POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 590
  Total Poemes: 13917
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Torroella, Pere

Torroella, Pere

erroresrecomendar

La Bisbal d'Empordà 1420 - 1492





Ingresó en la corte de Juan de Navarra (luego Juan II de Aragón) en 1436, a quien sirvió como escudero y copero tanto en las escaramuzas de Castilla como en la corte de Navarra, donde fue sirviente de Carlos de Aragón, Príncipe de Viana e hijo del rey Juan.


Juan II de Aragón, a quien Pere Torroella sirvió durante toda su vida.A finales de 1450 se trasladó a Nápoles junto don Juan de Aragón, hijo bastardo de Juan de Navarra. Permaneció allí hasta la muerte del rey Alfonso el Magnánimo en 1458. Durante esos años entabló amistad con humanistas como Giovanni Pontano, y ejerció de mayordomo del príncipe bastardo.

En 1458, tras la muerte del rey Alfonso y el ascenso al trono de su hermano Juan, Pere Torroella se trasladó a Zaragoza y Barcelona como emisario de Carlos de Viana, a quien sirvió hasta su muerte, en 1461. Un año después, en 1462, estalló la guerra civil catalana (que enfrentó a la Generalitat de Catalunya y a la monarquía aragonesa), y Torroella luchó en los primeros años junto a los rebeldes. En 1464 se pasó al bando real, al que permaneció fiel hasta el final de la guerra, en 1472.

Desde 1472 hasta su muerte (acaecida seguramente en 1492), Pere Torroella ejerció de consejero del rey Juan II en Barcelona, pero tras la muerte del rey en 1479 se retiró a sus dominios en el Ampurdán, donde murió en compañía de su mujer Violant de Llebià y de su hijo Diomedes
Pere Torroella es autor de obra en catalán y en castellano. En la primera lengua compuso lais, canciones al estilo de Ausiàs March, un soneto (el primero documentado en lengua catalana) y un ambicioso poema colectivo que empieza con el verso Tant mon voler. En castellano, es autor de decires amorosos, canciones y esparzas. También mantuvo un intenso intercambio epistolar con influyentes personalidades de las cortes aragonesas, como Francesc Ferrer, Hugo de Urríes, Bernat Hug de Rocabertí y Pedro de Urrea. Compuso, finalmente, varias composiciones en prosa de alto interés histórico y literario, como la Complanta por la muerte de Inés de Clèves (1448), la Consolatoria por la muerte de mosén Martín de Ansa (1451) y el Razonamiento en defensión de las donas, donde el autor se excusa por haber compuesto las famosas coplas de Maldezir de mugeres.




Torroella fue una figura central en las cortes aragonesas de la época, y su obra literaria alcanzó gran difusión y estima entre los hombres de su siglo, como muestran sus epistolarios y los autores que decidieron imitar sus versos. Fue, por otro lado, un poeta sensible a las novedades líricas del momento. Asimiló los aspectos más superficiales de la poesía de Ausiàs March, conoció y admiró los versos de Petrarca, leyó con fruición la lírica francesa (y especialmente Oton de Grandson y Guillaume de Machaut), e imitó con destreza las poesía musical de Jordi de Sant Jordi y Martí Garcia. No siempre su gran cultura se vio reflejada en la calidad de sus obras, que presentan, sin embargo, un indudable interés para la historia de la literatura.
Pedro Bach y Rita, The Works of Pere Torroella, A Catalan Writer of the Fifteenth Century, Nueva York, 1930.

Robert Archer, ed., Pere Torroella, Obra completa, Rubbettino, 2004.

Francisco J. Rodríguez Risquete, "Pere Torroella i les corts dels infants d'Aragó al segle XV", Llengua & Literatura, 2001.
