POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 591
  Total Poemes: 13918
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Margarit i Consarnau, Joan

Margarit i Consarnau, Joan

erroresrecomendar

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.

El pare i la mare s'havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l'àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.

L'any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l'any següent, i amb qui tindrà tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d'un llarg parèntesi de deu anys, escriu “Crónica”, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció “Ocnos”, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.

L'any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l'Orfeó Enric Morera va estrenar la seva Cantata de Sant Just.

El juny de 2008 ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia[1].
Obra

Llibres de poesia
L'ombra de l'altre mar Barcelona: Edicions 62, 1981
Vell malentès València: Eliseu Climent/3i4, 1981 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia)
El passat i la joia Vic: Eumo, 1982
Cants d'Hekatònim de Tifundis Barcelona: La Gaia Ciència, 1982
Raquel: la fosca melangia de Robinson Crusoe Barcelona: Edicions 62, 1983
L'ordre del temps Barcelona: Edicions 62, 1985
Mar d'hivern Barcelona: Proa, 1986
Cantata de Sant Just Alacant: Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, 1987
La dona del navegant Barcelona: Edicions La Magrana, 1987
Llum de pluja Barcelona: Península, 1987
Poema per a un fris Barcelona: Escola d'Arquitectes de Barcelona, 1987
Edat roja Barcelona: Columna Edicions, 1990
Els motius del llop Barcelona: Columna, 1993
Aiguaforts Barcelona: Columna, 1995
Remolcadors entre la boira Argentona: L'Aixernador, 1995
Estació de França Madrid: Hiperión, 1999
Poesia amorosa completa (1980-2000) Barcelona: Proa, 2001
Joana Barcelona: Proa, 2002
Els primers freds. Poesia 1975-1995 Barcelona: Proa, 2004
Càlcul d’estructures. Col. Óssa Menor, Enciclopèdia Catalana, 2005

Obra poètica traduïda
A l’anglès:
Tugs in the fog , versions d’Anna Crowe (Bloodaxe Books, 2006)
Al rus:
Llums dels instants (Universitat de San Petersburg, 2003)
A l’hebreu:
Mai no m’he tingut per grec, versions de Shlomo Avayou (Keshev Publishing House, Tel Aviv, 2004)

Referències
↑ El poeta Joan Margarit, Premi Nacional de Literatura

Enllaços
Pàgina dedicada a Joan Margarit, dins de lletrA, l'espai de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en català.
Web oficial de Joan Margarit
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Margarit_i_Consarnau

Biografia

Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, Segarra 1938) Poeta i arquitecte. Poeta i arquitecte. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc. S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premi Miquel de Palol 1981), El passat i la joia (1982), Raquel (1983), i La fosca melangia de Robinson Crusoe (1983). La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència. El 1985 publicà L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i el 1986 Mar d'hivern, premi Carles Riba 1985. Ha guanyat dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985). La seva obra poètica ha continuat a Llum de pluja (1987), La dona del navegant (1987), premi Crítica Serra d'Or, Poema per a un fris (1987), Cantata de Sant Just (1987) i Edat roja (1990). Ha endegat una reestructuració dels Jocs Florals de Barcelona i, com a arquitecte, ha tingut una participació destacada en els projectes de l'anella olímpica. Els seus darrers reculls poètics publicats són Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Ha continuat la seva obra poètica amb el llibre Estació de França (1999).

Obra

"Balada de Montjuïc" dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat

Càlcul d'estructures

Estació de França

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 12/05/05 per Jordi Llavina

Els freds incalculables

Joan Margarit és un poeta extraordinàriament prolífic, i també el més popular entre els lírics catalans de l'hora actual. Un autor que es pren l'ofici i la vocació amb una irreprotxable professionalitat. Ara fa tot just un any, el maig del 2004, quan va aplegar en un primer volum d'obra completa la seva poesia escrita entre els anys 1975 i 1995, es va carregar el contingut de, pel cap baix, una desena llarga de títols. No està malament (Llum de pluja, de l'any 1987, és el primer llibre en què Margarit es reconeix d'una manera clara, diguem-ne que duradora). Una de les obres més severament castigades, o sacrificades, per la tria definitiva d'Els primers freds. Poesia 1975-1995 va ser Mar d'hivern, que havia guanyat el Riba del 1985 i que ara mereix una al·lusió a l'inici del poema Passant per davant del Terramar que en referma el caràcter de llibre històric, conscientment desterrat: "Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós / on vaig escriure el llibre Mar d'hivern".

CONCRECIÓ

He citat aquest poema, com en podria haver citat unes quantes dotzenes més, per il·lustrar un element molt car al poeta. Margarit comença sovint els seus poemes situant el lector: "Àvila, juliol del trenta-sis" (Del viatge de noces del pare i la mare), "Són dos pobles colgats entre les vinyes" (Paisatge de la Conca), "L'escenari és davant de les terrasses / dels bars, vora la platja" (Seduccions d'estiu), "Hi anava amb el meu pare els diumenges al matí" (El Price, 1948), etcètera. Es tracta d'un mer detall formal, ja ho sé, però em sembla que té molt a veure amb la composició d'una poesia que en podríem dir de realisme moral ("memòria sentimental" és l'expressió amb què el mateix poeta ha definit la seva producció dels últims anys -pròleg a Aiguaforts, del 1995)-. Ferrater constitueix un precedent clar de Margarit en aquesta opció estilística, ètica i estètica. Aquest realisme, aquest gust extrem pels detalls, aquesta concreció són presents no tan sols en l'arrencada, sinó també en el cos dels poemes. Els advertim en uns "joves rosegant / les panotxes cremant de blat de moro" (Lluna de Beirut). I, a Secrets, quan parla d'una dona que, per entendre'ns, es podria correspondre -pels ensenyaments rebuts, beneficiosos i de diversa índole- amb la Teresa de l'Ovidi Montllor. En aquest cas, una veïna que vivia al pis de sobre del personatge que la recorda en el poema, ja fa un futral de dècades. Doncs bé, del pis de la veïna se'n destaca "un forat despintat sota el lavabo, / just on entrava al mur la canonada". Aquest realisme dels detalls, fins i tot, l'apreciem en les comptades metàfores que fa servir Margarit ("Els records ara són / pots de gas verinós abandonats / en vells camps de batalla plens de flors"), i en les comparacions ("El mar, dins la fosca, / llueix com un cavall dins de l'estable"). Hi és, també, en la fogonada dels seus cèlebres versos finals: "Per això els arbres / són de fulla perenne als cementiris". Francesc Parcerisas compon sovint els seus poemes a partir de dos pretextos, sense gaire o cap contigüitat ni vincles lògics; dos pretextos que acaben fonent-se en el discurs, de vegades amb una llum inèdita. Margarit, no. El pare de Joana construeix els seus gairebé sempre a partir d'un pretext molt sòlid, aïllable, i aquest pretext i el paratext del pretext -vostès disculparan el joquet de paraules-, el poeta els du fins a les últimes conseqüències. Aquest modus scrivendi -que un professor d'universitat o un crític literari haurien de corroborar o revocar- contribueix també a l'intens realisme de forma i fons que practica el poeta. "La vida és feta de metalls innobles / que ja han perdut la seva lluïssor". La vida -gran tema de reflexió per a Margarit, una "xarxa apedaçada"- no admet càlculs, perquè sempre els esmena, i només permet la construcció d'estructures efímeres, com les cases dels dos porquets més juganers -estructures voladisses-. "Fora, la mort espera per entrar".

