Jordi Sarsanedas i Vives és un escritor y poeta español nacido en Barcelona en 1924 y fallecido el 16 de noviembre de 2006 a consecuencia de una larga enfermedad.

Licenciado en Letras por la universidad francesa de Toulouse, ejerció de profesor de lengua y literatura francesa en su ciudad natal, en el colegio AULA, Escola Europea (donde le hicieron un homenaje hace poco). Comenzó su larga trayectoria poética en 1948 con A trenc de sorra, trayectoria que se resume en su volumen Fins a un cert punt 1989. Con el conjunto narrativo Mites, de 1954, obtuvo su primer éxito destacado y el reconocimiento como uno de los primeros cuentistas revelación de la posguerra, obteniendo el Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones.

Fue presidente del Ateneo Barcelonés y decano de la Institució de les Lletres Catalanas. Recibió el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en 1994. En 1999 recibe el Premio Nacional de la Crítica (en poesía en catalán) por su poemario Cor meu, el món (Corazón mío, el mundo).
http://es.wikipedia.org/wiki/Jordi_Sarsanedas

Jordi Sarsanedas i Vives (Barcelona 1924) Escriptor. Es llicencià en lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc) i exercí de professor de llengua i de literatura francesa a Barcelona. Redactor en cap de "Serra d'Or"(1964-97), dirigí i interpretà teatre a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Lector a la universitat de Glasgow i a Itàlia, traduí Vercors i Salinger, i féu versions franceses de poemes de S.Espriu i de M.Martí i Pol. Redactor d'"Ariel" (1947-51), publicà clandestinament el seu primer llibre de poemes, A trenc de sorra (1948). Com a poeta és autor, entre d'altres, de La Rambla de les Flors (1955), Postals d'Itàlia (1965), Fins a un cert punt (poesia 1945-1989) (1989, Lletra d'Or de 1990), Cor meu, el món (premi Crítica espanyola 2000) i L'enlluernament, al cap del carrer (premi Crítica Serra d'Or, 2002). Ha escrit reculls de contes, com Mites (1954), Plou i fa sol (1959), El balcó (1969) i De Famagusta a Antofagasta (1994). Ha conreat també el conte infantil (Eduard el mariner i el país de sota l'aigua , 1987; La derrota del cavall blanc i altres contes , 1995) i la novel·lística: Contra la nit d'Oboixangó (1952), El martell (1956) i La noia a la sorra (1981), premi Josep Pla. Ha escrit també treballs crítics, proses i articles. President de la secció catalana del PEN Club des del 1983, degà de la Institució de Lletres Catalanes (1988-99) i president de l'Ateneu Barcelonès des del 1997, fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1994).
"Més aire que desigs", reclama Sarsanedas en el poema inaugural d'aquest llibre. Aire que batega a la pell, una certificació de la vida. El vent, pel "tall de cada fulla", hi passa "bonhomiosament" (es tracta, doncs, d'un vent sense malícia, a la mesura humana; d'un vent civilitzat, i, en el millor sentit de la paraula, bo). Un vent que fa sentir "als cabells, a la pell" tot just una "carícia somiosa". Tot plegat, una delicada manera de començar un llibre en què la vida es mostra molt rica d'interiors, però a la vegada girada de portes i finestres enfora. Deliberadament abocada enfora. Hi ha, en tot moment i en tot vers, un desig assedegat de vida, de retenir l'instant, de compartir amb el lector allò que Ferrater en va dir l'"escata de llum" -que em sembla recordar que vibrava a l'extrem d'una ungla de noia. Sarsanedas, per contra, es refereix a l'"escata d'argent ferida" de la mirada-. Aire, doncs. No pas un vent malcarat, que escombra, sinó tot al contrari. Airet lleu, de la naturalesa del que prescrivia un perspicaç "home del temps" com Carner. Cap alè d'aire que pugui escabellar o fer cloure els ulls. Els ulls, aquí, com en els darrers llibres del poeta, es mantenen persistentment, tossudament oberts. Als terrats -escriu una mica més avall- "el vent desplega glòria, / glorieta de fira, només". Fora vanitat del món, també. Aquí hi llegirem, hi sentirem, hi coneixerem una encesa declaració d'aferrament a la vida. Aquest Sarsanedas de gran potència creadora dels últims quinze anys -d'ençà de la certa represa que va constituir el llibre Cor meu, el món (1999); una etapa d'escriptura febril, que ha tingut dues altres fites notables en L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003)- mostra, salvades les distàncies, una actitud que pot recordar la dels vitalistes sense fissures Pere Quart i, fins i tot, Blai Bonet. Pel que fa a l'estil mateix, però, Sarsanedas manté més afinitats amb Pere Quart que no pas amb el de Santanyí.

