Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906) és un escriptor mallorquí que va cultivar diversos estils literaris. Entre els seus escrits destaquen força poemes, com Sa Colcada.
Els poetes romàntics de Mallorca
Pere d'Alcàntara Penya a Els moviments literaris contemporanis a les Balears.
Poemes de Pere d'Alcàntara Penya a Mag Poesia.
Homenatge de la UIB a Pere d'Alcàntara Penya
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_d'Alc%C3%A0ntara_Penya_i_Nicolau

Escriptor, pintor, arquitecte i enginyer. Després d’estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts (1833-41) i a l’Institut Balear (1835-1841), de Palma, cursà dret a Barcelona, on dugué una intensa vida literària amb altres estudiants mallorquins, com Jeroni Rosselló, Marià Aguiló, Miquel Victorià Amer i Joan Palou i Coll. Compaginà aquesta activitat amb la de miniaturista, periodista i professor de matemàtiques i dibuix. Es lliurà també a estudis diversos de música, astronomia, anatomia, pintura i física i química industrial. Amb Llorenç Pons Santandreu, Miquel Victorià Amer, Victòria Peña i Josep Lluís Pons i Gallarza redactà la revista manuscrita El Plantel.

L’amistat amb la marquesa de Magarola li obrí les portes de societats barcelonines com Literària d’Emulació i La Lírica, on sovint féu concerts de flauta. A Madrid, obtingué (1849) la llicenciatura en dret i col·laborà a El Ensayo. De nou a Mallorca (1850), exercí d’advocat (1850-54) i, posteriorment, de delineant del cos d’Obres Públiques (1851-1854), d’aparellador de carreteres provincials (1852-54), de mestre major de fortificacions i edificis militars (1854-80) i de perit agrònom. La vinculació al ram militar li facilità l’exercici de tasques de tipus tècnic, com el projecte del ferrocarril, el de l’eixampla de Palma i alguns treballs topogràfics. El 1857, li fou encomanat l’aixecament del pla geomètric de Palma i, posteriorment (1858-66), els plans parcel·laris i municipals de pobles com Artà, Manacor, Montuïri i Petra.

Davant la negativa d’aquests ajuntaments a pagar la quantitat acordada, escriví el poema satíric Un novenari de batles. L’activitat arquitectònica es projectà també en edificis públics, privats i religiosos. Dissenyà les esglésies de Sant Alfons, de Felanitx (1878), i de Sant Felip Neri, de Porreres (1886); el quarter del Carme, de Palma (1855); l’Hospital de Felanitx (1900) i l’Hospital Militar de Santa Margalida, de Palma (1878), entre d’altres edificis. Es dedicà també ocasionalment al dibuix i a l’aiguada. El 1856 ingressà a l’Acadèmica de Belles Arts i hi féu classes (1856-59). El 1862, fundà l’Ateneu Industrial, per difondre l’ensenyament tècnic entre el sector obrer. Interessat per l’astronomia en publicà articles a El Mallorquín. Instal·là un observatori al colomer de casa seva, des d’on recollia informació que després enviava a l’astrònom francès Nicolás-Camille Flammarion. Fou membre de la Societat Astronòmica de París. El 1868, obrí a casa seva una acadèmia de dibuix i matemàtiques. Dins el terreny històric, féu estudis d’història urbana, reunits a Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma, i d’altres centrats en la qüestió obrera, des de la perspectiva de l’intervencionisme estatal.

Era membre de la societat El Porvenir del Obrero. També és autor de Guía Manual de Baleares (1891) i La industria mallorquina (1884). Escriví els poemaris Records i esperances (1885) i Poesies en mallorquí popular (1892). Dins la seva poesia es destrien tres línies; la lírica, de to intimista; la floralesca, de llenguatge arcaïtzant, amb composicions com Lo mestral i Lo palau encantat, i els quadres de costums en vers. Entre l’estil costumista i l’evocació sentimental se situa La colcada (1862), que obtingué una accèssit als Jocs Florals de Barcelona. En el camp de la narrativa, publicà Cuentos (1884), que pot considerar-se un precedent de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó, i la novel·la La gota d’aigua (1893). Com a dramaturg, s’estrenà amb El cordó de la vila (1866), escrita durant la pesta groga de 1865. Posteriorment, estrenà i publicà Por no entenderse (1881), la pesta groga (1890), Un criat nou (1892), Mestre Fornari (1900) i els drames hagiogràfics Catalina Tomàs (1890) i la mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890).

Tota la seva obra en general s’allunya dels motles romàntics de l’època per seguir les línies del costumisme realista. Col·laborà en publicacions com El Isleño, Museo Balear, Revista Balear, El Palmesano, La Roqueta i L’Ignorància, sovint amb els pseudònims Pep d’Aubenya, Poquet i Claret i N’Ot Net. D’aquesta darrera en fou director durant el període de 1881-83. El 1869, l’Ajuntament de Palma el nomenà cronista del regne i com a tal publicà (1870) Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats. Féu part de la junta organitzadora de la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1910, l’Ajuntament de Palma el nomenà fill il·lustre. Palma i Felanitx li dedicaren sengles carrers.

https://www.sanostra.es/recweb/publ001.nsf/voTotsperId/1AC6806C065D670BC1257299003286D1?OpenDocument&lang=02&anx=1