DIÀLEGS AMB LA FILLA

Càlcul d'estructures fa poesia de tota aquesta precarietat, de la col·lecció particular de pèrdues que anem fent cada dia més assortida. Però també dedica uns quants poemes a dialogar amb la filla morta, i no tinc cap mena de dubte que alguns d'aquests -com alguns altres dels més recordats de l'autor: el de la navalla, el del pixar sang...- s'han de comptar, a partir d'ara, entre els millors que ha escrit mai. Em refereixo a aquesta gairebé exquisida meravella que és Perdiu jove (dic gairebé perquè lingüísticament hi objectaria alguna cosa, com en molts altres poemes de l'autor). I Final de dia. En aquest capítol dels poemes memorables, ara ja de pretextos diversos, hi inclouria encara Dormitoris, Envestides de l'oblit -d'una morbidesa dickinsoniana- i aquell poema final tan potent que és Els morts ("Només sé que me'n vaig amb els meus morts"). Margarit disserta sobre les cases -sempre hi ha un gran nombre de referències de llocs, públics i privats, en els seus versos-, sobre aquells refugis de l'amor que, anys a venir, s'haurien de convertir en búnquers tronats del dolor i l'amargor. Fa una àcida glossa de Neruda -que havia tingut una filla deficient que "no va tornar a veure des que tenia dos anys", diu la nota final-: "Els poemes l'oculten com el vent / cobreix de fullaraca un ocell mort". Aquí esclata, és clar, la gran qüestió de l'autenticitat en poesia. Segons Margarit, Neruda -el gran poeta de l'amor- mai no va entendre que "estimar no és escriure cants d'amor". No rebre, sinó donar (de nou, la nota final).

EL POETA S'HO JUGA TOT

Poemes molt ideològics, ja es va veient, en què el poeta sembla jugar-s'ho tot. Poemes sobre la memòria que fereix, sobre un cert tedi vital ("Prefereixo la música a la vida"), sobre la tirania de la carn ("El sexe és tan despòtic i tan feble / que vaig tornar-me a enamorar de tu"), sobre excavadores que roseguen murs i ensorren històries; sobre portes que només garanteixen a mitges la llibertat, i sobre les finestres primigènies de la infantesa, que ara s'obren de nou a la memòria, sobre aquells llocs del passat que no es poden veure i sobre boxejadors noquejats al ring que, en un instant il·lusori, treuen forces de flaquesa. Tot serveix per il·lustrar el catàleg innúmer de la vida, i per prendre consciència "que el final serà sempre un mal final". Tenim un Margarit musculat, sobrat de forces, capaç d'emocionar més que mai amb la seva música trista, les seves paraules que no volen fer bonic, el plany de l'home que no es vol sentir plànyer. Un Margarit que reflexiona i crea una bellesa habitable i compartible mitjançant pretextos magnífics, com aquell cant del rossinyol gravat en una vella cinta de casset o la Mort -escrita així, en majúscules- que juga a pica paret.

Entrevista publicada a “El País” el 10/03/05 per Bernat Puigtobella

“S’ha d’acabar amb la impunitat del mal poeta”

Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) acaba de publicar un nou poemari, Càlcul d’estructures (Proa), en què convergeixen les seves dues grans passions, la poesia i l’arquitectura.

Pregunta. Han passat tres anys des de la publicació de Joana.

Resposta. La mort de la meva filla Joana és encara un dels fils temàtics d’aquest llibre. Si a Joana parlava de la pèrdua en calent, aquest nou llibre és l’etapa següent, en què recuperes la persona interioritzant-la d’una altra manera. I en alguns moments ja frega la tercera etapa, que és la de l’horror d’adonar-se que a vegades aquesta absència ja no fa mal. I quan no fa mal és que ha començat l’oblit.

P. Ja ho diu al poema “Seguretat”: “Necessito el dolor contra l’oblit”. En aquest poema també es blinda davant la llàstima dels altres, que és “una forma fàcil del menyspreu”.

R. És més important blindar-te dels perills que vénen de tu mateix. Quan et fas gran, ja no toleres de culpar als altres del que et passa a tu. O donar la culpa al món. Això de jove tens moltes temptacions de fer-ho. Amb l’edat veus que has d’analitzar què t’ha passat, què has fet.

P. ¿I d’aquí el càlcul?

R. El càlcul també és un homenatge a una professió i a una assignatura que he impartit tota la vida, i que m’han servit molt directament a l’hora d’escriure poesia. Així com les matemàtiques són les més exactes de les ciències, la poesia és l’art més exacte de les lletres. El càlcul d’estructures et demana que et cenyeixis a l’indispensable per sostenir un edifici i t’exigeix d’obtenir amb el mínim material la màxima resistència. Misteriosament, un edifici o un poema sobrecarregat és lleig. Va així això. Tot això ho he d’agrair al càlcul.

P. En la seva poesia hi ha una sentimentalitat confessa...

R. Que no vol dir sentimentalisme.

P. Evita de caure en el sentimentalisme amb la paraula honesta. Si pot dir prenyada no escriu embarassada, per exemple. I també hi ha la sordidesa, el dolor real que l’eximeix del sentimentalisme. ¿Però com s’ho fa per conciliar la sentimentalitat amb el càlcul?

R. És el risc de la meva poesia. Tota la poesia que pretén algun dia fer un bon poema, ha d’anar sempre per la vora del precipici. Cada poeta es mou en un territori que té el seu particular precipici i ha de saber on ha de vigilar més. El precipici del poeta és el ridícul. Si vas pel mig, faràs una cosa correcta, però no serà cap gran poema.

P. Al poema “Passant per davant del Terramar” diu: “Els vells no busquem pas la veritat. | Tota certesa no és res més | que una ferida inútil”.

R. És un poema contra la certesa. Tampoc puc tenir grans enganys. Avui estava escrivint uns versos sobre la meva mare, que s’està morint i ara mateix no creu en res. Ella que ha cregut tota la vida, no creu en res. No és veritat això que diuen que davant de la mort, et ve la por i combregues.No. Més aviat és al contrari. Amb la proximitat de la mort no s’admeten collonades, que diria en Pla. Al final vols aquesta dignitat. Si et deixes ensarronar perquè tens por, vol dir que has tingut una trajectòria molt tronada.

