És un dels fundadors i dels actuals responsables de l'Aula de Poesia de Barcelona. L’obra poètica catalana d’Eduard Sanahuja comença a prendre volada a principis dels anys vuitanta, després d'un primer període de tempteigs en castellà. Els seus primers poemes –ja llunyans– posaven de manifest una certa artificiositat (en els recursos mètrics o eufònics, per exemple). Amb el temps, aquest rigor artificiós és menys experimental i es complementa amb altres aspectes, cosa que fa que temes lligats a la vida –especialment l'amor– quedin molt més desplegats. No oblidem però que, com diu el mateix poeta en el seu darrer llibre, "la vida és com un vers que imita una mentida" J.A.

http://hipatia.uab.cat/exposicions/poesiacatalana/sanahuja.htm


Gos

Vaig canviar l'udol i l'emboscada
per un tarannà dòcil, indolent;
vaig abdicar d'un cor de llop salvatge
per jeure al bol de la seguretat.
En recompensa, sé que em vau estimar.
Jo encara us lleparia
les mans, els peus, la cara,
el furor vertebral del vostre cos.
No vull que passeu pena en recordar-me,
però no us avergonyiu si de vegades
ploreu pels qui no hi són.
Quin gran luxe és ser feble quan s'ha nascut potent,
aprendre a renunciar, a rebaixar l'esperit,
a triomfar deixant que el domador somrigui!
La derrota sovint és la victòria.
Deixa't guanyar:
els llops ho passen magre.