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Torroella





FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE
PERE TORROELLA I LES CORTS DELS INFANTS
D’ARAGÓ EL SEGLE XV1
«Torroella fou una personalitat que s’imposà dins el cercle d’escriptors
i poetes que el conegueren. El seu càrrec de conseller reial, la
privança de què va gaudir prop del príncep de Viana, l’habilitat amb
què s’expressava en català i en castellà, la gran lectura de poesia que
revela el seu poema Tant mon voler, les amistats que devia fer durant
la seva estada a Castella, li donaren un relleu que el seu talent poètic i
prou no explicaria». Aquestes encertades paraules del mestre Jordi
Rubió són potser la millor manera d’iniciar l’article que teniu a les
mans, i també la millor forma de justificar-lo. S’ha discutit força els
últims dos-cents anys sobre la personalitat i la trajectòria de Pere Torroella,
des de Félix Latassa i Mariano Baselga, que sostenien que fou
aragonès, fins a Pere Bach i Rita i el mateix Jordi Rubió, que van deixar
ben assentada la seva catalanitat. El seu millor estudiós, però, com
en moltes altres ocasions, ha estat Martí de Riquer, qui a la seva Història
de la literatura catalana va aconseguir fixar i depurar les diferents
etapes de la seva biografia de manera gairebé definitiva. Riquer, servint-
se de les dades ja conegudes però articulant-les de bell nou, va establir
tres etapes en el seu periple vital: els anys de formació a la cort
de Navarra, la seva estada a Nàpols al servei de l’infant Joan d’Aragó
i la seva presència a la cort catalana de Carles de Viana i a la guerra civil
de 1462-1472. La seva biografia, doncs, permet de resseguir l’activitat
cultural a les corts més destacades de la Corona d’Aragó a mit-
Llengua & Literatura, 13. 2002
1. Aquest treball s’emmarca dins el projecte PB97-0653 del Programa Sectorial de
Promoción del Conocimiento, i el seu autor gaudeix d’una beca FI atorgada per la Generalitat
de Catalunya. Una primera versió d’aquest article fou llegida el desembre de
2000 al Seminari de Cultura Catalana Medieval i Moderna a la Universitat de Barcelona
sota els auspicis de Lola Badia i Eulàlia Duran, i és un primer tast del que algun dia serà
una tesi doctoral sobre Pere Torroella dirigida pels Drs. Rafael Ramos i Jaume Turró.
jan segle XV, i és gràcies a això, i al relleu de què parlava Jordi Rubió,
que estudiar-la atentament porta necessàriament a conèixer millor
aquells cercles. En aquest article m’agradaria parlar breument de Pere
Torroella i d’aquestes corts, sobretot de les corts dels infants d’Aragó
(Carles de Viana, Joan d’Aragó i Joana d’Aragó), és a dir, de les corts
de Joan II i el Magnànim, i m’agradaria fer-ho a partir de cinc documents
inèdits, tots ells referits a diferents moments de la vida de Pere
Torroella.
I
Els primers documents estan datats el 8 i el 9 de febrer de 1436 a
Sant Feliu de Guíxols. En el primer Pere de Torroella, donzell, nomena
procurador de tots els seus béns i negocis el seu germà Bernat
Torroella, abat de Sant Feliu de Guíxols, el qual en aquell moment és
absent. L’endemà, des de Sant Feliu mateix, el seu germà ja actua de
procurador de Pere, i cinc dies després l’escrivà va afegir al peu del
document la signatura del seu pare Bernat Torroella, cavaller. Pere
Torroella no tornarà a aparèixer per aquelles terres fins molts anys
després. Aquests documents, com veurem tot seguit, són preciosos
per entendre com va ingressar a la cort el nostre Pere.
L’estiu de 1435 Alfons el Magnànim, que havia convençut els seus
germans els infants d’Aragó perquè l’acompanyessin en la seva aventura
mediterrània, va armar un poderós estol contra els genovesos
prop de Gaeta. Alfons IV, exultant, va preveure que la campanya seria
una desfilada triomfal, i fins i tot narra Zurita que dins el vaixell del
rei hi havia més de vuit-cents nobles, administradors i ambaixadors
que només tenien el paper d’espectadors convidats. El 5 d’agost, però,
quan va produir-se el contacte a Ponza, els genovesos van sorprendre
els d’Aragó amb una hàbil maniobra, que va permetre capturar bona
part de la cúpula militar de la Corona, incloent-hi la majoria dels infants
d’Aragó i el mateix rei. Alfons, Joan i Enric van ser alliberats el
8 d’octubre: el desembre el rei i l’infant Enric van tornar a emprendre
els seus projectes mediterranis juntament a l’infant Pere, que va poder
fugir del desastre de Ponza, però Joan de Navarra va decidir retornar
210 Francisco J. Rodríguez Risquete
a la península. Va arribar a Barcelona el primer de gener de 1436, i s’hi
va quedar tot el mes. Desenganyat de les aventures napolitanes dels
seus germans, Joan de Navarra va passar-se la resta de la seva vida
concentrat en els seus interessos peninsulars. És aquí on apareix el
nostre escriptor.