P. També hi ha un homenatge a Neruda.

R. Tota la vida he estat una vícitma i un deixeble de Neruda. Víctima perquè si caus a les seves urpes als vint anys et pot fer molt mal. Jo no aconsello llegir Neruda abans dels quaranta anys perquè se t’enduu i acabes fent de Neruda. L’altra coincidència amb Neruda és que ell també tenia una filla deficient, Malva Marina. A ell el van acusar d’abandonar la dona i la filla, i jo el defenso. Jo vaig estar en la mateixa situació i per sort a mi no em van deixar fugir. Ell va poder marxar perquè hi havia la Guerra Civil espanyola, el van nomenar cònsol i no sé què. Jo per sort no vaig poder fugir. I per ell va ser la gran cagada.

P. Ara que parlem de filiacions, ¿quins són els seus avis, pares i fills en la poesia catalana contemporània?

R. Diria que els meus pares són Espriu i Vinyoli, més que Ferrater. Pere Rovira podria ser un germà petit i Manuel Forcano, un fill, si no se m’enfaden.

P. ¿I d’avis? R. Joan Maragall. P. ¿I Salvat-Papasseit?

R. Seria un avi amb poca obra. Un altre podria ser en Màrius Torres. Un pare, més aviat.

P. Per cert, el seu pare surt sempre a la seva poesia. I la guerra és una altra constant.

R. És un tema que ve d’Estació de França i me’l prenc en el sentit de dir: “Atenció, que ens pot tornar a passar tot”. Ho dic en un poema: vaig pel carrer i veig els rostres dels qui podrien ser els meus assassins. És una sensació que m’han inculcat des de petit. Si has viscut de prop una guerra civil, saps que els crims més espantosos són sempre els de la gent més pròxima, per això és tan terrible. Els assassins en potència són els teus veïns. I ho notes tant en un problema de trànsit com discutint per una obra. Hi ha gent que estàs discutint i molt bé. I en d’altres ocasions, en canvi, et dius aquest tio em pelaria. Aquesta premonició et ve d’uns pares que han viscut una guerra civil i que t’han dit sempre: tindràs una altra guerra. Tota la vida els meus avis m’ho van dir. Cada generació ha tingut la seva guerra. La meva rebesàvia la van afusellar al cementiri de Sanaüja per espia carlina, i no sabem si la van matar els carlins o els liberals. No són bromes.

P. Hi ha un poema que es diu “Homenatge”, en què fa referència a un relat de Hemingway ambientat a la Guerra Civil.

R. Sí. És un relat d’un fugitiu que, assegut en un pont de l’Ebre, pensa en tornar enrere. És un relat senzill, molt breu. Hemingway és un autor que m’interessa perquè és despullat. També és un autor que escriu tenint present el càlcul d’estructures.

P. A l’epíleg sosté de manera molt contundent que el gran repte del poeta avui és la intel·ligibilitat.

R. Encara patim els efectes d’unes avantguardes mal prolongades. L’actitud rebel del poeta que no vol ser entès pel lector corrent recorda l’actitud del soldat que diu: “Hoy no como rancho que se joda el comandante”. Perdona, no és el comandant que es fot, ets tu mateix. ¿Què ha fet el públic? S’ha desentès de tot. A una persona que fa 30 anys que llegeix no li pots dir que no pot llegir un poema perquè és molt difícil. No fotem. S’ha d’acabar amb la impunitat del mal poeta.

P. ¿El lector de poesia no és especial?

R. ¿Tu conceps que a l’època de Maragall algú t’hagués dit: “No llegeixi aquest poema que és molt difícil i ja li explicaré jo”? Això és una bajanada de fa quatre dies. Jo vull que els meus lectors m’entenguin. I els que no els agradi el que faig que ho llencin a la bassa i els que no els entenguin la culpa és meva, no d’ells.

P. ¿Què vol dir entendre un poema?

R. Entendre un poema vol dir que quan en surts has canviat. Si un poeta et deixa entrar en un poema i en surts igual (com en un partit de futbol), és que no és un bon poema.

Article publicat al diari “Avui” el 19/02/05 per Jordi Capdevila

Joan Margarit ret un homenatge poètic a l'univers arquitectònic

Margarit, que també exerceix d'arquitecte, creu que amb un càlcul matemàtic ben fet es pot fer aguantar una estructura qualsevol amb el mínim de ferro i formigó possible. Amb la poesia "has d'aconseguir dir el màxim de coses amb la menor quantitat de recursos expressius". Solament així es pot ajudar un bon nombre de persones. Perquè "la persona que no llegeix poesia es perd l'eina més potent de consolació que té, una eina necessària per consolar les desgràcies de la vida", ja que "posa ordre interior". Margarit afirma sense dubtar que "quan acabes de llegir un bon poema ja no ets el mateix que quan has començat a llegir-lo. Ha augmentat o disminuït el desordre interior". I reforça i insisteix en l'argument: "Llegir poesia és molt més potent que seguir qualsevol teràpia". Una teràpia és com un entreteniment, ajuda a passar el temps, mentre que, després de llegir un poema, "sempre en surts diferent", perquè transforma "l'interior de les persones" com cap altra eina pot aconseguir. Per Margarit, un bon poema "ha de ser exacte i ha de dir coses que alguna persona necessita que li diguin sense ni ell tan sols saber-ho".

Despullar sentiments

En el poema Càlcul d'estructures, l'escriptor també ve a dir que s'han de fer bons càlculs per estructurar bé els sentiments. "Els sentiments s'han de despullar d'ornaments, perquè els adorns no resisteixen. S'ha d'aprendre a despullar els sentiments i deixar-los només en l'essencial". Joan Margarit explica que l'eix temàtic del llibre "és volgudament la mort". Perquè aquest poemari és "continuació" del llibre Joana, dedicat a la seva filla morta ben jove. El poeta reconeix que aquell llibre va ser escrit "en calent", quan la mort d'un ésser que estimes et fa molt de mal. Després diu que es passa a una altra etapa, que pot ser la de l'horror, "perquè la mort ja no et fa mal": és l'etapa de l'oblit. "Jo prefereixo l'etapa del dolor que la de l'oblit", afirma rotundament. Càlcul d'estructures es clou amb el poema Els morts, una mena de faula sobre la mort adaptada del joc infantil Un, dos, tres: pica paret. És un dels versos que Margarit recita en els festivals de poesia i que emociona sempre. "Un, dos, tres és un joc universal i tothom entén el poema. L'he recitat al Palau de la Música de Barcelona, a Castella, a Mèxic i fa pocs dies a Israel, i ha estat sempre molt ben acollit". Perquè Joan Margarit és un dels poetes a qui li agrada dir la seva poesia en públic, "i com més públic millor". "Jo no diré mai que escric per a mi i que m'és igual si em llegeixen o no. Jo escric per ser llegit i si la poesia té mala premsa és per culpa dels poetes dolents, que com que no venen, han estès la convicció que la poesia no interessa ningú".

