POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 591
  Total Poemes: 13919
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Leveroni i Valls , Rosa

Leveroni i Valls , Rosa

erroresrecomendar

1910-1985

Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910-1985) va néixer a Barcelona, al cor de Barcelona, al Passeig de Gràcia, en el si d’una família de classe acomodada. El gentilici -que Maria Aurèlia Capmany, en pro logar-la, ja considera un inici de poema- delata l’origen italià del pare, qui establiria un negoci en el qual, amb la seva mort, la del pare, i el desgavell de la Guerra Civil, la pròpia autora hi treballaria. La mare era mestra, encara que no va exercir mai. En conseqüència, estudis a la Dames Negres del Passeig de Gràcia de Barcelona i, després, ntrada en la mítica i orsiana Escola de Bibliotecàries, acabada la Dictadura de Primo de Rivera, concretament de 1930 a 1933, així com uns anys d’estudis d’humanitats a la Universitat -aleshores Autònoma- de Barcelona, circumstància que marcaria la seva vida d’autora, de poeta bàsicament, i de dona, com s’ha sabut en data relativament recent. En qualsevol cas, segurament Leveroni és la primera autora catalana amb estudis superiors, que fins i tot, el 1933, va re b re una beca per fer una tesina sobre literatura infantil a Madrid.
La cronologia personal no va ajudar-la gens, però. Per un costat, en esclatar la Guerra Civil tenia vint-i-sis anys, havia acabat els seus estudis de bibliotecària i treballava com a tal a la biblioteca de la seva universitat, escrivia poesia com feia des de l’adolescència (havia publicat ja als quinze anys poemes a la revista Patufet) i, en plena guerra, el 1937, va ser finalista del més important premi poètic de l’època, el Joaquim Folguera, amb el que seria el seu primer llibre Epigrames i cançons (vegeu bibliografia), que es publicaria el 1938 i inclouria un gran pròleg del seu mestre -i mestre de més d’una generació, Carles Riba, que és, a la vegada, un clar exemple de patriarcalisme. Amb el temps també seria la causant d’una altra mostra del gènere patriarcal, quan Salvador Espriu li prologà el segon lliurament poètic. Hauríem d’esperar la benèfica intervenció de Maria Aurèlia Capmany, prologuista del tercer i darrer -en vida lliurament poètic.
Acabada la Guerra Incivil -que diria Joan Oliver/Pere Quart- naturalment perd el seu lloc de treball a la biblioteca universitària, pateix la “depuració” dels funcionaris republicans, encara que no es mou de Catalunya, segons la novel•lista i prologuista Helena Valentí, amiga molt estimada de l’autora, perquè el pare no li permet anar-se’n del país. Treballà tres anys a l’arxiu de premsa de l’Editorial Sopena, anys que l’autora considerava els mes grisos de la seva vida, i en una biblioteca particular d’un gran col•leccionista d’ex-libris.
Ras i curt, va començar a viure el seu exili interior, suposem tan sols mitigat per les seves estades a Cadaqués, lloc estretament vinculat amb els ressons marins a la seva obra. També, l’obertura de l’ Institut Britànic a Barcelona li va permetre d’estudiar anglès i, amb el temps, traduir des d’Eliot a Katherine Mansfield, passant per Christina Rossetti, de qui va traduir el seu meravellós “Song” (“Cançó”), que tan encertadament Sam Abrams empra per obrir, amb la versió Leveroni, la seva Antologia de Poesia Anglesa i Nord-Americana. Barcelona: Edicions 62, 1994. (MOLU segle XX; 86). Segons manifestació pròpia, com que no es casaria mai (són paraules seves), li va demanar al seu pare el dot, diguem, que consistia en una caseta a Cadaqués, cosa la qual el pare va fer comprant- li una casa de pescadors, una “barraca”, el 1948. El pare moriria el 1950 i ella s’integraria al negoci familiar per prendre cura de la part que li corresponia a la mare.