Pere Torroella era el menor de tres germans, Bernat i Lluís, fills
del cavaller Bernat Torroella i de Bartolomea, que tenien la casa pairal
a la Bisbal i diverses possessions a l’Empordà i les Gavarres. Bona
part de l’economia familiar dels Torroella se sostenia en el comerç
marítim, i en menor mesura en l’arrendament de terres. L’hereu era
Lluís, que va fer-se càrrec del vaixell, la principal font d’ingressos, i
dugué a terme operacions comercials al servei del Magnànim. Bernat,
l’altre germà, havia fet carrera eclesiàstica i havia aconseguit un càrrec
d’influència, l’abadiat de Sant Feliu de Guíxols, des del qual va mantenir
molt bones relacions amb la casa reial. Pere, el petit, devia néixer
al voltant de 1420, i quan devia tenir uns quinze anys i, per tant, edat
per començar a espavilar-se, el seu futur no podia ser més incert. D’una
banda, li devia pertocar la part més migrada del patrimoni familiar;
de l’altra, l’absentisme reial havia deixat la Corona d’Aragó sense
corts on poder-se educar, perquè fins i tot els infants d’Aragó havien
marxat al costat del rei a la conquesta de Nàpols. Però un cop de fortuna
va voler que, després del desastre de Ponza, Joan de Navarra retornés
a la península, ara amb el càrrec de lloctinent d’Aragó i de
València, i es concentrés la resta de la seva vida en els seus interessos
castellans. Al final de gener, mentre l’infant Joan era a Barcelona, el
pare del jove Pere Torroella devia assabentar-se que el rei de Navarra
havia arribat i que marxaria aviat, i devia veure la primera oportunitat
en molts anys de donar al seu fill una bona educació. Els documents
que he citat abans indiquen que tot va fer-se de forma molt precipitada:
Pere Torroella, de Sant Feliu estant, nomena procurador el seu
germà en absència, tot i que el seu germà no devia ser gaire lluny, perquè
apareix a la vila l’endemà i comença a exercir en nom de Pere.
Aquest, de la mà del seu pare, devia anar ràpidament a buscar la cort,
que acabava de partir cap a Montsó, on el cavaller Bernat Torroella
devia fer les gestions oportunes i al.legar els serveis que havia fet a la
corona perquè s’acceptés el seu fill sota la potestat paterna de Joan de
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 211
Navarra, com ens diuen els documents posteriors. Finalment, el pare
va tornar al costat del seu altre fill, l’abat de Sant Feliu, i va ser llavors
quan l’escrivent va afegir la seva signatura cinc dies després. Pere Torroella,
que llavors devia tenir quinze o setze anys, va trigar molt de
temps a tornar-hi.
Un cop a Navarra, a Pere Torroella, va tocar-li el càrrec que li pertanyia
per la seva condició social: era un adolescent, un donzell de la
baixa noblesa, i ni tan sols era el primogènit. Pere Torroella no podia
anar al servei del rei d’Aragó; ni tan sols no va anar al servei d’un infant
d’Aragó, sinó al servei del fill d’un infant d’Aragó, Carles de Viana,
lluny de casa seva. Va tocar-li l’escalafó més baix dins de la cort, i
el cas és que, tot s’ha de dir, va saber-se espavilar prou bé.
A Navarra l’infant Carles devia tenir la seva mateixa edat, i Pere
va restar al seu servei i al del seu pare durant molts anys. És normal,
doncs, que amb el temps es convertís en home de la seva confiança i
fins i tot arribés a imposar-se entre els poetes i escriptors que l’envoltaven.
Allà va conèixer el batxiller Alfonso de la Torre, amb qui
va mantenir un debat poètic; allà va conèixer Juan de Villalpando,
que anys a venir acabaria essent veí seu a Girona; allà va conèixer
Juan de Dueñas i Hugo de Urriés, a qui tornaria a trobar anys després
a la cort de Joan II; i probablement allà va trobar Lluís de Vilarrasa
i Juan Poeta. A la cort de Navarra hi havia servidors que, com
Pere Torroella, s’havien vist obligats a marxar de València i Catalunya
per buscar una cort que als seus regnes no existia: per bé que és
probable que en aquesta cort, i a Saragossa, hi vagi haver alguna
presència de poesia en català, la tradició predominant era d’importació
castellana, i en això la cort coincidia amb els interessos polítics de
Joan de Navarra. A més d’aquests poetes, a la cort de Carles de Viana
i de l’infant Joan, Pere Torroella hi devia tenir els primers contactes
amb la poesia d’Ausiàs March. També en això la fortuna va tornar a
acompanyar el jove Pere. En posaré dos exemples. Joan de Navarra
era duc de Gandia i, per tant, senyor natural d’Ausiàs March. El 20
d’agost de 1439, a més, el rei Joan va concedir aquest ducat al seu fill
Carles de Viana, i a partir d’aquell moment Pere Torroella i Ausiàs
March esdevenien, casualment, servidors del mateix príncep. És probable
que Ausiàs March fos conegut entre els oficials de la cancelleria
212 Francisco J. Rodríguez Risquete
navarresa els anys 50, i devia tenir contacte personal amb Joan de Navarra
com a mínim durant les corts generals i particulars en les quals
van coincidir, com ara les de 1435, 1436-1437 i 1446. El contacte entre
Ausiàs i la cort de Joan i Carles devia ser encara més habitual si recordem
que a les corts de 1438 Ausiàs March va ser escollit instructor
de greuges i portava els afers relacionats amb el procurador del rei de
Navarra i duc de Gandia, i que a partir de 1451 va esdevenir col.lector
de les rendes ducals. És informació ja coneguda, que va precisar J.