A la maduresa

També l'entrada a la maduresa, a la senectud, és un altre referent del poemari. "Entrar a la senectud no vol dir que et trobis malament, només vol dir que el teu passat és molt gran i el teu futur petit". Per això, "mai com a la maduresa es mira tant al present, la senectud és la gran joia del present". Però sí que hi ha certa nostàlgia, un mirar un passat que ja no tornarà: "Crec que és una època en què es guanyen unes coses i se'n perden unes altres. Hi ha joia del que es guanya i lament del que es perd, però el resultat final és el de fer les paus".

Entrevista publicada a “El País” el 19/02/2005 per Rosa Maria Piñol

"Hay una ceremonia de autodestrucción entre los intelectuales que aspiran a no ser leídos"

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ha querido dar a su nuevo poemario el título de Càlcul d´estructures en parte como homenaje a la asignatura del mismo nombre que hasta su jubilación como catedrático impartió en la Escola d´Arquitectura. Pero también porque cree que, "al igual que en el cálculo de estructuras arquitectónico, has de procurar que con la menor cantidad de material la obra sea lo más resistente posible, también en poesía se trata de lograr la máxima expresividad con el mínimo posible de imágenes". El amor ligado al sexo, el paso del tiempo y la muerte son temas dominantes en los 69 poemas del libro, editado por Proa.

Es el primero que publica desde Joana (2002), el intenso poemario dedicado a la muerte de su hija.

-En Càlcul d´estructures convergen varios hilos temáticos.

¿Es deliberado?

-El hilo conductor de un libro te lo da el estado de ánimo del periodo en que lo compones. Y en éste hay dos o tres. Algunos de los poemas aún están impregnados de la ausencia de mi hija. Pero si el libro Joana era duro porque estaba hecho en el momento del drama, aquí éste ya se ha interiorizado: la persona ausente acaba estando en ti de otra forma. Pero a la vez entras en otra etapa: la del horror ante la posibilidad de que la ausencia ya no te duela. Es decir, la amenaza del olvido.Y te dices: prefiero el dolor al olvido.

En algunos textos poetiza el amor ligado al sexo, pero desde la perspectiva de la senectud.

-Los poemas de amor y sexo se relacionan y enlazan con los de senectud. Este tema no es mérito mío, sino de la mayor esperanza de vida que tiene nuestra generación, lo que permite que podamos componer poemas de sexo y amor entre los 60 y los 90 años. Es verdad que algunos poetas especialmente longevos ya lo habían hecho, como Thomas Hardy o Milosz, dos autores a los que por cierto he traducido. -"Ja no m´importa si la Mort em veu", dice uno de sus versos. Y otro: "Costa entendre la vida, no la mort".

La idea de la muerte traspasa el libro: la de sus seres queridos, pero también la suya propia.

-Mi propia muerte cada vez me interesa menos. Es la de los otros la que me impacta. En este sentido, me siento cada vez más un poeta realista: la trascendencia que se busca en torno a la muerte me parece irrelevante. Y, desde que murió Joana, no le tengo ningún temor.

El poema Càlcul d´estructures funde el tema del amor de juventud con el de la arquitectura.

-Sí, y contiene una descripción de la Barcelona postolímpica en negativo. Hablo de la ciudad que ya no me protege del viento y de la lluvia. En las zonas nuevas predomina una arquitectura de escaparate, que no se ha hecho pensando en las personas. Y si, en vista de ello, te vas a la Barcelona vieja, te la encuentras convertida en parque temático.

En un epílogo defiende que la poesía ha de poder entenderse. ¿Es una crítica a los autores crípticos?

-Defiendo que la poesía debe ser algo exacto, una construcción en la que no puede sobrar ni faltar ninguna pieza. Si las matemáticas son la más exacta de las ciencias, la poesía es también la más exacta de las letras. Pero sobre todo el poema debe ser inteligible. No es admisible que a una persona que lleva años leyendo se le diga que no podrá entender unos versos porque la poesía es difícil. Casi siempre que un poema resulta para alguien un búnker inaccesible, la culpa es del poeta.

¿Esto resta lectores a la poesía?

-Aleja a los lectores, claro. Hay una especie de ceremonia de autodestrucción de algunos intelectuales que parecen aspirar a no ser leídos, a una poesía que no dice nada a nadie. La poesía críptica es el chollo del poeta malo, porque no corre el riesgo de que le lean. Yo aspiro a tener lectores. Por eso insisto en que la poesía ha de ser inteligible; pero además ha de ser buena, claro. No hay que olvidar que, junto con la música, es una de las pocas armas de consuelo personal.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 23/09/04 per Francesc Bombí-Vilaseca

ENTREVISTA: Joan Margarit Poeta

F.B.V. Per què publica ara aquest primer volum de les obres completes?

J.M. Per moltes raons. En primer lloc, per tranquil·litat personal, perquè passes comptes una mica amb tu mateix, fas una mica de recopilació. Igual que fas amb la vida en general, és lògic fer una mica de balanç d'una cosa tan important en la meva vida com la poesia, és obligat; se'm faria estrany que algú no ho volgués fer. D'altra banda, hi ha una raó objectiva i molt planera: la majoria dels llibres no es troben, i si hi ha alguns lectors que en un moment donat hi han estat interessats o poden estar-hi, el lògic és facilitar que ho trobin.

F.B.V. Com s'ha plantejat fer aquestes obres completes?

J.M. Hi ha dos estils de fer-ho: un que és considerar sagrat el que s'ha fet, com Eloy Sánchez Rosillo, que ja al pròleg advertia que no ha canviat ni una coma de tot el que ha escrit. No és el meu cas: jo crec que la vida d'una persona, d'un poeta, és prou complexa perquè hi hagi de tot, i hi ha un moment que s'ha de veure quines coses has fet millor i quines pitjor, quines has fet francament malament i si n'hi ha alguna que has fet francament bé. Jo sóc partidari de fer net, i és una bestiesa mantenir un mal poema si l'has reconegut, o un poema repetitiu, també.

F.B.V. De tot el que va escriure en castellà només salva quatre poemes.

