POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 590
  Total Poemes: 13917
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Garcia i Torres , Francesc Vicent

Garcia i Torres , Francesc Vicent

erroresrecomendar

El Rector de Vallfogona.

(Tortosa, 1582 ?- Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623)

Poeta i capellà, dos anys després d'ordenar-se a Vic va guanyar la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. Tot i que les seves obres completes no van ser publicades fins 80 anys després de la seva mort, en vida ja va gaudir d'una gran popularitat. Els seu poemes, artificiosos, elegants i plens d'ironia, eren coneguts sempre en còpies que malauradament moltes vegades no eren gaire fidels. Inclòs dins l'estil barroc, va prendre com a models els escriptors castellans de l'època. De la seva obra destaquen el poema titulat 'A una hermosa dama de cabell negre' i l'obra 'L'harmonia del Parnàs'. Ja al segle XIX, l'obra del rector de Vallfogona va viure una nova època de fama, ressuscitada per alguns autors.

http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/vicent_bio.htm



El Rector de Vallfogona


Quan ens trobem amb el nom de Rector de Vallfogona són
molts els que pensen que es tracta d’un personatge de ficció, però
no, es tracta d’un clergue històric, que va existir. Ens estem
referint al Dr. Francesc Vicent Garcia, prevere que regí la
parròquia i escrivania de Vallfogona de Riucorb fa gairebé 400
anys. Però, és ben cert que l’anomenada d’aquest cèlebre
personatge no és deguda al fet d’haver tingut al seu càrrec la cura,
durant setze anys molt mal comptats, dels fidels d’aquest petit
poblet de la Conca de Barberà (abans La Segarra). Assolí fama
per la seva capacitat versificadora i popularitat per la seva rauxa i
rar ingeni. Fou, sens cap mena de dubte, el poeta més significat
del barroc català, mantenint sempre una fidelitat inqüestionable a
l’idioma del país. Aquest és un mèrit realment encomiable en una
època que els escriptors castellans estaven de moda i que la
noblesa anava adoptant el castellà com idioma de relació. El seu
renom va anar en augment mentre se li atribuïen una gran munió
d’anècdotes i d’historietes pintoresques que van acabar mitificant
el personatge. Un coetani seu el descriu així:
O tu que de Cervera a Barcelona
i venera’l per en rocí o a taló passes ta via,
no la acabes sens veure al bon Garcia,
molt reverent Rector de Vallfogona;
si el vols conèixer mira una persona
de ben disposta i pròpia simetria,
barbi-vermell, dolça fisonomia,
ras de topeto, barbes i corona;
no hipòcrit, ni profà, alegre i grave,
no presumit, i entès, savi i poeta,
en tot molt asseat, de raro ingeni,
en suma, en vèurer un que no se alabe,
ni fa en vides agenes del profeta,
admira’l i venera’l per Garceni.
De la seva vida en sabem ben poca cosa. La major part dels
documents i manuscrits han desaparegut. L’edició dels seus
poemes no aparegueren a la llum fins després de vuitanta anys
del seu traspàs. Ignorem on reposen les seves restes mortals. Fins
i tot la data del seu naixement ha estat qüestionada durant molt de
temps. Els primers biògrafs afirmaren que nasqué a Tortosa el
1582, any més any menys, data que els successius biògrafs l’han
anat acceptant com a genuïna. Actualment, però, s’admet com a
més probable que obrí els ulls a la vida l’any 1579 i que morí el
1623. Li escatimaven, doncs, tres anys de vida.
Sabem que estudià Filosofia i Teologia a Lleida i allí va fer
amistat amb en Pere de Montcada, company d’estudis i noble
d’ascendència Com a conseqüència d’aquesta amistat la vida de
Garcia va estar molt lligada amb la poderosa i influent família
dels Montcada. Més endavant continuà els estudis a Vic. Ens
queda un extraordinari testimoni del seu pas per la Universitat
lleidatana: és l’ ”Oració panegírica”, un dels poemes més
celebrats, que es llegí a la Paheria davant de les autoritats en
ocasió de celebrar-se l’elecció (1613) del nou rector de l’Estudi
General (Universitat).
El Bisbe de Vic Francesc Robuster nomenà al Dr. Josep Sicart,
professor a la Universitat de Lleida, Vicari general al bisbat, ell és
qui amb molta probabilitat, coneixent molt bé les destacades
facultats de Garcia, va recomanar-lo per ocupar el càrrec de
familiar del bisbe vigatà. Al 1605 fou ordenat sacerdot i l’any
següent obté per oposició la titularitat de la parròquia de Santa
Maria de Vallfogona de Riucorb. Un any més tard morí el bisbe
Robuster. Mn. Garcia, aleshores, es traslladà a Vallfogona per a
fer-se càrrec de la seva Rectoria. En la tranquil·litat i solitud de
Vallfogona és on el nostre rector desenvolupa les seves habilitats
poètiques.
Puix, Soledat apacible,
estic fet un rossinyol
me regocijo en tos braços
te vull cantar mil amors (...)
Però el seu temperament inquiet i dinàmic el portarà
periòdicament a absentar-se per fer curtes estades a Girona,.
Barcelona, Reus, Tarragona.
En absència del Comanador del castell de Vallfogona li
encomanà de rebre i allotjar el famós bandoler Perot de
Rocaguinarda amb qui va entaular una bona amistat. Bona prova
n’és un sonet que dedicà a aquest llegendari personatge. Aquesta
bona acollida que el Rector dispensà al bandoler més endavant li
va crear problemes amb la justícia.
Passà una temporada amb l’arquebisbe de Tarragona, Joan de
Montcada. Allí treballà a la secretaria del bisbat. Al 1612 forma