Chiner i ha articulat Jaume Turró. Don Pedro de Urrea, que va estar
sempre al servei de Joan de Navarra a Aragó, cita Ausiàs March com
una autoritat d’amor quan escriu a Pere Torroella. Potser per casualitat,
però potser no, els cercles familiars d’Urrea eren molt afectes a la
cultura, i fins i tot la seva mare era veïna, i molt coneguda, d’Ausiàs
March. Un altre exemple: Pedro de Urrea estava casat amb Isabel de
Mur, neboda de Dalmau de Mur, arquebisbe de Saragossa, qui va llegar
alguns llibres d’història, luxosament enquadernats amb les armes
de Navarra, a Isabel. Un altre Mur, Martín, era el 1443 secretari i procurador
del príncep de Viana, i va entrevistar-se amb Ausiàs March en
més d’una ocasió. Hem de suposar que era un home interessat pels llibres,
com el seu senyor Carles de Viana, ja que el 1458, a Nàpols i Sicília,
feia de bibliotecari del príncep. Són, doncs, famílies cultíssimes
que coneixien personalment Ausiàs March i servien Joan de Navarra
i Carles de Viana. I haig d’advertir que aquests són només uns pocs
exemples, i que potser en el futur apareixeran noves dades sobre la
connexió navarresa i els contactes entre Ausiàs March, Pere Torroella
i els seus cercles.
II
El segon document també és conseqüència d’un cop de fortuna, i
està datat a Nàpols el 29 de març de 1456. En ell se’ns explica que el
cavaller Pere Torroella, des de la residència napolitana de Joan d’Aragó,
fill bastard de Joan de Navarra, nomena procurador el cavaller
Joan Miquel, perquè tramiti la seva dispensa matrimonial amb la bisbalenca
Violant de Llebià.
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 213
Pere Torroella, després d’anar a servir el fill d’un infant, Carles de
Viana, va marxar a Nàpols a servir-ne un altre, el fill bastard de l’infant
Joan, Joan d’Aragó. Torroella va marxar de Navarra cap al final
de 1451 o els primers mesos de l’any següent, tot just quan començava
la guerra civil entre els partidaris del rei Joan i els seguidors del
príncep Carles, i tot just quan el príncep fou detingut i Torroella va
quedar-se sense el seu senyor directe. D’aquesta manera, en abandonar
Navarra, Pere Torroella s’estalviava haver de decantar-se per un
dels dos bàndols i, per tant, anys després va poder mantenir les bones
relacions amb pare i fill. També en aquest cas Pere Torroella, que devia
voltar els trenta anys, va tenir molta sort. Fins ara els historiadors
no han pogut aclarir com va anar la infantesa de Joan d’Aragó, ni
quan havia marxat a Nàpols. A l’Arxiu Reial de Barcelona han aparegut
una sèrie de documents que aporten llum nova sobre la joventut
d’aquest infant bastard. Quan devia tenir onze o dotze anys, el 1451,
Alfons el Magnànim, segurament per intercessió de Joan de Navarra,
va fer-lo portar a Nàpols sota la tutela de Bernat Torroella, abat de
Sant Feliu de Guíxols i germà de Pere Torroella. En esclatar la guerra
civil a Navarra, Bernat va fer un gran favor al seu germà i va col.locarlo
al servei de l’infant bastard i, de retruc, al servei del Magnànim.
Bernat va tornar a l’Empordà el 1453, i Pere Torroella va fer-se càrrec
del casal de don Joan en qualitat de majordom. Un parell d’anys després,
devia fer un ràpid viatge cap a la Bisbal, on va casar-se de paraula
amb una rica pubilla de la seva vila: als trenta-cinc o trenta-sis anys
ja tenia edat per casar-se, i va fer un bon matrimoni. Quan devia tornar
a Nàpols, els Llebià devien al.legar consanguinitat, i fou llavors
que va tramitar-se la dispensa matrimonial.
