POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 646
  Total Poemes: 15668
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
de Vilagut, Joan

de Vilagut, Joan

erroresrecomendar

Fra Joan de Vilagut fou un cavaller de l'orde de Sant Joan de Jerusalem i des de 1427 castellà d'Amposta. Era fill de Bernat de Vilagut, senyor de Sant Mori, i d'una dama que ens és desconeguda. Va tenir tres germans, Bernat de Vilagut, Guillem de Vilagut i Pere de Vilagut.

Les primeres notícies que tenim és de 1408 quan, gràcies a la influència del rei Martí I l'Humà, se li concedia la comanda hospitalera de Granyena de Segarra; això ens demostra que ja tenia una importància al costat del rei. Amb el canvi de dinastia es mostrà fidel al nou rei Ferran d'Antequera i participà en el setge de Balaguer el 1415 contra el revoltat Jaume II d'Urgell.

El 1422 era el rei Alfons V qui feia gestions per tal que es promocionés a fra Vilagut a la comanda d'Ulldecona i el rei deixava ben clar que aquest ascens es feia per l'ajuda que els germans de Joan, Bernat i Guillem de Vilagut li feien en les campanyes italianes. El 1423 era Joan de Vilagut qui comanava una galera per ajudar el rei a Itàlia, mentre el rei li demanava que obviés les demandes de l'orde de l'Hospital per anar a Rodes i restés al seu servei.

Amb aquesta privacitat entre la monarquia i fra Vilagut quan la castellania d'Amposta quedà vacant el 1427 ell estigués ben posicionat per aconseguir-la i així fou. Amb el nou càrrec es concentrà més en els afers de l'orde i no es va preocupar més dels problemes militars del rei Alfons a itàlia. És més, el 1436 s'oposava que les corts enviessin una flota militar per ajudar el rei.

El 1441 decidia marxar per segon cop a Rodes, on hi havia la seu central de l'orde i on ja havia estat en el decurs de 1433. L'illa en aquell moment rebia forts atacs dels mamelucs i per això els òrgans centrals feien crides per tal que els cavallers s'hi reunissin per ajudar en la defensa. Com a lloctinent a la castellania va deixar un home de la seva confiança i mig emparentat amb ell, fra Bernat Hug de Rocabertí. El 1444 quan fra Vilagut tornava cap a Catalunya el seu vaixell s'enfonsà i moriren tots els qui viatjaven.

Abans de marxar de Rodes, però, fra Joan de Vilagut deixà un donatiu de cent mil sous barcelonesos per tal que s'equipés la infermeria de l'orde, que al seu torn havia estat construïda amb l'herència que va deixar un altre català, fra Antoni de Fluvià, que va ser Mestre de l'orde fins el 1437. Com a agraïment l'orde marcà tota la vaixella de la infermeria amb l'escut de fra Vilagut, fins i tot després quan l'orde es traslladà a Malta. El seu successor a la castellania d'Amposta fou fra Pere-Ramon Sacosta.

De fra Vilagut també n'hem conservat restes de la seva activitat poètica. Concretament conservem les restes d'una cançó amorosa i també en conservem una resposta poètica que Guillem Tinter li va fer a una altra poesia seva. Les peces ja són en català i demostren com la poesia s'estenia per les classes aristocràtiques com una manera de prestigi

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_de_Vilagut

Poc després de la coronació d’Alfons el Magnànim,
el rei va començar una sèrie de campanyes italianes que
culminarien en la conquesta de Nàpols. Per a aquesta
activitat bèl·lica, els vaixells eren imprescindibles per
transportar tropes i mercaderies. Els de Bernat de Vilagut
van formar part de la flota reial, juntament amb els
d’una altra família resident