part de la comitiva en un viatge per mar des de Barcelona a
Tarragona. Joan de Montcada invità al Virrei de Catalunya,
marquès d’Almazán, família i altres personalitats a la festa de
Santa Tecla. S’ha conservat una rellevant crònica versificada
d’aquell accidentat creuer, de la rebuda a Tarragona per
l’Arquebisbe i de la posterior visita al Monestir de Santes Creus.
Torna a Vallfogona i és quan endega la construcció d’una
sumptuosa capella dedicada a Santa Bàrbara. En aquest període
se li mor l’escolà, protagonista de tantes historietes. El nostre
poeta l’immortalitzà amb un deliciós epitafi que encara es pot
llegir en una làpida de pedra que es conserva al temple de
Vallfogona..
L’any 1621 van designar per bisbe de Girona al seu amic Pere
de Montcada el qual ben aviat requerí els bons oficis de Mn.
Vicent per a fer-se càrrec de la secretaria diocesana. En aquesta
època és quan pronuncià l’oració fúnebre en les exèquies del rei
Felip III celebrades a la catedral de Girona. Aquesta peça oratòria
és l’únic text en prosa que es coneix del Rector de Vallfogona.
Semblantment com en la seva estada a Vic, a finals del mateix
any moria el Prelat gironí i pocs mesos més tard expirava el de
Tarragona. Després d’aquests fets luctuosos Vicent Garcia es
quedà sense els seus protectors. Així s’acabaren els honors i
l’ocupació d’alts càrrecs clericals, però ell s’entorna al seu refugi
a Vallfogona.
Oh, qué vida regalada!
Oh, que só estat venturós!
Prego a Déu que ma desditxa
No em traga mai de aquest lloc (...)
En la primera edició de les seves obres, en el prefaci biogràfic,
ja es descriu la seva breu estança a Madrid. Allí es relaciona amb
els poetes de la Cort, en Lope de Vega, Góngora... Però aviat
també es fa present la malastrugança que plana sobre ell “flaca
parcialitat de ma ventura” que l’obliga novament a retirar-se a la
seva parròquia. Apunten també que al pas per Saragossa patí un
intent d’emmetzinament. D’aquí en endavant, degut o no a la
pretesa intoxicació, la seva salut evolucionà de mal en pitjor. És
ara quan redacta el seu testament i el poema pòstum Cant
d’agonia. El 2 de setembre del 1623 finia la llarga agonia del
rector més famós de tota Catalunya.
* * * * * * *
La producció literària de Vicent Garcia és exclusivament en
vers. Utilitzà la mètrica aleshores de moda, la dels grans autors
castellans: sonets, dècimes, romanços, redonelles. De la seva
ploma és també un drama en vers “Comèdia famosa de Santa
Bàrbara” i cinc goigs. Es mou en un ambient enrarit i dissortat
on imperava una creixent castellanització de la cultura, ell però,
restà sempre fidel a “la llanesa de la llengua catalana”. La seva
poesia glossa temes com el desengany del món, la solitud, el
menyspreu de la fama i els honors, la mort... però al costat
d’aquests temes transcendents trobem una copiosa producció
sobre l’amor, la bellesa femenina i fins i tot erotisme. Empra el
joc de paraules, gran profusió de metàfores, referències burlaneres
a llegendes mitològiques, filigranes retòriques, intencionalitat
burlesca, temàtica escatològica, en fi, tots els trets característics
del Barroc.
Vicent Garcia conreà l'admiració durant la seva vida i la
fama després de mort. Els elogis continuaren anys i anys fins a
ésser considerat com a model de llengua literària en català. Va
inicià un corrent de modernitat, és l’anomenat vallfogonisme. A
finals del segle XIX va tenir també detractors, però en canvi, la
seva popularitat encara va anar creixent. Modernament s’ha
tornat a revalorar la seva figura i ja ningú pot dubtar que ocupa un
lloc preeminent en la història de la literatura catalana.
Convé senyalar que encara hi ha molts interrogants sobre
l’autenticitat de l’obra publicada. Sembla força probable que
alguns dels poemes, que figuren ja en les primeres edicions, se li
van atribuir indegudament. Per bé que tenim coneixement que ja
s’ha preparat un exhaustiu i meticulós estudi crític de l’obra del
poeta tortosí, lamentablement, encara sense publicar. Esperem
que ben aviat es faci públic i es determini definitivament les
composicions que són autèntiques i les que són apòcrifes.
* * * * * * *
De la gran popularitat que assolí el Rector de Vallfogona
encara en tenim innumerables vestigis. Van existir dues revistes
que portaven per nom Lo Rector de Vallfogona i El Rector de
Vallfogona. En Frederic Soler (Pitarra) va compondre un drama
en tres actes sobre la vida del Rector que es representà amb un
gran èxit. El novel·lista Feliu i Codina va escriure una novel·la
biogràfica Lo Rector de Vallfogona. A Vic i Barcelona i
naturalment al poble de Vallfogona de Riucorb li han dedicat un
carrer. Es disposa de diverses publicacions i innombrables
referències bibliogràfiques. A la façana del Teatre Principal de
Barcelona i a la de la Diputació de Tarragona hi esculpiren
sengles busts del Rector. A la Galeria de Catalans Il·lustres hi ha
exposat un retrat seu a l’oli, obra de F.Masriera. En el transcurs
dels anys s’han celebrat festes commemoratives i centenaris
diversos. A Vallfogona hi té un monument i pels carrers de la
població s’hi poden llegir fragments de versos sobre plafons de
majòliques. I actualment s’hi està preparant una mena de museu
que aplegui llibres i tota mena d’articles relacionats amb el famós
rector.


Alfred Santacana Gassull

http://vallfogona.usuaris.net/elrector.pdf
Subir