Aquells anys la vida cultural a Nàpols era molt activa, i a la residència
de Joan d’Aragó, on vivia Pere Torroella, hi anava sovint el
jove Giovanni Pontano, preceptor del jove infant, protegit del rei i
amic de Bartolomeo Fazzio i Tristano Caracciolo. Alguns d’ells, com
va assenyalar Eugenio Mele, van recordar Pere Torroella en els seus
escrits. També aquí Pere Torroella va exercir el mestratge d’Ausiàs
March. Carvajal, Diego del Castillo i els poetes que envoltaven el rei
aquells anys admiraven Juan de Mena, el romancero i la poesia musical
cortesana de formes popularitzants, de moda a Itàlia. Amb aquest
214 Francisco J. Rodríguez Risquete
ambient va trobar-se el príncep Carles de Viana quan va arribar a Nàpols
el 1457, quan Alfons el Magnànim es va oferir com a jutge per resoldre
el litigi navarrès entre el príncep i el seu pare. Allà devien coincidir
Torroella, el de Viana, Joanot Martorell i molts dels poetes
aragonesos residents a Nàpols. D’aquesta etapa al servei de Joan d’Aragó,
però, m’agradaria centrar-me només en una anècdota. Hi ha una
cançó en castellà de Pere Torroella que només s’ha conservat al
cançoner de Mòdena i entre els materials que circulaven per la cort
dels Catòlics anys després. A més, dos cançoners napolitans ens han
conservat la seva música, que va compondre Juan Cornago. Els musicòlegs
tenen notícies d’aquest compositor a la cort de Nàpols des de
1455, però un document de l’Arxiu Reial de Barcelona ens permet dibuixar
millor la seva figura. Fray Juan Cornago, menoret i cantor de
capella, era súbdit del rei castellà, però el 1452 va demanar al Magnànim
que l’acceptés com a súbdit de la Corona d’Aragó. El monarca no
només va acceptar-lo, sinó que a més va pagar-li el manteniment i va
fer-lo cantant de la seva capella. Torroella i Cornago, doncs, van coincidir
exactament els mateixos anys a la cort de Nàpols, i és molt probable
que l’empordanès escrivís aquella cançó perquè Juan Cornago li
fes la música. La cançó va tenir molt d’èxit fins a la cort dels Catòlics,
i Tapia va glossar-la al Cancionero general.
III
El tercer document està datat a Barcelona l’agost de 1461. En ell
Pere Torroella actua com a testimoni en l’acte de jurament de fidelitat
que els estaments del Principat van retre a Carles de Viana com a lloctinent
i primogènit de Catalunya. He escollit aquest document només
pel seu caràcter simbòlic.
Un altre cop l’atzar va voler que la mort del Magnànim, l’estiu de
1458, obligués Carles de Viana a traslladar-se a Barcelona i a reconciliar-
se amb el seu pare. Com és sabut, quan va morir Alfons IV els catalans
i aragonesos que hi havia a Nàpols, i també el príncep de Viana,
van esdevenir hostes incòmodes del nou rei Ferran, i van decantar-se
per iniciar un exili de luxe acompanyant el príncep de Navarra per Si-
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 215
cília, Mallorca i, finalment, Barcelona. Pere Torroella no va viure
aquest exili. Carles de Viana, un cop morta la persona que havia d’intercedir
entre ell i Joan de Navarra, ara rei d’Aragó, va veure que havia
perdut la batalla i que només podia sotmetre’s al seu pare. Amb
caràcter d’urgència, va enviar-li Juan de Monreal i el doctor Urrutia,
homes de la seva confiança, i l’infant Joan d’Aragó i el seu majordom
Pere Torroella, que mantenien bones relacions amb el nou rei i que
per aquest motiu podrien facilitar la concòrdia. Els ambaixadors van
arribar de Nàpols a Saragossa en un temps rècord, uns trenta dies. Un
cop a Saragossa, Joan d’Aragó va quedar-se amb el seu pare i Monreal,
Urrutia i Torroella van anar a Barcelona a esperar la resposta del
monarca. Com que el pes de l’ambaixada el portaven Monreal i Urrutia,
Torroella va marxar a la Bisbal a veure la família: feia gairebé tres
anys que era fora de casa. Quan Carles de Viana va arribar a Barcelona
el 1460 va instal.lar-se al palau Desplà envoltat dels cortesans navarresos,
castellans, italians, sicilians i catalans que havia anat recollint
durant la seva llarga trajectòria, des del 1456 fins aquell any. Després
de l’aparent concòrdia amb el seu pare, hi hem d’afegir molts servidors
de Joan II. Allà hi havia Joanot Martorell, Joan Roís de Corella,
el Juan de Villalpando que ja havíem trobat a Navarra, Jacopo Mirabella,
Bernat Hug de Rocabertí, Pere Martínez i molts altres. Entre
ells, evidentment, també documentem Pere Torroella, que als quaranta
anys devia tenir l’edat justa per presentar-se com a l’enamorat
sotmès a la passió d’amor que implora la seva dama; en canvi, sí que
tenia l’edat per presentar-se com el mestre d’amor, com l’home adult
que imposa els gustos poètics, que es presenta com el deixeble d’Ausiàs
March, el gran mestre, i que actua d’experimentat en amor davant
Francesc Ferrer o Bernat Hug de Rocabertí. A partir d’ara, els poetes
que vulguin seguir March ho hauran de fer llegint Pere Torroella. El
que és important, però, és el que va passar el 1461. Ja hem vist que Torroella
va actuar de testimoni durant el jurament a Carles de Viana
com a lloctinent del Principat (càrrec pactat amb el seu pare poc
abans) i com a primogènit (la qual cosa era una flagrant il.legalitat).