J.M. A una persona bilingüe no li és fàcil escollir una llengua per a segons què. Potser tant se val per al càlcul d'estructures, fins i tot potser per escriure una novel·la -que no l'escriuré mai, no pateixin-, tant em seria. Ara, en poesia és difícil saber com ho has de fer, perquè et pots equivocar, que és el que em va passar a mi. Et pots enlluernar per la part cultural: jo tenia vint anys i tota la meva cultura l'havia feta en castellà, i el que sabia era en castellà, i vaig pensar que la poesia era la cultura, i em vaig equivocar. Fent aquest raonament no l'espífia Rilke, que era txec i acabà escrivint en alemany i fou un gran poeta en alemany. Jo em vaig equivocar, perquè la llengua materna, per fer poesia, era el català. Això només passa en poesia. Fixi's en Nabokov, que venia de Rússia i va acabar escrivint en anglès, el Cioran va escriure en francès... En prosa no hi ha tantes pegues.

F.B.V. Què va suposar per a vostè el canvi de llengua?

J.M. El canvi de llengua és una qüestió traumàtica, s'hi juguen coses molt interiors teves, i alhora t'il·lusiona. És com canviar de marit o de dona, té els dos vessants: la tristesa pel que deixes enrere i la il·lusió pel que comença. Després, quan ja has passat per les dues la cosa es tranquil·litza, i l'únic tema de fons és que les llengües te les estimes totes. Te les estimes i les odies, perquè no deixa de ser aquell instrument amb el qual has de batallar molt seriosament. Una llengua sempre et porta al desastre, si la deixes fer. Per a un poeta la llengua és barallar-se fins a fer que la llengua digui el que tu vols que digui, perquè de primera instància no ho diu, diu tots els tòpics que ha anat acumulant durant la seva història.

F.B.V. ¿Va veure's forçat a canviar també de referències literàries?

J.M. No, perquè per a mi la literatura i la vida han coincidit sempre. No concebo la literatura al marge de la vida, en poesia. Segurament en narrativa deu ser a l'inrevés, has de mirar el que passa fora i explicar-ho, amb totes les connotacions que es vulgui, però el més important és el que passa fora. En poesia el principal és el que passa a dins; això no vol dir que no expliquis coses que passen a fora, però amb molt de protagonisme del teu interior. Jo, escrigui en castellà o en català, he escrit sobre el meu interior i el que veia de fora passat per mi, no he canviat de temes ni res. Dit això, quan canvies de llengua poèticament canvies tota una estructura, i fas un altre poema. Quan faig els poemes en català i castellà alhora de fet estic fent dos poemes, d'alguna manera.

F.B.V. Ja té escrit un nou llibre, Càlcul d'estructures, que publicarà d'aquí a uns mesos. Hi parla de la vellesa. Se sent vell?

J.M. No. Hi ha molts malentesos sobre la vellesa. Com que la gent fins fa molt poc es moria abans d'arribar a vella, o tot just abans d'arribar-hi, la vellesa és un tema molt poc tocat, sobretot poèticament. Potser el Czeslaw Milosz és dels pocs que l'han tractat amb profunditat. Ara, però, de sobte, passarem a tot el contrari: comencen a aparèixer una sèrie de generacions en què molta gent viurà en el que se'n diu la senectud, o la vellesa, i apareixerà una sèrie de temes nous. A mi m'agrada molt saber què hauria escrit Bécquer als vuitanta anys, però es va morir als trenta-i-pocs! Apareixeran una sèrie de possibilitats que ens donaran llum sobretot a una edat de què fins ara no s'ha parlat. Amb la senectud hi ha molts tòpics, no pots dir que et sents vell, però sentir-se vell no vol dir sentir-se malament físicament, ni que passi res de l'altre món: sentir-se vell és quan un comença a veure que cada vegada té menys futur i més passat, i això és un fet real. Si la vida mitjana són vuitanta anys, als setanta t'adones que te'n queden deu, només un ximple no se n'adonaria. Això és l'aparició de la vellesa, quan ets conscient que pràcticament no tens futur i que tens molt passat. Pots jugar a tenis cada dia, pots estar fantàstic, i poden quedar-te vint anys en què escriguis els millors poemes, això no hi té res a veure. Ni té res a veure amb el pessimisme o amb l'optimisme, és una situació real, com real és una persona de vint anys que té molt futur i no té cap passat.

F.B.V. La joventut és un valor venerat a la nostra societat...

J.M. La joventut és un rotllo, home... No la voldria per res del món. Els primers moments de tot són molt pesats: els primers moments de començar la vida, una feina, una relació... Els començaments són sempre duríssims. La joventut té un avantatge, i és que en principi no té malalties, però a mi se'm faria molt pesada, aquesta falta de lucidesa que necessàriament va lligada a la joventut. No tinc cap enyor de la joventut. I jo les obres completes d'un poeta les començo a llegir pel final i no arribo mai al començament.

F.B.V. Precisament Els primers freds no són els seus darrers poemes... No cal que el llegim?

J.M. Jo recomano que primer llegeixin els meus darrers llibres, esclar, i que després continuïn enrere. De tota manera, en aquest llibre no n'hi ha gairebé cap, de poema de joventut. Els poemes més antics que hi ha, i pocs, són de Crònica, que és del 1975, quan jo tenia 37 anys. Els primers freds és el títol d'un dels poemes i un homenatge a Miquel Blay, que té una escultura amb aquest nom i que parla dels primers moments que veus que hi ha més passat que futur.

F.B.V. Per què és un dels poetes en català que té més èxit també en castellà?

J.M. No ho sé. Sempre passa que al cap del temps la gent et coneix més, excepte casos particulars. He estat una persona que com que tota la meva vida professional ha estat al marge de la poesia, en realitat he trigat bastant a ser gaire conegut. Fa anys que publico les versions en castellà, i el reconeixement no m'ha estat fàcil, no m'ho han regalat. Jo m'estimo el castellà, punyeta!

F.B.V. Potser els poetes catalans haurien de preocupar-se més per traduir-se o ser traduïts.

J.M. Jo una cosa que com més vell em faig menys m'atreveixo és a dir el que han de fer els altres, i menys en aquest ofici. Tot el dia vas sentint veus que et diuen el que has de fer, et diuen com has d'escriure un poema, quin poema has d'escriure, com has de llegir, i t'ho diu tothom. I com més dolents i més maldestres són més t'ho diuen. És espantós. Escriure un poema, com pintar un quadre, és molt difícil. El més probable és que de tot el que escrivim ara en quedi molt poc. No pots dir com s'ha de fer una cosa tan difícil: ho fas com pots! I gràcies! El que passa és que jo tinc en compte el lector, no me n'avergonyeixo, jo no escriuria pas, per a mi mateix. I per a mi és tan important un lector d'aquí com un de Jaén, els agraeixo a tots dos que em llegeixin, i m'impressiona que tots dos puguin emocionar-se amb el mateix que jo m'havia emocionat i intento transmetre. I el que tinc a prop és Espanya, l'Estat espanyol o com en vulgui dir, i naturalment Catalunya. Però a Catalunya som uns 7.000 lectors habituals de poesia, i en canvi a la Península diria que són uns 40.000: algun en guanyes. I faig més recitals a fora que a Catalunya.

