POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 589
  Total Poemes: 13916
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Perucho, Joan

Perucho, Joan

erroresrecomendar

Pocs autors catalans d'aquest segle poden oferir la diversitat d'interessos i la varietat de la literatura de Joan Perucho, una relació tan estreta amb l'art del seu temps, una creació tan fecunda de móns imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural al costat dels llibres i les obres d'art. Perucho s'ha mogut entre la reivindicació del bon gust i la concepció de l'art i la literatura com a fet espiritual, enfront de totes les formes de materialisme. Ha estat també un escriptor inquiet que, com Baudelaire, ha cregut que "la irregularitat, és a dir l'inesperat, la sorpresa, l'astorament, són una part essencial i característica de la bellesa". Acostar-se a la seva obra vol dir disposar-se a llegir la cultura catalana de postguerra des de la singularitat d'uns referents propis, que es combinen per crear una atmosfera inconfusible. (Julià Guillamon, "El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls", Serra d'Or, maig 1999, p. 54)



La mena de literatura que va lligada al nom de Lovecraft -un tipus d'especulació imaginativa ben interessant- pesa vivament sobre Perucho. Es tracta del joc amb l'irracional: fantasmes, vampirs, estupors, mistagògies, suposicions arcanes, somni. (...) Joan Perucho es proposa, com s'ho proposava Lovecraft, l'especulació "premeditada" -racional- d'ingredients que provenen del pànic i de la perplexitat que l'home arrossega en la seva pretensió de ser home. La maniobra oscil.la entre l'espant i l'humor, i és, a cada plana, una temptativa de recobrar la faula a través de la intel.ligència. (Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, Barcelona: Ed Curial, 1971, p. 373)



La seva narrativa esdevé un joc culte, ple de citacions literàries, referències històriques, sobreentesos i ironies, amb unes anècdotes que transgredeixen sovint les lleis de la racionalitat, d'un barroquisme no sempre dominat i d'un lirisme esteticista i encantat en ell mateix. (J.M. Benet i Jornet, "Joan Perucho", Diccionari de literatura catalana, Ed. 62, Barcelona 1979)



L'obra de Joan Perucho no beu de la vida, sinó de la mateixa producció literària anterior. (...) És precisament de la irracionalitat de les coses fantàstiques i no de la racionalitat i l'ordre de les quotidianes d'on l'escriptor treu la seva matèria, regida per les misterioses lleis de la poesia. Una matèria que ajuda el lector en l'evasió personal. (Ramon Sargatal i Susanna Canal, "Joan Perucho", Diccionari d'escriptors en llengua catalana, Ed. 62, Barcelona 1998)



Perucho, que és un pur i entusiasta admirador del passat (més il.lustrat que no pas romàntic i, per tant, amb dret a enaltir-lo, distanciar-se'n o fer-hi broma amb dosis equiparables), no es limita a donar-nos una línia única, ordenada per un joc de causes i efectes. S'interessa per tot (...). La dada històrica no és menyspreada sinó tot el contrari (...). Però, al costat, ens farceix de dades equívoques, fantàstiques o explícitament falses, elements recurrents del seu món imaginatiu l'existència dels quals a ningú s'amaga que és exclusivament literària. Ha dissolt el temps i dissol la història en una reinvenció en la qual, al costat de la dada comprovable, definidora, interessa el ritual que l'envolta, el clima que hi destil.la. (Maria Campillo i Jordi Castellanos, La Novel.la, Història de la literatura catalana, vol. 11, Barcelona: Ed. Ariel, 1988)



La seva obra en prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.(...) Per a Perucho és matèria literària tot allò que és fascinant o misteriós o que, d'una manera o altra, pot ésser transcendentalitzat, i d'això no se n'escapa ni la realitat més sòrdida, sempre, però, que ell pugui aïllar-la, convertir-la en objecte de contemplació i que no comporti un compromís o una interferència personal.(...) L'autor el pren (el problema del temps) com a motiu d'un joc habilíssim que pot sorprendre el lector. Aquest joc consisteix a barrejar deliberadament passat i present, i és un dels procediments més freqüents en l'obra de Perucho, molt relacionat, d'altra banda, amb un altre, que és la referència o la dada apòcrifa i la invenció. Si en la poesia predomina el to nostàlgic i evocador, el clima elegíac, en la prosa construeix un artifici subtil, del qual ens dóna la clau el títol del seu llibre Galería de espejos sin fondo: Perucho sap construir les seves visions del passat com si fossin el resultat d'un encarament de miralls al llarg del temps, de la història. (...) Aquesta tècnica explica la curiosa simultaneïtat temporal de Llibre de cavalleries i de Les històries naturals."(...) ¿Com ho fa Joan Perucho per crear aquests móns mítics, per instal.lar-se en el cor del misteri, per entrar en aquests paradisos perduts? El procediment més eficaç és la història o la dada apòcrifa, la invenció. En conseqüència, la reacció de l'autor ara ja no és pas elegíaca, com en la poesia, sinó irònica. Ens descriu animals estrafolaris no enregistrats en els repertoris zoològics, planeja màquines rares i enginyosos artefactes, recepta estranyes herbes salutíferes, inventa personatges i episodis, autors, textos. (...) Perucho, però, és sempre lleial i ens ensenya la carta i ens mostra la jugada. (Antoni Comas, "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193)