L’acte era la culminació dels confusos esdeveniments que s’havien
produït a Catalunya des de l’arribada del príncep el 1460, esdeveniments
que, en certa manera, van precipitar la guerra civil, que esclata-
216 Francisco J. Rodríguez Risquete
ria un any després. Pere Torroella, com molts servidors del príncep,
va mantenir-se fidel a la Generalitat en esclatar el conflicte, l’estiu de
1462. Ara, al contrari de la guerra de Navarra, no podia desentendre’s:
tenia terres, família i interessos en joc. Pere Torroella, després d’un
intent frustrat de la Diputació per nomenar-lo capità general de l’Empordà,
gairebé no va moure’s de Barcelona, on assistia periòdicament
a les sessions del General, i va exercir en més d’una ocasió d’home de
confiança de Francesc de Pinós, probable compilador del cançoner
del Marquès de Barberà, com va assenyalar Sadurní Martí. En aquells
moments, la tradició poètica que s’havia anat larvant a les corts de
Joan II i el Magnànim, i que s’havia imposat a casa nostra els anys
1460-1462, ja estava fixada i els grans cançoners tancats; la mobilització
general arran de la guerra només va servir perquè s’estengués el
cànon en el qual Torroella tant va tenir a veure.
IV
El quart document està datat el 26 de febrer de 1464, quan Pere Torroella,
Joan Miquel, Bernat Almar i Bernat Gispert, fins llavors fidels a
la Generalitat, van canviar-se de bàndol i van lliurar la vila de la Bisbal
al rei. En poques setmanes, bona part de l’Empordà va fer el mateix.
Durant la guerra, els canvis de bàndol van ser molt habituals, i
aquest fet va contribuir a posar molta gent en contacte i, per tant, que
molts escriptors coincidissin sovint encara que haguessin començat
en bàndols enfrontats. Santiago Sobrequés, en els seus fonamentals
estudis sobre la guerra civil catalana, no s’ha cansat de repetir que la
guerra, a més, va dividir famílies i senyors i servidors en un o altre
cantó. Pere Torroella ho va viure en la seva pròpia pell. En casar-se
amb Violant de Llebià, una rica pubilla de la Bisbal descendent d’un
cavaller sicilià del segle XIV, va traslladar-se de casa dels seus pares a la
casa dels Llebià, que va acabar essent la casa dels Torroella. Actualment
la mansió està molt modificada, però encara se’n conserva alguna
finestra. Allà vivia amb els seus sogres i amb la germana de Violant,
Rafela de Llebià. Durant la guerra, quan la Bisbal s’havia passat al
bàndol de Joan II, la mare de Violant va establir el casament de l’altra
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 217
filla amb Ramon de Vivers, que residia al Rosselló, i un cop la va haver
casat, la sogra i la seva filla Rafela van fugir a Perpinyà acompanyades
de deu homes que van endur-se fins i tot alguns béns de Pere
Torroella. En conseqüència, l’escriptor va apropiar-se de les terres de
la seva sogra i fins i tot del dot de Rafela i el seu marit. Al final de la
guerra, gràcies a la intercessió del cavaller Bernat Margarit, llavors al
servei de la infanta Joana d’Aragó, la sogra va poder tornar a l’obediència
de Joan II, i va iniciar-se un llarg procés per retornar a cadascú
els béns que li pertocava.
Al final de la guerra, Torroella ja voltava els cinquanta anys i era
home de confiança del rei. Assistia periòdicament a les corts de Barcelona,
on tenia inversions a la taula de canvi i a la clavaria; se l’escollia
per entrevistar-se amb el rei en nom del braç militar de les corts, i
sembla que durant la guerra per recuperar el Rosselló només va intervenir
com a conseller experimentat, no en les actuacions militars.
Mentrestant encara escrivia poesia, però no d’amor. Al final dels anys
setanta, mentre la infanta Joana d’Aragó exercia de lloctinent a Catalunya,
i abans que esdevingués reina de Nàpols, Torroella va dedicarli
una glossa a la darrera cobla del seu famós Maldezir de mugeres, i
ho va fer en castellà, en primer lloc, lògicament, perquè el Maldezir
l’havia escrit en castellà i, a més, perquè la infanta s’havia educat a Saragossa
entre servidors aragonesos i navarresos. En el seu seguici fins
i tot trobem aquella Isabel de Urrea casada amb don Pedro de Urrea
a qui ja m’he referit. És possible que li dediqués aquest elogi perquè
aquells anys de postguerra en què calia tornar a cadascú allò que era
seu, Torroella tenia possessions importants en litigi, i la infanta, com
a lloctinent que era, hi tenia la última paraula. La poesia era la millor
carta de presentació i la millor forma de persuasió, especialment davant
prínceps tan lletrats com els Trastàmara. El vicari de Dicastillo,
per exemple, va enviar un cop uns versos a Carles de Viana juntament
amb una carta on li sol.licitava certs privilegis. Els dies següents, el
príncep de Viana es va dedicar a enviar recomanacions en favor seu,
tot felicitant-lo per l’encert d’aquells versos.