EL PAS MENUT DE LA GUINEU

Silenci, respostes, variacions: una vegada més, el títol no em convenç gens ni mica. Trobo que fa poca justícia a la poesia que conté el llibre. Si se'm permet la gosadia, Sarsanedas no acaba de sortir-se'n, en això dels títols (Brossa, en canvi, que per mi no és un poeta gaire digne d'esment, titulava molt bé. És més, penso que sovint en el títol s'exhauria la poesia d'un llibre seu). Ara bé, també cal reconèixer que aquesta enumeració titular pot donar una idea prou justa de la substància de l'obra. En aquell poema inicial que deia, sota l'expressió d'un desig, hi havia un avís: "Suposo, endevino / el pas menut, secret, de la guineu". Bé, val més una guineu que no pas un llop. La guineu és un animal infinitament més simpàtic i, de totes totes, menys sanguinari que el llop (els llops, en la literatura i en les muntanyes, tenen de sempre molt més mala premsa -considereu-ne els ullals i, encara més, la gola-. Les guineus es fan un fart de carn de gallina, d'acord, però amb prou feines podrien fer mal a un home). De moment, la guineu no les pot heure (per tant, deu proclamar que són verdes). Se n'endevina, però, el pas secret. No hi ha, en aquest nou llibre de Sarsanedas, gaires referències a la mort. Al pas del temps, sí. Però a la mort, no. I, en canvi, sí que hi ha un desig confiat de permanència més enllà de la mort. Un desig, gairebé un convenciment, que proporciona un sentit religiós -llegiu-ho en el sentit etimològic, recte- a la nostra existència. "Tot per sempre perdura / sota la cendra" (tot allò, fundat -com volia Hölderlin- pels poetes, o no: tot allò simplement viscut, que no es consumeix en l'intent ni en l'experiència). "A l'aigua, / la persistència s'hi emmiralla". Formalment, Silenci, respostes, variacions em sembla un llibre més lleuger en comparació amb els seus llibres més recents, els que formen part d'aquesta segona gran etapa de la trajectòria de Sarsanedas -que arrencava del final de Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), però que sobretot cal fixar amb la publicació de Cor meu, el món-. Hi predomina el poema curt, concís i contingut, amb joies com ara Un sol dia: "Grill rere grill / entre l'índex i el polze, / em nodreixo de la seva llum / pausada, inacabable, / fins a la fi del món". Aquest és un poema molt valuós i molt representatiu en, com a mínim, dos aspectes. Estilísticament, diria que resumeix molt bé la manera de fer de Sarsanedas: cura severa en la tria dels mots, ús habitual del polimetrisme i sentit del ritme ben acomplert. Quant a l'actitud, els versos citats -i els cinc que n'he escamotejat- s'adiuen perfectament amb aquest aferrament a la vida; però un aferrament sense desesperació, sense cap gest agònic. És com aquell qui escura la copa, que ja no conté sinó escasses gotes de vi. I troba que el licor que guarden aquelles poques gotes és més dolç i saborós que mai.