Hi ha a l'obra de Joan Perucho una acció múltiple, una sèrie de plans narratius que, segons la concepció de l'autor, s'haurien de superposar. Per produir aquest efecte de simultaneïtat, no es conforma a presentar les fraccions de l'acció múltiple en capítols alternats, sinó que s'esforça a mesclar aquestes accions, utilitzant una tècnica semblant a la dels plans fosos del cinema, però que a la narració han de ser a la força plans contigus, que es resolen sovint en forma d'al.lucinacions. (Antoni Comas, "La tècnica literària de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 196)



En soledat, al tall de la postguerra, als afores -o bé a les mines d'argent viu- de la poesia catalana, van germinar tres obres singulars: la de Josep Palau i Fabre, la de Joan Brossa i la de Joan Perucho. Del tot independents, ben diferents l'una de l'altra, tenien, per exclusió, un camp d'activitat comú: cap d'aquests poetes no era tributari bàsic del simbolisme ribià ni del noucentisme carnerià ni del verb acolorit, enèrgic i pairal de Sagarra."(...) Cada poema de Perucho és una càpsula -Foix en diria potser una cèl.lula lírica- que conté alhora la llavor i el revers d'una narració: com el mirall que, devorant-les cap al propi reflex, xuclés les aparences que més tard suscitaran les fabulacions peruchianes en prosa.(...) Tot just després de Pamela, la gran novel.la de maduresa, un recull nou, Quadern d'Albinyana, ve a resumir les qualitats del poeta i en torna a enllumenar retrospectivament el sentit global. (Pere Gimferrer, Pròleg a Obra poètica completa. Barcelona: Ed. Bruguera, 1984)



El 1960 Perucho publica la seva segona novel.la, Les histories naturals, una obra que s'insereix de ple en la recuperació del món fantàstic que es duia a terme coetàniament a França i que hauria d'informar les reflexions crítiques de l'autor al llarg de tota una dècada. (...) Per a Perucho, el fantàstic suposa l'accés a d'altres móns, a d'altres àmbits. La producció de tema sobrenatural dels anys cinquanta no podia tenir en la seva obra cap mena de ressò. Calia remuntar-se a un temps en què l'horror s'encarnava en una figura suggestiva, hipnòtica, esdevenia un atac contra l'individu, i desvetllava totes les ressonàncies de l'inconscient. La ficció futurista i apocalíptica era massa freda, estava desprovista de misteri i màgia. Només l'expressionisme alemany i les seves ramificacions a l'altra banda de l'Atlàntic convenien a l'elaboració d'una faula sinistra que s'hauria de llegir com una proclama dels benifets de la imaginació."(...) En apostar per la ficció, l'autor introdueix en la narració nombrosos elements de la seva pròpia collita, aportacions personals que no inclou en la descripció del tema, i ironitza sobre els tòpics més habituals. Romanen, però, inalterables alguns punts bàsics: el caràcter racionalista i científic de la recerca, i l'herència directa de films i llibres sense els quals el mite restaria a mig fer. Dracula de Bram Stoker i Nosferatu de F.W. Murnau esdevindran en aquest context els punts de referència més sovintejats."(...)
El públic glateix: ¿Perucho, simbolista, estructuralista, romàntic, surrealista, pop, decadent i ara postmodern? L'equívoc es consuma, el text es fa decididament polivalent i el seu autor elimina el jo per llançar-se a un prodigiós transformisme, on tot és objecte de veneració i fins l'últim detall és sotmès a una relativització profunda. ¿Com es pot concebre si no pàgines tan pròximes a la mentalitat d'un escriptor del segle XIX com les que llegim a Les històries naturals? (Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica, Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 60, 90 i 208)



