POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 591
  Total Poemes: 13919
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Subirana, Jaume

Subirana, Jaume

erroresrecomendar

Escriptor. Doctor en Filologia Catalana. Professor de literatura catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Ha publicat sobretot poesia (el darrer volum, Rapala) i no ficció (Adrada, Tota la veritat sobre els catalans, però també ficció (No som perfectes) i una colla de llibres sobre literatura catalana. L'any 1988 va obtenir el premi Carles Riba de poesia amb Final de festa, i el 1996 el de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a l'elaboració de Suomenlinna. Recentment, ha preparat una antologia per presentar a Alemanya la cultura catalana titulada Willkommen in Katalonien (dtv, 2007).

És professor de literatura catalana als Estudis de Llengües i Cultures de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Academic director del “Global Studies Program” de Trinity College (EUA) a Barcelona. Anteriorment, va ser professor ajudant a la Universitat Pompeu Fabra (1994-1998) i ha fet estades com a professor visitant a Duke University (1996) i a la University of British Columbia (2007). El 1998 va ingressar com a professor propi als estudis d'Humanitats i Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, on l'any 2000 va posar en marxa (i dirigí fins al 2004) el portal Lletra. Entre 2004 i 2006 va ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes.

Ha format part de la junta del PEN Català (1995-2004) i del consell de redacció de la revista Caràcters (2000-2004). Ha participat com a convidat a festivals literaris internacionals a Alemanya, l'Argentina, Eslovènia, Finlàndia, Letònia, Mèxic, Palestina i el Quebec. En diferents etapes, ha col·laborat regularment a diversos mitjans de comunicació (Avui, Catalunya Ràdio, "Quadern" d'El País, El Periódico).

Ha traduït, bàsicament de l'anglès, novel·la, poesia i lletres de cançons (per als espectacles "Jugant a Rodgers", d'El Musical més Petit, i "Follies").

Ha editat diverses antologies de poesia i un seguit de volums més i menys acadèmics dedicats a Josep Carner, Gabriel Ferrater o Marià Manent, a més del manual Literatura catalana contemporània (1999, amb Glòria Bordons). Va obtenir el premi Ferran Soldevila de biografies i estudis històrics amb Josep Carner: l'exili del mite (1945-1970). També ha coordinat per a l'Ajuntament de Barcelona els volums col·lectius Barcelona acròstic (2002) i Barcelona 365. Temps i ciutat (2004).

Entre 1992 i 1997 va coeditar amb Oriol Izquierdo la revista cultural en suport informàtic 1991 Revista magnètica. I amb Xavier Berenguer va dirigir el CD-ROM Dotze sentits. Poesia catalana d'avui, premi Möbius 1996 a la millor producció multimèdia espanyola d'art i cultura.
http://www.jaumesubirana.com/curriculum.html
Qui els parla prové de Catalunya, un petit territori a l'oest del Mediterrani, un país sense fronteres que celebra cada any la seva festa oficial l'onze de setembre, tot commemorant la derrota de Barcelona l'any 1714 davant dels exèrcits espanyol i francès del pretendent borbònic al tron d'Espanya (com altres vegades, ens havíem equivocat de bàndol). Però a Catalunya també hi ha una mena de festa nacional oficiosa, el 23 d'abril, el dia de Sant Jordi, festa del llibre i de la rosa i dels enamorats, una celebració popular magnífica que des de fa uns anys ha estat adoptada per la Unesco i que també s'intenta exportar a la resta del món. Deixin-me llegir-los el que va escriure el 23 d'abril de l'any passat a la nit al seu quadern un poeta català, després de la jornada de Sant Jordi...

En una llibreria cèntrica de la capital, els poetes som convidats per a una Marató de la Poesia que organitzen els crítics i poetes A i B i que retransmet Catalunya Cultura. Em toca amb els primers, a les dotze del migdia. Quan arribo m'assabento que la ràdio només hi serà a la tarda, i trobo C recitant enfilat amb una cadira dalt de dues taules amb les potes pietosament recobertes amb la senyera en un lloc amb una sonoritat impossible. Poc després, D m'ha de demanar que l'ajudi a baixar de la improvisada tarima, massa alta. La llibreria es va omplint i malgrat el micròfon inalàmbric ningú no sembla fer faire cas del presentador ni del poeta de torn, que parlen i llegeixen des del seu raconet com qui recités pregàries al túnel d'una autopista. Em regiro al meu seient incòmode i, alhora, amb la sospita vaga que hi ha alguna espurna de veritat estranya en aquesta imatge dels poetes enfilats en una estrada inversemblant i catalaníssima parlant enmig de l'impressionant tràfec de lectores i lectors i nens i editors i periodistes i llibres i roses i converses i del dring de les màquines registradores i els avisos del detector magnètic de la porta si algú intenta sortir-ne indemne...

M'he permès aquesta marrada autobiogràfica perquè la trobava anecdòtica però il·lustrativa per parlar-los de la situació actual de la poesia a Catalunya. Jo vinc d'un país on la poesia ha jugat un altíssim valor simbòlic. Després d'un gloriós passat medieval (gloriós en el doble sentit polític i literari, amb noms com Ramon Llull, Ausiàs March o el Tirant lo Blanc al capdavant), al segle XIX el moviment de represa de l'ús literari de la llengua catalana i d'allò que anomenem el sentit d'identitat pròpia, la Renaixença (paral·lela al Rissorgimento i a altres moviments romàntics europeus semblants), va anar directament relacionada amb la poesia i amb la resurrecció d'una mena d'olimpíades poètiques trobadoresques, els Jocs Florals. Des d'aleshores, els poetes (alguns poetes) sempre han tingut entre els catalans un estrany però privilegiat estatut de símbol nacional, de portaveu essencial, de numen.