Es van acomplir els seus desigs pel que fa a Cadaqués, així com el de ser enterrada, com és el cas, al bell cementiri d’aquella població, Port Lligat. Abans, però, i fins a l’arribada de la democràcia, l’autora va passar per angúnies econòmiques, que alleugerí Maria Aurèlia Capmany qui, ultra escriptora, com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona, li va aconseguir la pensió que li corresponia com a antiga treballadora a la biblioteca de la Universitat de Barcelona en els anys de la guerra. També, a finals dels anys setanta, va començar a patir una greu malaltia, un càncer intestinal, que la va deixar sense poder llegir, suposem degut al tractament, encara que era una persona vivaç amb les visites, com va ser el nostre cas. Finalment, pel que fa a la seva vida, cal fer referència del llegat dels seus llibres i papers a la Biblioteca de Catalunya,
un fet que ha propiciat -i, esperem, propiciarà- l’aparició de més notícies sobre la seva obra i persona.
VIDA I OBRA
ROSA LEVERONI
Avui sabem dels seus amors dissortats amb l’historiador Ferran Soldevila (a través de Confessions i quaderns íntims), perquè era un home casat, dels quals ja n’havíem tingut un tast en la publicació pòstuma dels seus C o n t e s, a càrrec d’Helena Va l e n t í , volum que, de tota manera, la pròpia autora havia vist (va sortir al mercat al cap de pocs mesos de la seva mort). Com també sabíem del seu esperit crític i sorneguer respecte els seus mestres, els de l’Escola de Bibliotecàries, que ella en diu “eminències” i de les històries entre mestres i alumnes, com queda palès als C o n t e s i a les C o n f e s s i o n s. És curiós que, per mor de fabular narrativament o de confessar- s e memorialísticament, l’autora canvia l’Escola per la Fundació Ramon Llull, a part que en fa una escola mixta, mentre que la creació orsiana era sols per a “ s e n y o r e t e s”. Diem curiós perquè una de les p r i m e res empreses de l’exili, a partir de 1939, va ser la creació a París, d’una fundació, precisament, d’aquest nom, de vida efímera, per cert.
Tot amb tot, Leveroni va ser un dels ponts més sòlids entre l’exili interior i l’exterior, com queda palès a “Un epistolari de Carles Riba”, reblat pel volum de cartes amb un dels grans activistes culturals dels anys quaranta, Josep Palau i Fabre. Leveroni seria la primera dipositària de les famoses, justament, primeres Elegies de Bierville ribianes. També amb Palau, entraria a una de les poques empreses de l’època, la revista -clandestina, per mor del Zeitgeist imposat- Poesia (1944-45) i Ariel (1946-51), on publicà alguns dels seus assaigs. Va mantenir relació amb el matrimoni Carles Riba i Clementina Arderiu quan van tornar de l’exili i van establir les seves tertúlies a casa els diumenges a la tarda. També, amb les següents generacions de poetes, a part de Palau i Fabre, com és el cas de Gabriel Ferrater, amb qui compartia amor per Cadaqués i qui sempre deia que l’experiència que hi havia sota del seu poema “El ponent excessiu” l’havia compartit amb Leveroni. Això no obstant, en la represa editorial catalana dels anys seixanta, Leveroni resultava una il•lustre desconeguda.
Parant-nos un moment en aquesta circumstància, potser és bo recordar la poca tradició de dones escriptores, concretament poetes, que hi havia rere de Rosa Leveroni des de la Renaixença, bo i considerant que la primera Leveroni és una postsimbolista fortament influïda -i no serà ni l’única ni l’únic poeta- per l’obra global de Riba. La contemplen -si deixem de banda les Ur-catalanes trobairitzla poeta i memorialista mallorquina, Maria Antònia Salvà (1869-1958) i la seva gairebé exacta contemporània, Caterina Albert (1869-1966), qui per més que ens hagi arribat emmascarada sota pseudònim d’home i novel•lista, Víctor Català, té una obra poètica al darrere digne d’esment. Després, Clementina Arderiu (1869-1976), gran poeta i muller d’una de les “eminències” de la seva inventada Fundació Ramon Llull, és a dir, Carles Riba. Perquè quan Rosa Leveroni es presenta al Premi Folguera de poesia en plena guerra, la
Mercè Rodoreda també poeta -i tan enderiada amb el cicle homèric com ella-, ni existia. (Avui sabem prou bé que Rodoreda comença la seva activitat poètica no sols per l’empenta de Josep Carner, sinó també perquè en el silenci de l’exili, els Jocs Florals fora de Catalunya eren una possibilitat de publicació, de comunicació, i que quan assoleix el merescut èxit novel•lístic calla adientment pel que fa a la seva obra poètica.)