En l'obra peruchiana la literatura en segon grau naix unida a les primeres incursions dins el fantàstic clàssic. No obstant això, les fonts dels discursos no es troben exclusivament en els temes màgics o meravellosos, sinó que abracen camps tan diversos com l'històric, el judicial, el periodístic o el de l'epistolari íntim, entre els setze temes diferents que hem pogut comptabilitzar. De manera que, d'una banda, Perucho utilitza obertament el joc intertextual amb la recuperació dels mites de la literatura i del cinema de misteri i/o terror, revaloritzats als anys seixanta per l'avantguarda i l'estètica pop. D'altra banda, aquesta polifonia explícita amplia les seues possibilitats amb la incorporació d'un saber enciclopèdic que ultrapassa els límits de la ficció i s'endinsa en els de la ciència i l'erudició. (Maria Assumpció Bernal, Els móns peruchians, Actes del desè col.loqui internacional de llengua i literatura catalanes;. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 143)



Per a la gent de la meva generació llegir la literatura de Joan Perucho va significar com per a l'Alícia de Lewis Carroll la trobada del conill al bosc. El conill la va dur a un cau profundíssim, habitat per estranyes criatures i amb personatges escapats d'una baralla de naips. El joc, la màgia implícita de les coses i les connexions amb els móns esotèrics de la seva obra van provocar unes coincidències que ens van fer llegir Les històries naturals amb la mateixa passió amb què havíem devorat Huxley, les novel.les d'aventures o la ciència-ficció menys artificial. (David Castillo, pròleg a Versos d'una tardor, 1995)





Entrevista (fragment)


Tornant a la seva trajectòria literària, després de les dues primeres novel.les, va tenir un parèntesi, ben bé de deu anys, sense fer-ne; i es va dedicar al gènere periodístic: assaig, crítica d'art, gastronomia... Com va ser, que va abandonar el gènere de la ficció?
La veritat és que jo no m'he considerat mai un novel.lista. Sempre m'he considerat un poeta: els meus orígens, no els puc negar. Però jo em considero més un home de lletres, que diuen els francesos; tot i que això representi ser-ho tot i no ser res. Però, és que m'agrada tot. Es pot dir que ho he intentat tot, menys el teatre (...)

La ironia és omnipresent a totes les seves novel.les i (...) elimina la sensació d'angoixa que acostumen a produir temes com la màgia, el satanisme, l'esoterisme...
És per eliminar l'angoixa. Jo utilitzo la ironia per establir aquesta diferència entre el món real i l'irreal; dissimulo la creació d'una cosa fantàstica o màgica per l'actitud irònica. Ara bé; jo faig una mica el que diu una novel.lista nord-americana, Edith Warton, a qui van preguntar: vostè hi creu, en els fantasmes? I va dir: no, però em fan molta por. Jo, amb una actitud cultural, racionalista, no hi crec, en els fantasmes; però em fan molta por. Crec que no hi ha fantasmes... bé, al final de la meva vida, ja no n'estic tan segur. Tinc una casa, a Albinyana, on no he dormit mai sol. Hi detecto coses que altres no detecten: sento uns sorolls estranys, a la nit el silenci està poblat de reminiscències que ningú no sent, però jo les sento. Sí, que hi ha fantasmes. I m'agrada, perquè és com un revulsiu contra l'actitud de la vida moderna, que és massa racionalista. Hem bandejat el sentit del meravellós. Jo el defenso a través de coses màgiques, perquè en el fons no m'agrada l'excessiva racionalització de la vida que estem portant i que ens porta a destruir el meravellós i màgic de la natura. És pervers.

(...)

De vegades penso que vostè és molt exigent amb el lector: li demana una certa cultura i capacitat de llegir textos en altres llengües... Com s'imagina, el seu lector?
Ja sé que els lectors, de vegades, no hi arriben; però els hi incito, a la cultura. La literatura és una constant incitació a la lectura. Perquè, a més, la gent ho comprova, si el que jo dic és veritat o no: molta gent diu que Perucho s'inventa les cites, i no és veritat. Aquest exercici mental em porta a la complicitat amb el lector, que es transforma en una fura de biblioteca. I això em va molt bé...

S'ha dit de les seves novel.les que són polifòniques, per la seva intertextualitat. De vegades, les citacions llibresques pertanyen a èpoques futures a les dels personatges...
Jo, com a creador, em poso en lloc de Déu. Déu ho veu tot: el passat, el present i el futur dels personatges. No és cap heretgia, perquè, com que sóc un creador literari, em puc permetre el luxe de saber la seva totalitat de l'existència. És un joc, una broma culturalista. El públic ho pot entendre, perquè és un públic culte.

(...)

La conversa s'enfila per altres viaranys: (...) afirma que a penes li deu res a la literatura catalana i no accepta gaire que aquesta segueixi la seva petja. Confessa el seu pessimisme quant a la mateixa pervivència de la literatura donada la competència dels mitjans audiovisuals, que indueixen a la passivitat dels seus receptors, lluny de l'exercici mental que suposa la lectura.
http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/comentaris.html
Subir