---------------------------------------------------------


Joan de Vilagut
He pogut identificar Joan de Vilagut i reconstruirne
la trajectòria, fins ara totalment desconeguda, gràcies
a una sèrie de documents trobats en diversos
arxius que contenen dades de la Castellania i de notables
de l’època. L’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona
conserva els documents de la Cancelleria reial,
és a dir, tota la documentació que el rei enviava als
seus súbdits. L’Arxiu Històric Nacional de Madrid guarda
l’arxiu de la Castellania d’Amposta, que fins al segle
XIX s’havia conservat a la seu central de la Castellania
de San Juan de los Panetes de Saragossa, perquè
era a Saragossa on vivia el castellà i els comanadors
més importants, no pas a Amposta. A la Biblioteca
Nacional de Malta s’hi conserva l’arxiu central de l’or-
DOS POETES CASTELLONINS DEL SEGLE XV
Creu de l’orde dels cavallers de l’Hospital
de Sant Joan de Jerusalem a la qual va pertànyer
fra Joan de Vilagut.
18
de dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, que, un
cop traslladats a aquesta illa del Mediterrani al segle
XVI, es van anomenar cavallers de Malta. Quan Rodes
va caure definitivament en poder dels turcs i els hospitalers
van abandonar l’illa que havia estat la seva seu
fins llavors, es van poder endur tot l’arxiu. En aquest
arxiu hi trobem tota la documentació que el gran
Mestre enviava als diferents priorats i als membres
importants de l’orde. Finalment queden els arxius de
protocols notarials de Girona, l’àmbit propi de la família
Vilagut, i de Saragossa, on va viure molt de temps
el nostre poeta.2
La família Vilagut era una família de la petita noblesa
afincada a Castelló d’Empúries. A principis del segle
XV el patriarca Bernat de Vilagut es dedicava al comerç
marítim (i segurament també a fer corseries). Bernat
era senyor de Sant Mori i, juntament amb el seu germà
Guillem, va participar el 1410 en una reunió de
nobles a Peralada, on tota l’aristocràcia del bisbat de
Girona va establir les bases per afrontar units el conflicte
successori a la mort de Martí l’Humà. Bàsicament
proposaven un acord nobiliari que, per mitjà de procuradors,
es portés a les instàncies més altes del regne
i que no hi hagués divisions a l’hora d’escollir un
nou rei. Majoritàriament, eren partidaris de Jaume d’Urgell,
per bé que després de l’arribada de la dinastia Trastàmara
ningú s’hi va oposar i van acceptar Ferran d’Antequera
com a nou rei.També van assistir a aquesta
reunió el vescomte de Rocabertí, menor, i els seus
tutors i cosins, els Rocabertí de Cabrenys, així com el
generós Jaume Tinter (Sobrequés 1973a). De tots ells
en tornaré a parlar més endavant.
Tornem a trobar Guillem de Vilagut a la nòmina de
cortesans del rei Alfons el Magnànim el 1416: era escuder
de coltells, i un altre germà, Pere de Vilagut, era falconer
major del rei. De Joan de Vilagut no sabem ni
quan va néixer ni quan va ingressar a l’orde. Segurament,
com solia passar, ho devia fer de jove i devia rebre, com
tot cavaller de l’Hospital, una bona educació en les armes
i també en les lletres. A l’orde hi entraven normalment
els fills segons de famílies de la petita noblesa.
Les primeres notícies documentals certes que tenim
de fra Joan de Vilagut són de 1422, quan el rei Alfons
el Magnànim demanava a la cúria papal que s’atorgués
la comanda d’Ulldecona, vacant per mort del seu antic
propietari, a fra Joan de Vilagut, fins llavors comanador
de Granyena de les Garrigues. El rei atorga aquesta
comanda en reconeixement dels favors que la família
Vilagut li prestava:
Axí per sguart del dir fray Johan com per los
serveys notables que sos frares [Bernat i Guillem]
contínuament nos fan no sens grans despeses e
perills de les sues persones.
Poc després de la coronació d’Alfons el Magnànim,
el rei va començar una sèrie de campanyes italianes que
culminarien en la conquesta de Nàpols. Per a aquesta
activitat bèl·lica, els vaixells eren imprescindibles per