AUSCULTACIÓ DEL MÓN

En un altre bell poema, s'hi expressa "la fidelitat a cada batallada". Un poema que al·ludeix a vells trens, en què "la fusta, rossa, / hi gemega i es plany, / llagrimeja vernissos". Esplèndid. En un de més enllà, el poeta referma la seva aposta per "viure amb la finestra oberta". Ulls i mans, hi surten pertot. Ulls: "el somni de fitar / als mirallets clarors d'eternitat". Més ulls: "com si diguéssim ulls / al vèrtex mateix de tu mateix". Un vèrtex molt sensible, que ho registra tot. I mans. Les mans que han arrugat paper (en el magnífic Ningú no viu de franc). Les mans que creen, les dels homes que se'n serveixen amb plenitud (en un altre poema molt destacat, Homes d'ofici, que pot dur a la memòria l'inoblidable L'ofici que més m'agrada, de Salvat-Papasseit). La mà del poema Cinc: "Tota la mà s'ensenyoreix / del món sencer". La mà que abasta, o que dibuixa els límits. La mà que acaricia o estreny. I, tot i aquest ús de sentits tan actius com el del tacte o fins el de la vista, no podem passar per alt el de l'oïda. El silenci del títol, que serveix al poeta per deglutir tanta experiència, també, vinguda de fora. Per fer-ne record amb forma de vers. Les veus de darrere la cortina estableix una suggestiva distinció entre els verbs escoltar i entendre, però, tant com això, advoca per la missió creadora del silenci del poeta. "El meu silenci escolta, / s'exhaureix en la feina d'escoltar". La vida és a l'altra banda de la cortina, però també part dedins de la finestra. Que per molts anys el poeta pugui continuar escoltant, i nosaltres entendre la seva pausada auscultació del món.

http://www.joanducros.net/corpus/Jordi%20Sarsanedas.html

Jordi Sarsanedas, poeta, prosista i activista cultural, s'ha mort de càncer als vuitanta-dos anys. Els seus primers llibres van marcar la literatura catalana de postguerra. El 1994 va aplegar la narrativa curta a 'Contes 1947-1969' (Ed. 62) i el 1989 la poesia a 'Fins a un cert punt (1945-1989)'. En podeu llegir 'Jam session', primer relat de 'Una discreta venjança', últim llibre editat. També podeu veure'l recitant en vídeo i escoltar-lo en MP3.

Ferran Mascarell, conseller de Cultura en funcions del govern català, ha dit que Sarsanedas 'és una figura imprescindible per entendre l'evolució de la cultura i les lletres catalanes'. El president de l’Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner, creu que amb la mort de Jordi Sarsanedas 'perdem no només un membre estimat i destacat de l’acadèmia nacional, sinó un dels grans escriptors de la literatura catalana, un autèntic artesà de la nostra llengua, que va conrear en moments molt difícils'. Per la seva banda, Carles Torner, responsable de l'Àrea d'Humanitats i Ciències de l'Institut Ramon Llull, que havia estat alumne i deixeble de Sarsanedas, també n'ha destacat la vàlua literària i el seu compromís amb el país.

Perfil biogràfic

Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) es va llicenciar en lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc), va exercir de professor de llengua i de literatura franceses a Barcelona, va fer un lectorat a Glasgow a final dels quaranta, i entre el 1958 i el 1961 va viure a Milà. Va començar publicant poesia, 'A trenc de sorra' (1948), però l’èxit més notable d’aquells primers anys va ser el recull de narracions 'Mites' (1954) i, l'any següent, del poemari 'La Rambla de les flors'. De 'Mites', Sarsanedas n'havia dit: 'La publicació d'aquest llibre va fer un cert efecte, perquè representava una escriptura lliure, llavors innovadora'. I de 'La Rambla de les flors': 'Per mi representava, clarament, una opció per la modernitat a la meva manera i una resposta al noucentisme'. L'autor també va publicar les novel·les 'Contra la nit d'Oboixangó' (1953), 'El martell' (1956) i 'La noia a la sorra' (1981). (Consulteu-ne tota l'obra literària).