F.B.V. El crític Sam Abrams ha reivindicat que un sector de la crítica l'ha menyspreat, potser per la seva relació amb els poetes en castellà o potser fins i tot per vendre molts llibres. Se sent menyspreat?

J.M. Gens ni mica. Ja sap que en aquest món hi ha molts taurons. Pobre de mi si em sentís menyspreat perquè no em donen un premi, estaríem fotuts. A mi el que em fa feliç és anar a un recital i que aparegui gent amb el llibre i preguntin, llavors veus que serveix per a alguna cosa. Al fet literari hi ha una cosa terrible i misteriosa i és que com menys coses materials hi ha en joc més sanguinari és el combat. Les coses reals són les que manen, però en aquest cas no hi ha res més que fum, però la gent és capaç de barallar-se molt per fum, o per dir com s'ha de fer un poema. Com pot ser això? És terrorífic, dramàtic i ridícul alhora.

F.B.V. Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?

J.M. La poesia no l'ha perduda mai, tot i que un excés de posar l'accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d'on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi! La dissonància també existeix, en aquests casos. De tota manera, crec que mai t'has de deixar arrossegar fora del teu territori: desconfio profundament, encara que les respecto, les escapades, vull dir, el circ que vol ser poètic, la poesia que vol ser teatral, el teatre que vol ser circ d'"em despullo, m'arrossego i crido". Totes aquestes anades em sembla que sempre amaguen una incompetència. Per fer un bon poema s'ha de fer des de la poesia.

F.B.V. ¿No ha canviat res de fa molts anys, doncs?

J.M. Les arts fa molt que no canvien gaire... S'hi ha afegit el cinema i poc més. Les arts per a què serveixen? Per fer front a la misèria humana. A la vida et passaran moltes coses més aviat desastroses, i per fer-hi front no serveixen el futbol ni els entreteniments, serveixen les arts de sempre i potser la filosofia i la religió, entesa com alguna cosa més que ritu. Però això ja se sabia al segle XVI, i no hi ha res nou. Si perdem la familiaritat amb tot això ens quedem sense eines per fer front a una cosa que no desapareixerà que és la garrotada, el mal. I anem perdent els recursos dient que són antics. I quins són els nous? La societat s'ho ha de plantejar, perquè és perillós que cada vegada la formació de l'individu es llenci més per la borda, perquè vol dir que no té accés a aquests elements que són l'únic remei per a la persona. Si ara se't mor algú que t'estimes molt o tens una malaltia molt greu, quin filòsof llegiràs per consolar-te? Kant? Potser acabaràs llegint els presocràtics, o Marc Aureli, o només la Bíblia. Això és terrorífic, perquè vol dir que estàs abandonant una eina humana. I no n'han aparegut de noves: no em tregui l'aixada si no em dóna un tractor!

F.B.V. Sempre s'ha descuidat l'educació artística...

J.M. Sí que s'havia cuidat. Per què va haver-hi un Rimbaud i ara no pot ser-hi? És evident que era un nen prodigi, però feia sonets en grec i llatí a l'escola. L'escola estava al servei d'aquestes coses. No és el mateix un lector de poesia que sap fer sonets en grec i en llatí que un lector que no sap fer la o amb un canuto. L'única esperança és la formació, perquè la mateixa força que et pot fer ser un bon poeta, un bon amant, un bon pare o un bon fill és la mateixa que en un moment donat et farà matar a un altre, o robar o trair o ser cruel, no pots separar el bé del mal, perquè si els separes no queda res. El que s'ha d'explicar és com es pot anar tirant amb aquesta bola on hi ha la llum i l'ombra alhora procurant de no fer mal a ningú. Això és el difícil, i no permet solucions toves.

F.B.V. Per a molts lectors la sinceritat és un valor en poesia. ¿I per a vostè?

J.M. No. La sinceritat i l'originalitat no tenen la més mínima importància en l'art. El que has de fer és un bon poema, res més. Segurament si és un bon poema acabarà tenint alguna cosa d'original. No tot, perquè no ets més que un graó en una escala que ve de molt lluny i va molt lluny segurament i, per tant, pensar que tu seràs un esdeveniment també fa pixar de riure.

F.B.V. ¿Potser hauríem de canviar la manera de llegir, llavors?

J.M. El gran avantatge de la lectura és que és un vici solitari i pots fer-ho com vulguis. O com puguis. I com en sàpigues, i com més coses sàpigues millor. Llegir és com el sexe: no hi ha res escrit, t'has d'espavilar com puguis i treure'n el màxim profit i si pot ser amb alegria.

F.B.V. D'alegria no n'hi ha gaire, a la seva poesia...

J.M. És que la poesia no és per fer broma. Per mi la poesia és un acte solitari, i jo quan estic sol no ric gaire, com a màxim somric. No dic que s'hagi de fer així, que tothom faci el que vulgui. Però la poesia, l'art, com la filosofia, o la religió, no són oficis ni entreteniments, són maneres de viure. Aquesta és la seva potència.

F.B.V. A molta gent l'ofici també els dóna una manera de viure...

J.M. Però és un succedani, i d'això em queixo. És una societat que ja no s'enriqueix amb l'art i el pensament. La dignificació de la feina ha estat una arma de dos talls, perquè d'una banda ha estat una manera de tirar endavant, però de l'altra ha estat una eina del capital per fer pencar la gent i dir que la feina és sagrada. Malament quan hi ha coses sagrades, com quan havíem de fer un petó al pa que havia caigut a terra: volia dir que no menjàvem gaire.

