aquest paisatge literari?
D.C. Sempre s'ha identificat la Barcelona literària amb paisatges molt recurrents, com el Barri Xino, tant pels autors d'aquí com pels de fora. En canvi, el paisatge de la meva memòria és aquest. Jo sóc d'un barri d'aquí mateix i el Carmel era com el barri inaccessible al qual no podies arribar, però tenies la necessitat de venir-hi perquè era com el pas prohibit. En la novel·la anterior em vaig situar molt en la Barcelona antiga i aquí m'he vist obligat a tornar al meu barri de joventut i infantesa, que és el Carmel. Per això la vaig començar aquí dalt, on som ara.
J.C. Amb els seus personatges més que amb el seu paisatge.
D.C. El meu paisatge és el paisatge sentimental. Els personatges que novel·lo van una mica al ras, no són homes amb sostre, ni personatges que es moguin dins d'aquesta burgesia barcelonina que sembla que ho englobi tot. Són personatges una mica desfasats. Però crec que la novel·la, per ser-ho, ha de tenir una situació de conflicte. Aleshores he volgut buscar uns angles des d'on tot es veu diferent i no amb aquesta mirada única imperant avui sobre Barcelona. La meva mirada es fixa en els afores, el suburbi. És la porta de sortida per reflectir un estat d'ànim diferent.
J.C. Uns personatges molt globalitzadors...
D.C. Es mouen molt. La pàtria dels meus personatges són les seves sabates, és una mica on se senten realitzats. El personatge narrador de la història és de Barcelona, però per retrobar-se amb el seu passat es veu obligat a emigrar a altres àmbits on la vida no és la vida de cotó fluix de Barcelona, com la intenten presentar els polítics locals, sinó una vida més dura, més vida, com moltes vegades també passa al Carmel. Al costat d'aquesta societat benestant hi tenim grans pous de pobresa i de Quart Món.
J.C. ¿No creu que els grans globalitzadors són els pàries que viatgen per tot el món per poder subsistir?
D.C. Hi ha una pintada que diu Globalitzem l'amor i no globalitzem la misèria. Les multinacionals fan moure la població en comptes de repartir la riquesa d'una manera més equitativa. El capital tendeix a la concentració. Ara comencen a emportar-se les fàbriques d'aquí a altres llocs, i ja veurem què passarà. Però és aquesta societat, en què sembla que el liberalisme i el capitalisme siguin les ideologies úniques, perfectes, immaculades, la que està plena de sots profunds per on s'acabarà escorrent tot plegat. I les tribunes bàsiques de resposta, que haurien de ser els mitjans de comunicació, ara disposen d'una quantitat d'opinadors immaculats que jo no sé el que els paguen per arribar a dir totes les rucades que diuen. També són globalitzadors, els globalitzadors de l'estupidesa.
J.C. Sembla que enyora les barraques del Carmel...
D.C. De cap manera. Però el que intento dir és que darrere la façana més humil d'aquest barri hi ha una vida més interessant i més rica, menys pobra, que la que ens trobem en molts barris d'aquesta ciutat.
J.C. Entrem en la novel·la. Per què en primera persona?
D.C. L'altra novel·la la vaig fer en tercera persona. Volia canviar i he optat pel monòleg interior, però només ha canviat el punt de vista. Normalment hi ha molta confusió entre els personatges de la novel·la i el mateix autor, i potser amb aquesta primera persona encara s'incrementarà més la confusió. Però no podem oblidar que tot és ficció.
J.C. En la seva novel·la hi ha molta filosofia. En certs moments, sembla un sermó laic...
D.C. Bé, m'ho vaig trobar així. Mentre escrivia, vaig trobar que era opinió pura i dura. Però totes les referències em sortien de manera natural perquè m'ho sabia de memòria. Vaig recordar unes novel·les semblants de Milan Kundera i vaig dir-me que no només volia fer una novel·la d'aventures sinó d'aventures amb tots aquests elements. No tenia perquè castrar tota l'opinió pura i dura. En vaig treure, però també en va quedar, i hi ha aquesta mena de regust de novel·la filosòfica. Magrada molt aquesta combinació de reflexió i vivència.
J.C. Al cap i a la fi, són les opinions d'en Dani Cajal, no les seves.
D.C. Dani Cajal és el personatge idealitzat. Té sis o set anys més que jo i als anys 70 era autònom i podia sortir, no com jo que havia de tornar a les 10 a casa. Dani Cajal em dóna llibertat per fer-li fer coses que jo no he fet. És a la vegada el personatge que m'hauria agradat ser i el personatge que no m'hauria agradat ser.
http://www.joanducros.net/corpus/David%20Castillo.html
Subir