Avui, en aquest nostre temps de govern autonòmic català, d'activitat econòmica terciària i de mercantilització de la cultura, les coses han tendit a normalitzar-se, però no del tot. Els poetes i els seus llibres tenen encara una presència pública bastant superior al que les seves vendes reals justificarien. Els poetes es queixen (com arreu, em temo) del seu poc ressò, és clar, però un grup selecte d'entre ells i elles forma part del paquet estàndard de la cultura catalana institucionalitzada: els nens aprenen versos a l'escola primària per recitar-los a casa el dia de Nadal; a molts pobles i ciutats hi ha carrers i estàtues i centres escolars i biblioteques amb nom de poeta; els suplements literaris van plens de les fílies i fòbies i opinions dels poetes; molts ajuntaments (que no deuen saber què més fer amb el pressupost de cultura) convoquen premis de poesia que de vegades comporten a més l'edició de llibres després mal distribuïts i gens llegits...

A Catalunya i els altres territoris de parla catalana es publiquen cada any uns 7.000 títols en català (a més de 17.000 en castellà: Barcelona comparteix amb Madrid i Mèxic la capitalitat editorial mundial en aquesta llengua). D'aquests 7.000 llibres apareguts cada any, uns 200 són llibres de poemes (això inclou les —rares— reedicions), amb una tirada mitjana habitual d'uns 1.000 exemplars, dels quals el govern autonòmic sol comprar-ne entre 200 i 300. Els llibres de versos valen entre 7 i 12 euros, i no solen exhaurir-se ni amb el pas dels anys. Hi ha algunes (poques) excepcions: Miquel Martí i Pol, el poeta avui més popular (admirat per futbolistes com Josep Guardiola i cantants com Lluís Llach), sol vendre entre 15.000 i 20.000 exemplars dels seus nous llibres, i en la recent mort de la jove Maria-Mercè Marçal les reedicions dels seus llibres es van vendre en pocs mesos.

De les quatre editorials més importants en català, dues (Edicions Proa i Edicions 62, totes dues amb seu a Barcelona) tenen col·leccions actives de poesia que són, a més, les més antigues (amb més de 200 títols cadascuna), prestigioses i, doncs, "canòniques". També hi ha col·leccions interessants fetes des d'Alzira (Bromera), Lleida (Pagès), Mallorca (Moll), València (Tres i Quatre) o Vic (EUMO/Cafè Central), fins a un total d'una desena de col·leccions significatives, totes en editorials "generals" (no especialitzades en poesia). Però fins i tot els llibres de les millors col·leccions pateixen amb els altres (potser una mica menys greument) el problema del desinterès dels llibreters, pressionats per l'impressionant volum de novetats de narrativa i no ficció i per la modèstia de les vendes de poesia..

Durant els darrers deu anys ha crescut el nombre de recitals i lectures públiques de poesia i l'assistència a aquests actes, diversa a més en edats i tipus de públic, però enllà d'això (i un crític constatava recentment que la poesia té ara més "escoltadors", però no pas més compradors) costa establir la relació entre els autors i el seu públic possible. Hi ha un buit important en el camp de les revistes, escasses, amb molt mala distribució i amb poquíssima tendència a la publicació d'obra inèdita. La més important (i la degana), Reduccions, a penes arriba als 200 subscriptors. Això fa que hi hagi un salt important entre l'escriptura privada (un concurs recent d'un dels principals diaris barcelonins va rebre més de 3.000 poemes inèdits —en català i castellà a parts iguals— en poques setmanes) i l'edició, que en el cas dels autors nous és moltes vegades per primera vegada directament en forma de llibre. El camí per a això sol ser el dels premis (uns 160 cada any, dels quals 30 comporten la publicació del llibre). Altres vies com l'autoedició (molt habitual fins a mitjans del segle XX), els volums col·lectius o l'edició a Internet són proporcionalment molt escasses.

Els catalans solem fer broma dient que a casa nostra hi ha la quantitat més gran de poetes del món (un recent "Qui és qui a les lletres catalanes" recull 600 persones que han publicat algun llibre de versos d'entre els 1.400 escriptors vius amb dos o més llibres publicats en edicions comercials). Quan vaig ser al Quebec, al Festival de Trois-Rivières, vaig témer que perdríem aquest lideratge, però donat que aquell país és tan extens penso que com a mínim podem continuar sostenint sense discussions que Catalunya és un dels països amb més poetes per quilòmetre quadrat del món. La veritat és que deixant de banda qüestions de mercat la qualitat de la poesia catalana del segle XX és extraordinària, i que enllà dels principals noms ja traspassats (Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Maria-Mercè Marçal) cada any hi ha un grapat de llibres notables que es disputen els guardons de la crítica, i els poetes més destacats (Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Joan Margarit o Enric Casasses, al costat d'il·lustres veterans com Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas o Màrius Sampere) tenen malgrat tot un petit però fidel grup de seguidors que converteix les seves noves obres en alguna cosa més que un mer producte editorial o comercial.

http://www.uoc.edu/lletra/articles/subirana.html
Subir