Malgrat tot, Torroella ja no tenia edat per fer poesia d’amor, però
sí per exercir d’home lletrat i experimentat entre els seus amics. Quan
devia tenir cap a seixanta anys va trobar-se a Barcelona amb Francesc
218 Francisco J. Rodríguez Risquete
Alegre i Romeu Llull: la trobada és bonica perquè ens diu molt de
bona part de la poesia catalana d’aquell segle. Com Romeu Llull, Torroella
va haver de marxar molt jove a una cort lluny de Catalunya; i,
també com Romeu Llull, Torroella exercia ara d’hereu gairebé per casualitat.
El seu germà Bernat, abat de Sant Feliu de Guíxols, no podia
tenir descendència, i l’altre germà, Lluís, sembla que va instal.lar-se a
Mallorca i només va fer-se càrrec de les operacions comercials de la
família, i va endur-se’n la nau de Sant Miquel, que li havia cedit el seu
pare. Després de la guerra, doncs, Pere Torroella era senyor de totes
les terres del seu pare i, a més, va poder ampliar el patrimoni gràcies a
les concessions que li va fer el rei durant i després de la guerra. Romeu
Llull, a més, en arribar a Barcelona va trobar-se amb una tradició ausiasmarquista
que en bona part havia imposat el seu contertulià vint o
trenta anys abans, i va seguir aquesta tradició combinant-la amb la
que havia après al regne de Nàpols, la qual s’acabarà imposant a la península
temps a venir. En aquelles reunions de Barcelona, tradició i
modernitat convivien costat per costat.
V
El darrer document dels cinc que volia glossar en aquest article és
força més tardà, i està datat a Girona el 1577. Es tracta de l’inventari
dels béns del difunt Paulí de Torroella, un besnét de Pere Torroella
que havia abandonat la Bisbal i havia passat a viure a Girona. A l’inventari
apareixen els objectes que encara es conservaven a la casa de la
Bisbal on havia viscut Pere Torroella, i com que, al final del s. XVI ja
no hi vivia ningú, molts estaven en molt mal estat. N’hi ha molts de
l’època de Pere: s’hi esmenten diverses ballestes, una caixa amb papers
i lletres diverses (entre elles el testament de Pere Torroella), i també
quatre instruments de música molt malmesos: tres violes d’arc i una
viola gran d’onze cordes. També hi apareix una gran caixa amb llibres
en llatí i en italià. Llàstima que l’inventari no especifiqui quins eren.
La casa devia ser de molt bon veure. El mateix rei Joan II, que potser
hi va passar durant alguna campanya militar de la guerra civil, la descrivia
el 1471 com speciosam ... et aspectu delectabilem.
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 219
Al principi d’aquest article he deixat entreveure que aquest treball
és hereu de la feina iniciada per Martí de Riquer, que va depurar de falses
notícies la seva biografia i va signar el millor estudi de conjunt sobre
el poeta. Sembla que l’atzar també va voler, al principi del segle XVII, que
els hereus de Pere Torroella s’unissin als ascendents del seu millor estudiós.
En efecte, un lot de documents patrimonials conservats a l’AHBE
ens revela que el 1610 una besnéta de Pere Torroella per línia directa
que va morir sense descendència va heretar tots els seus béns una seva
neboda, Elionor d’Agullana, casada amb el Martí d’Agullana que tan bé
ha estudiat Martí de Riquer a les seves Quinze generacions d’una família
catalana. D’aquesta manera, com succeeix a la seva Història de la literatura
catalana, el millor patrimoni de Pere Torroella va anar a raure
en les mans del seu millor curador, ni que fos per casualitat.
Abans d’acabar, m’agradaria afegir una última notícia. Pere Torroella
va tenir un fill a qui va posar Diomedes, nom gens habitual. Fa
pocs mesos Jordi Frigola, historiador de la Bisbal, em va fer saber que
Diomedes corria per la cort a València al principi del segle XVI. Al final,
la història va tornar a repetir-se: com havia fet el seu pare molts anys
enrere, Pere Torroella volia la millor educació per al seu fill i va enviarlo
a València, va enviar-lo a la cort que, altre cop, a Catalunya no existia.
La cort del Cancionero general i de part de la literatura espanyola
del cinc-cents. Però aquesta ja és una altra història de la literatura.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I DOCUMENTALS
Els docs. de 1436 són a l’AHG, notaria de Sant Feliu de Guíxols,
vol. 755, s.f. i full solt, i vol. 756, s.f.; el doc. de 1456 a l’ADG, Notularum,
G-68, f. 138v; el doc. de 1461 a l’ACA, vària de canc., reg. 24,
ff. 142-143v; el doc. de 1464 a l’ACA, canc., reg. 3378, f. 29; el doc. de
1577 a l’AHG, tercera notaria de Girona, vol. 375, f. 71.