Article publicat a “El mundo” el 17/07/02 per Francisco Díez de Castro

Con Joana entrega el poeta catalán Joan Margarit su libro del horror

Poesía descarnada e intensa, es la crónica de ocho meses de enfermedad terminal de su hija Joana, que soportó a lo largo de sus treinta años el doloroso síndrome de Rubinstein-Taybe.
Ningún poeta quisiera verse abocado a escribir un libro como este, pero Margarit ha cerrado el episodio más angustioso de su biografía logrando sacar de su sufrimiento verdadera poesía, vida pensada y compartible: “este libro fue escrito vulnerando todos los consejos que los poetas damos sobre la obligada distancia entre los hechos y el poema”, dice el autor en la nota final, asumiendo un riesgo del que logra escaparse poema tras poema en un difícil reto al equilibrio.
El equilibrio moral y la capacidad de distanciarse de sí mismo han sido siempre para Margarit las mejores armas de su poesía. Hace año y medio, con motivo de la publicación de su Poesía amorosa completa subrayábamos hasta qué punto la escritura del dolor elevaba la categoría ética de aquellos poemas de amor que ahora, aguzados en Joana, logran estremecernos más allá de toda falacia patética, gracias al ejercicio de templanza que la construcción de estos poemas implica: “necesito cerrar este tiempo para volver a encontrar, si es posible, a la Joana de antes”, explica el prólogo, aunque el poeta sabe que, en la realidad, “el abismo que nos separa es el nunca más”.
Poe teorizó en su germinal “Filosofía de la composición” (escrita a posteriori, no cabe olvidarlo) los mecanimos del desespero y la desolación de su gran poema “El cuervo”. Margarit multiplica sus recursos en este libro de terror y desamparo ante la nueva soledad: “el mundo sin Joana se parece al que vivimos juntos, pero no es el mismo”. Con una pensada técnica de montaje, el poeta intercala recuerdos, vaticinios desolados e imaginarios diálogos con Joana entre las anotaciones narrativas del proceso irreversible, desde el primer diagnóstico hasta que, inexorablemente, los olvidos que llegan traen consigo y añaden al de la ausencia ese dolor más frío de la culpa.
“Danos, música de oro, unas lágrimas limpias/como la vida que hoy enterraremos”: entre las notas de un oscuro “Loverman”, la conmovedora oración fúnebre de Pere Rovira sirve de pórtico a este libro que logra una verdad que nos alcanza con lo más elemental, que desnuda el sentimiento del tiempo (“que me digas qué hago de mi vida,/ mientras los días van, con lluvia o cielo azul,/organizando ya la soledad”), que analiza el desasosiego (“Veía en todas partes a Joana:/surgía en todas partes la mirada/del cuerpo contrahecho/ donde aprendí qué era la belleza”) y que nos habla, en última instancia, de la fuerza del amor como única forma de resistencia: “Me detuve sintiéndote muy cerca./ Y sintiendo que ya, en cualquier instante/podría hacer surgir tesoros de la muerte”.

Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Arnau Cònsul

Sense por

A Joan Margarit no li han fet mai por les paraules. Per això és poeta, és clar. Poeta dels que busquen el mot clar, la descripció exacta, el gir idoni, lluny de metàfores que insinuen i intensifiquen, però que serveixen també per amagar la realitat més autèntica. En els seus versos, les imatges comparatives són els complements que vesteixen l'essencial. En alguna entrevista li he sentit explicar que "la necessitat d'escriure sorgeix quan descobreixes que ningú no ha escrit el que tu necessites dir". Dit d'una altra manera: el poeta no pot fer concessions. I Margarit no en fa, es despulla i anomena mort a la mort, i discapacitat a la malaltia de la seva filla Joana, que s'ha hagut de desplaçar sempre amb crosses o cadira de rodes, per més freds i prosaics que puguin semblar aquests mots. Si m'ho permeten, els diré que, en realitat, tenen un so sincer: qui escriu aquest paper va tenir la sort de conèixer la Joana i la desgràcia de tractar-la molt poc, però suficient per intuir la sinceritat d'aquell poema en què el pare observa els tràfecs de la filla mentre creua el carrer: "Ja estem acostumats, Joana, / que aquesta lentitud, / quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe, / desperti les botzines i el seu insult abstracte. / Em fa feliç la teva companyia / i el somriure d'un cos que està molt lluny / del que sempre s'ha dit de la bellesa / la penosa bellesa, tan distant. [...]" ( "Els ulls del retrovisor", Aiguaforts). O la serenor que s'amaga darrere afirmacions com "no sabré mai què saps de mi" o "t'estic veient morir", una realitat cruel que porta Margarit a descobrir que "morir-se encara és viure" i a aferrar-se a una Súplica desesperada: "Per favor no te'n vagis, no te'n vagis".


ELS VUIT DARRERS MESOS


Però Joana és un volum sobre els vuit darrers mesos de vida de la filla de Joan Margarit i els primers temps sense la seva presència, "un món que s'assembla al que vam viure junts, però no és el mateix". Just a la meitat del llibre, al dinovè poema, el poeta cedeix la veu a la seva filla, que parla en primera persona per descriure el seu Últim passeig: la mort és caminar sense crosses, deixar el cansament endarrere, una alliberació tendra. Fins i tot en aquest moment el poeta és terriblement sincer. El dolor i el buit poblen els divuit poemes restants, de títols prou eloqüents: "L'endemà de la mort", "Final", "Primer estiu sense tu", "Làpida"... Fins que, a la darrera peça, la normalitat torna a imposar-se, gairebé com una condemna inevitable: "Que em perdonin / les meves dues filles mortes / perquè ja gairebé no penso en elles". Despullar-se comporta el risc d'haver d'admetre certes baixeses, però la recompensa és clara: el poeta resulta molt més creïble quan retrata la felicitat que irradiava la seva filla, l'amor que vessava per tots els porus, que era l'"única eina per a sobreviure", segons el retrat que en fa el pare al pròleg. No li calia, però Joan Margarit clou el llibre amb una nota d'agraïments i de disculpa per no haver deixat la distància de rigor entre els fets i l'escriptura. Potser llavors hauríem guanyat reflexions més cerebrals; potser el títol del recull hagués estat Mai més, en al·lusió metaliterària al corb de Poe; i probablement aquest llibre no hauria existit mai. Perquè la distància comença ara i els poemes en fred ompliran els propers llibres (algú ho dubta?), sumant un tema més al seu particular univers poètic, que lliga la passió pel jazz amb les petites misèries i derrotes de cada dia, les destralades sagnants del pas del temps i el record d'un passat d'il·lusions estroncades i esperances il·lusòries. El poeta ho posa en boca de l'esposa, en una sentència senzilla i crua: "Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot". Hi ha qui hauria optat per un afonament espiritual i místic, Joan Magarit prefereix no disfressar-ho i posar-hi els noms i els verbs que té més a l'abast, els que li descriuen el que ningú altre no ha sabut explicar-li. La vida l'ha ensenyat a no tenir por de les paraules.


Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Maria-Pau Cornadó

La darrera història d'amor de Joan Margarit

Joana de Joan Margarit és un breu poemari de 37 poemes curts que explica, com un conte que acaba malament, una història d'amor trista entre un heroi dramàtic del segle XX -el poeta- i la seva princesa -la filla agonitzant que finalment no pot ser salvada i mor-. En definitiva, una història d'amor que forma part de la vida del poeta i de la vida d'altres homes coetanis a aquest poeta, una mena d'heroi que fracassa en la més essencial de les batalles que ha sostingut en la vida; això és, salvar la filla d'un sofriment injust i d'una mort pròxima i immerescuda.
La filla, aquesta princesa de cos estrafet a través del qual el poeta aprèn què és la bellesa; delicada, amb una mirada plena de confiança, que viu amb ganes, radiant, amb l'amor com a única eina per sobreviure i que, tanmateix, acaba per absentar-se del reialme de la vida. Aquest fet i la sensació de pèrdua i de trencament que se'n deriva és el punt de partida de tot el poemari; és a dir, aquest és un llibre escrit des del final d'un temps, el temps de vida conjunta entre el cavaller i la princesa: "T'he vist néixer, t'he vist -radiant- viure. / T'estic veient morir. Potser és això. / O potser hi ha més coses: aquell aire / net i fresc dels matins, en fer-me vell / em va deixant un mur sense cap porta, / un mur il·luminat / pel sol del teu somriure sense rostre".
Així, doncs, és des d'aquest present -un temps quiet i aturat- que Margarit escriu Joana, la història que comença quan la filla estimada està condemnada a la mort i el poeta ho vivencia com La Pèrdua. I és així com ho explica, amb records de plaer intensíssim, moments passats de felicitat, instants sublimats, perquè davant la inquietud provocada perquè alguna cosa s'està acabant, el poeta es deixa posseir per la darrera contemplació de tot allò que fou i no serà mai més, per tal que tota aquella bellesa del passat continuï vivint en el present, ompli el buit de la pèrdua i pugui poblar el futur. Aquesta és la fórmula per substituir l'absència i salvar la princesa de l'oblit: "Ara el teu comiat serà per sempre / ja no podràs sortir ni tornar a entrar. / Però, és que cal abandonar una fe / sols perquè ja no sigui veritat? / Deixaré d'estar amb tu perquè no hi siguis?".


TROBAR UN NOU ORDRE


Des d'aquesta consciència de l'absència, el poeta es troba en la necessitat de trobar un nou ordre en la seva vida. I aquest ordre, una vegada més, li serà dictat per la paraula poètica, amb la qual fundarà nous sentits i nous camins. Tot el poemari constitueix justament un àmbit de creació enfront el nihilisme provocat per la presència d'una mort real i concreta; de manera que cada un dels poemes és una voluntat de vida, d'activitat, de veu que s'expressa sobre el silenci de la mort.
Amb Joana Margarit estableix un pont que li permet anar des de l'absència de vida fins a una nova realitat on de nou esclati la vida. Per això el poeta parla i escriu, perquè en fer-ho crea i es projecta sobre el buit i reconstrueix un món, el món de la Joana, des d'una posició admirativa de l'experiència viscuda. Així és com a L'endemà de la mort el poeta recrea el quefer de cada dia: "Avui t'he vist passar amb les crosses blaves, / contenta sempre, sempre protegida / pel mateix pare jove entre les tenses / cordes del cel·lo enorme de la pluja. / Ni tu ni jo mai no recordarem / haver estat pare i filla en aquest pati / on es bressa el llorer mullat al vespre".
Si aquest poemari només signifiqués per a Margarit la creació d'un temps i un nou àmbit de quietud, de pau, de tendresa, li seria negada al llibre una de les grans virtuts de la literatura -la del diàleg-; en aquest cas el diàleg entre un pare i la seva filla a través d'uns poemes que, en el seu conjunt, ben bé podrien entendre's com una carta escrita amb urgència a la filla morta, perquè escriure Joana ha estat escriure a la Joana; fins al punt que el poeta arriba a imaginar un diàleg real amb ella: "Els miralls de la nit ens reflectien / el seu somriure, aquell somriure estès / en els últims trenta anys al voltant nostre. / Vaig preguntar: «Què fas aquí, Joana?» / De tot arreu va contestar: «M'allunyo / per trencar-vos la vida altra vegada»".
Com en els poemaris anteriors, la veu poètica de Margarit es mostra ara també capaç de salvar l'home del naufragi. Ja ho llegíem, posem per cas, en el Rèquiem per a Anna: "Al damunt de la pell perfan les hores, / pausadament, un gruix d'eternitat, / perquè, darrere del demà, la vida / tornarà com el fil d'aigua gebrada / que en arribar el desgel reprèn el càntic". Ara també, en aquest altre rèquiem la veu poètica es reafirma com una voluntat de viure en un món ben poc hospitalari.


LA VEU MÉS SÀVIA


Diria que de totes les veus que li he sentit a Joan Margarit, aquesta d'ara és la més sàvia de totes, perquè malgrat el naufragi més gran de tots que suposa el propi fet de viure i la pèrdua de la filla estimada, troba enmig de tot plegat el maneig de la felicitat, que consisteix a aprendre a viure amb aquestes absències: "Hem vingut per estar més junts, més sols. / Els llocs familiars són tan absents, / tan freds i tan boirosos: ja comença / l'oblit, lluny de nosaltres no existim. / Són uns dies feliços".
Començava aquestes ratlles afirmant que Joana és una història d'amor, amb un punt i final. Precisament per això cada poema del llibre és un instant d'una llarga abraçada serena, dolça, intensa, que el poeta voldria que no s'acabés mai, com quan ens acomiadem d'algú estimat abans de marxar de viatge.http://www.joanducros.net/corpus/Joan%20Margarit.html

DATOS BIOGRÁFICOS
Joan Margarit i Consarnau nace en Sanaüja, en la comarca de la Segarra, en un momento de la Guerra Civil Española cuando el frente de Aragón ya estaba cerca de aquellas tierras, el 11 de mayo de 1938, hijo de Joan Margarit i Serradell, arquitecto, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, maestra, de L’Ametlla de Mar.
Sus padres se habían casado en julio de 1936 en Barcelona, pero la Guerra Civil les obligó a retirarse a Sanaüja, en la casa de la abuela paterna.

Acabada la guerra y hasta el año 1948, la familia cambia muchas veces de domicilio: Barcelona, Rubí, Figueres y Girona. De vuelta a Barcelona, la família vive enfrente del Turó Park y Joan Margarit cursa el bachillerato en el Instituto Ausiàs March que entonces estaba situado en la calle Muntaner.

El año 1954 la familia se traslada a las islas Canarias y, desde 1956, Margarit pasa los cursos académicos en Barcelona para estudiar arquitectura, en el Colegio Mayor Sant Jordi, donde residirá hasta el año 1961. En 1962 conoce a Mariona Ribalta, con la que se casa el año siguiente, instalándose en la calle Sardenya de Barcelona, junto a la plaza Sanllehy. Allí nacen sus hijas Mònica, Anna y Joana, y su hijo Carles.

Margarit se había dado a conocer como poeta en castellano en 1963 y en 1965. Después de un largo paréntesis de diez años, escribe “Crónica”, publicado por su amigo Joaquim Marco, director de la colección “Ocnos”, de Barral Editores. A partir de 1980, inicia su obra poética en catalán.

Desde 1975, Margarit y su família viven en Sant Just Desvern, donde también está el estudio de arquitectura que comparte con Carles Buxadé, el amigo y socio, desde 1980. Desde 1968, Margarit es catédrático, jubilado actualmente, de Cálculo de estructuras de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona
http://www.joanmargarit.com/cast/biografia.htm
Subir