El 1991 va ingressar a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i el 1994 fou distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i cultural. I és que la vida de Jordi Sarsanedas també ho va ser, marcada per l'activisme cultural. Una mostra: redactor en cap de Serra d'Or (1963-1989); membre del Grup dels Vuit (1946-1947) amb Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona; redactor de la revista Ariel (1947-1951); membre fundador i un dels directors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963); col·laborador de la discogràfica Edigsa; president del Centre Català del PEN Club (1983-2004); degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999); president de l'Ateneu Barcelonès (1997-2003).

L'escriptor deia sovint que el compromís amb la cultura li havia robat temps d'escriure. De fet, a partir del 1999 Sarsanedas obre una etapa nova, amb la publicació del poemari 'Cor meu, el món'. I el 2005, dedicat completament a escriure, és un any prolífic i excepcional per a l'escriptor, amb l'aparició del llibre de poemes 'Silencis, respostes, variacions' (Proa) i el llibre de contes 'Una discreta venjança' (Ed. 62), pel qual és guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona.

Una manera de mirar el món

El mes de febrer d'enguany Jordi Sarsanedas va llegir una selecció de la seva obra poètica dins el cicle 'Antologies', que coordina Oriol Izquierdo. A l'acte, que VilaWeb va enregistrar en vídeo i en MP3, l'escriptor deia: 'No vull renunciar a la complexitat que he anat fent en mi, esperant que d'una manera o una altra, una significació unitària es creï per si sola. Enfoco amb perplexitat el que sigui la meva obra poètica i des d'aquesta perplexitat no m'atreveixo a aclarir-la. L'aclareixo quan la llegeixo, l'aclareixo quan escric, però l'aclareixo per a aquell moment i per a mi en aquell moment'. Sarsanedas va començar la lectura poètica amb el llibret del 1948 'A trenc de sorra' (llavors tenia vint-i-quatre anys). Va recordar que havia estat un llibre no autoritzat, clandestí, i que sols se n'havien imprès cinquanta exemplars: 'És el començament de tot plegat. Es pot veure d'on vinc. Hi trobareu ressons de Salvat-Papsseit i ecos de modernitat'.

Sarsanedas deia, aquests últims anys, de la seva poesia: ‘Mirar el món. Encarar-se amb la seva enorme presència. Encarar-se amb el goig de la seva presència’. Amb vuitanta anys a sobre, la seva mirada sobre el món era una mirada serena i optimista: ‘Escric versos amb tota la perplexitat i, alhora, amb tota la voluntat de trobar allò positiu, admirant el món i estimant-lo. No és fàcil, però per a mi és un deure’. Sarsanedas s'encuriosia pels fets de la natura, tant els inabastables com els més petits, i també per les obres dels homes: ‘El blau i la llum del sol. El silenci i la remor del bosc. Les aigües. La immensa correntia del mar. Les roques. Un còdol a la mà, un palet de riu. I els vivents. La gent. I les coses que la gent fa: les ciutats, els ponts, els campanars, una barraca de vinya. El tren, l’aeroport. L’ambició, l’esperança de sentir-ho tot plegat, fraternalment. Que la freqüentació esborri la sorpresa, l’estranyesa, la perplexitat, però no el goig’. I la mort? li vam demanar en sentint aquestes paraules. ‘La mort és una de les glorioses possibilitats de l’ésser humà’, va respondre Sarsanedas.

L'escriptor no ha deixat cap llibre de memòries, malgrat la seva intensa i compromesa vida cultural. El perquè, el va explicar l'estiu passat al setmanari Presència: '...jo no escric memòries. I no n'escric, en part, perquè no goso, en part, perquè no tinc l'empenta necessària, en part, perquè no he fet mai dietaris i, en part, perquè sóc un desmemoriat (...) Ara, de les memòries, li diré que, quan la M. Aurèlia Capmany va publicar 'Mala memòria', vaig tenir la impressió que em pispava el títol'. En podeu llegir l'entrevista sencera en pdf.

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1965630