Per tant, no és rar que per molta gent -ens hi incloem- la publicació el 1981 del volum P o e m e s, de Leveroni, que havia dormit en els calaixos editorials d’un altre poeta, suposés una sorpresa, primer, i un reconeixement després d’una autora per la qual havien passat de llarg un bon nombre d’obres de referència. Suposem que com a conseqüència d’aquesta publicació va re b re la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1982, un honor que il•lusionà l’autora, ja greument malalta. Això no obstant, al pas dels anys l’obra de Leveroni no s’apaga, ans brilla cada vegada més. Mentre hi ha divisions entre qui considera que, cas d’una cronologia personal distinta, tindríem avui una novel•lista, mentre que d’altres creiem que Leveroni es mou molt bé, pel que fa a narrativa, en la narració curta, que és allò més semblant a la poesia, de la qual encara ens manca una Obra Completa (curiosament,
el gruix de la seva obra poètica, ara per ara, l’hem de cercar a l’edició castellana bilingüe de Rosa Lentini). Perquè, segurament, creiem amb el pensador antic, Diògenes Laerci, que la poesia és un do de la natura. Un do que va acompanyar sempre l’activitat literària cabdal de Rosa Leveroni, la poesia.
Marta Pessarrodona
EL PONT ENTRE ELS DOS EXILIS
RE C U L L BI B L I O G R À F I C
P O E S I A
Epigrames i cançons.
Pròleg de Carles Riba.
Barcelona: Gustau Gili, 1938
“Dotze cançons” a Jocs Florals de la Llengua Catalana. Londre s , 1 9 4 7
“ Tres Poemes” a Jocs Florals de la Llengua Catalana. París, 1948
Presència i record. Pròleg de Salvador Espriu.
Barcelona: Óssa Menor, 1952. Inclou una reedició d’Epigrames i Cançons
“Cinc poemes desolats” a Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. Cambridge, 1956
Poesia. Pròleg de Maria Aurèlia Capmany. Barcelona: Edicions 62, 1981. Inclou pròlegs de Carles Riba i Salvador Espriu dels seus llibres anterors
Survivors = Superv i v e n t s [antologia poètica bilingüe de poetes catalanes] Selecció, presentació, introducció i versions angleses de Sam Abrams.
Barcelona: Institut d’Estudis Nord-Americans, 1991
La casa desierta y otro s poemas [antologia bilingüe] Edició i traducció de Rosa Lentini;. pròleg de Vi nyet Panyella. Montblanc: Igitur, 2000. Inclou un bon nombre de poemes inèdits.
C O N T E S
“ L’ e s t r a n g e r ” a Revista Ariel; núm. 11, 2n any, 1947
“ R e t o rn ” a Antologia de Contistes Catalans 1850-1950. Barcelona: Selecta, 1950
“ E p i s o d i ” a Els set pecats capitals. Barcelona: Selecta, 1960.
Titulat “Divertimento” a C o n t e s C o n t e s. Barcelona: La Sal, 1985 - . ed. i pròleg d’Helena Valentí. 2a. ed. Barcelona: La Sal, 1989
ASSAIG
- . M A RTÍ, Maria Montserr a t . Bibliografia de Josep Puig i Cadafalch. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1947 “Les Imatges marines en la poesia d’Ausiàs March ” a Butlletin of Hispanic Studies; vol. 29, 1951: 152-166
“Un epistolari de Carles Riba (1940-42)” a In Memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona: Ariel, 1973
M E M O R I A L I S M E Confessions i quadern s íntims. ed. preparada ,prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet València: Editorial 3i4, 1997 Epistolari Rosa Leveron i - Josep Palau i Fabre. ed. a cura de Natàlia Barenys; presentació de Jaume Medina. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998
SOBRE L’AUTORA
BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís. “Rosa Leveroni, melangiosa i indolent” a Plomes catalanes d’avui. Barcelona: El Mall, 1982
ESTIVILL I RIUS, Assumpció. L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992
Llibres i papers de Rosa Leveroni: catàleg de l’arxiu literari. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2000
MARÇAL, Maria Mercè. “Rosa Leveroni, en el llindar” a Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988
PESSARRODONA, Marta. “Record de Rosa Leveroni” a Homenatge a Rosa Leveroni a Els debats de l’Institut Català de la Dona. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992



Font: http://www.fundacio1.lacaixa.es
Subir