La bibliografia específica sobre Pere Torroella és encara minsa. A part
dels capítols que li dediquen les històries de la literatura de Jordi Rubió i
Martí de Riquer, vegeu Robert ARCHER, Las coplas «De las calidades de las
donas» de Pere Torroella y la tradición lírica catalana, «Boletín de la Real
220 Francisco J. Rodríguez Risquete
Academia de Buenas Letras de Barcelona», XLVII (1999-2000), ps. 405-23;
ÍD., ‘Tus falsas opiniones e mis verdaderas razones’: Pere Torroella and the
Woman-Haters, «Bulletin of Hispanic Studies», LXXVIII (2001), ps. 551-
566. Pedro BACH Y RITA, The Works of Pere Torroella: A Catalan Writer of
the Fifteenth Century, Nova York, Instituto de las Españas en los Estados
Unidos, 1930, i la ressenya de P. BOHIGAS a «Estudis Universitaris Catalans»,
XVII (1932), ps. 320-325; Josep ROMEU I FIGUERAS, Dos poemes del cançoner
català de Pere Torroella, dins Homenatge a Antoni Comas. Miscel.lània in
memoriam, Universitat de Barcelona, 1985, ps. 397-414 (reed. dins el seu
Lectura de textos medievals i renaixentistes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat / Biblioteca Sanchis Guarner, 1994, ps. 139-61); Lluís
CABRÉ, Dos lectors antics del mestre Ausiàs March i un context, dins Ausiàs
March: textos i contextos, ed. R. Alemany Ferrer, València, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1997, ps. 59-71; ÍD., From March to Petrarch; Torroella,
Urrea and Other Ausimarchides, dins The Medieval Mind. Hispanic
Studies in Honour of Alan Deyermond, Londres, Tamesis, 1997, ps. 57-73;
Peter COCOZZELLA, Los poemas inéditos de Pere Torroella en el «Cançoner
Llemosí» (The Hispanic Society of America, ms. B 2281), «Boletín de la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona», XL (1985-1986), ps. 171-204; ÍD.,
Pere Torroella: Pan-Hispanic Poet of the Catalan Pre-Renaissance, «Hispanófila
», 86 (1986-1987), ps. 1-14; ÍD., Pere Torroella i Francesc Moner: aspectes
del bilingüisme literari (catalano-castellà) a la segona meitat del segle XV,
«Llengua & Literatura», 2 (1987), ps. 155-172; Benedetto CROCE, Una poesia
spagnuola in lode di Lucrecia d’Alagno, «Archivo Storico per le Province
Napoletane», XL (1915), ps. 605-606; Alfred JEANROY, Pere Torroella, plagiaire
de Boccacce, «Studi Glottologici Italiani», VIII (1928); Eugenio MELE,
Qualche nuovo dato sulla vita di mossèn Pere Torroella e sui suoi rapporti con
Giovanni Pontano, «La Rinascita», I (1938), ps. 76-91; Jordi PARRAMON I
BLASCO, Una cobla equívoca de Pere Torroella, «Boletín de la Real Academia
de Buenas Letras de Barcelona», XLIV (1993-1994), ps. 169-172; Francisco J.
RODRÍGUEZ RISQUETE, Del cercle literari del Príncep de Viana i unes poesies satíriques
del «Cançoner de Saragossa», «Estudi General. Homenatge a Modest
Prats», II (en premsa); Concepción SALINAS ESPINOSA, La pregunta poética
Non como quien se desvela del bachiller Alfonso de la Torre, «Scriptura.
Letradura. Estudios de literatura medieval», 13 (1997), ps. 33-42; Nicasio
SALVADORMIGUEL, La tradición animalística en las Coplas de las calidades de
las donas, de Pere Torrellas, «El Crotalón», II (1985), ps. 215-24.
Molts dels punts d’aquest article es complementen amb els treballs de
Jaume TURRÓ, Una cort a Barcelona per a la literatura del segle XV, «Revista
de Catalunya», núm. 163 (juny 2001), ps. 97-123; ÍD., Els poetes del «Cançoner
de Saragossa», Barcelona, Barcino (ENC), en premsa, i especialment el
Pere Torroella i les corts dels infants d’Aragó el segle XV 221
Treball de Recerca de qui signa, llegit el dia 11 de juny de 2001 a la Universitat
de Girona amb el títol Vida y obra de Pere Torroella. Su biografía, su cancionero
catalán y el «Maldezir de mugeres».
ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó
ADG: Arxiu Diocesà de Girona
AHBE: Arxiu Històric de la Bisbal d’Empordà
AHG: Arxiu Històric de Girona
FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE
Universitat de Girona

Font: http://www.iecat.net
Subir