transportar tropes i mercaderies. Els de Bernat de Vilagut
van formar part de la flota reial, juntament amb els
d’una altra família resident a Castelló d’Empúries i vin-
MOT SO RAZO
Sant Mori, d’on destaca el castell propietat de la família Vilagut.
El castell fou reformat al segle xv i perdé el seu aspecte defensiu
per passar a tenir un aspecte de palau nobiliari.
2.Trobareu totes les referències dels documents rellevants a
Bassegoda en 2003a i 2003b.
Façana meridional del castell-palau de Sant Mori.
19
culada amb els Vilagut, els Rocabertí de Cabrenys. Els
fills de Vilagut, Bernat i Guillem, van participar en la primera
expedició italiana del Magnànim, que va partir del
port dels Alfacs el 1420. Els acompanyaven personatges
tan importants pel món de les lletres com Ausiàs
March, Jordi de Sant Jordi i un fill de Bernat Metge.
Tornem a fra Joan. La comanda d’Ulldecona, que
hem vist que el rei li atorgava, suposava una millora:
segurament rebia aquesta comanda amb més rendes
gràcies a la labor que realitzava dins l’orde, i als contactes
que tenien ell mateix i la seva família amb la corona.
Ulldecona era de la Castellania d’Amposta, mentre
que Granyena era del Priorat de Catalunya. És a dir,
Vilagut canviava de priorat, però això no tenia cap importància,
perquè molts catalans estaven adscrits a la Castellania,
i continuava essent súbdit del mateix rei. Poc
després d’aquesta promoció, quan fra Joan de Vilagut ja
tenia el permís del Mestre per anar-se’n a Rodes, el
rei li va enviar una carta demanant-li que no marxés
perquè no podia prescindir dels seus serveis. No sabem
quins eren aquests serveis, però segurament anaven lligats
a la representació política del monarca. Era una de
les atribucions que solien tenir els comanadors i anava
des de la representació diplomàtica a diversos nivells
fins a ocupar càrrecs de veguer reial en algun territori.
Com veurem més endavant, tot i la insistència reial, que
considerava els seus serveis imprescindibles, fra Joan no
va abandonar la seva dèria d’anar a Rodes.
Gràcies a la seva renúncia temporal al viatge a
Rodes, la carrera de Vilagut a l’orde de l’Hospital va
seguir una trajectòria ascendent, fins a arribar a ser Castellà
d’Amposta, una de les dues dignitats més altes de
l’orde a la Corona d’Aragó (l’altra era la de Prior de
Catalunya). Quan el 1427 moria Dalmau Ramon de
Xetmar, que ocupava aquest càrrec, des de Rodes es
va nomenar ben aviat Joan de Vilagut com a nou castellà.
El rei, que solia intervenir en aquests nomenaments,
no s’hi va oposar. Des d’aquest càrrec el contacte
de Vilagut amb la monarquia encara es devia fer
més estret i fra Joan es devia convertir en un home de
confiança del rei i de la reina, que actuava de lloctinent
quan el primer faltava. D’aquesta època es conserven
molts documents de les tasques habituals de fra
Vilagut com a màxima autoritat de la Castellania. Entre
les seves funcions podem destacar la presidència dels
concilis anuals de la Castellania on assistien tots els
membres, el cobrament dels tributs que s’enviaven a
Rodes, i l’arbitratge entre els comanadors, que eren
bastant rebels: per exemple, si un comanador anava al
Convent de Rodes, altres podien intentar ocupar la
seva comanda i així cobrar les rendes que produïa.
Un fet a destacar d’aquesta època és el conflicte
que es va iniciar el 1436 amb l’atorgament de la comanda
d’Alfambra (prop de Terol) a fra Bernat Hug de Rocabertí.
Aquest era membre de la família dels Rocabertí
de Cabrenys, relacionada amb els Vilagut d’una manera
bastant estreta: ambdues tenien vaixells importants
per al rei i ambdues vivien a Castelló. Aquesta relació
va fer que Pere de Vilagut, un germà de fra Joan, es casés
amb Joana de Rocabertí, germana de Bernat Hug.També
va fer que Joan de Vilagut protegís Bernat Hug dins
de l’orde i el col·loqués com a membre del seu seguici.
El 1436, fins i tot li va atorgar la comanda d’Alfambra.
Aquest nomenament, però, no va agradar a tots els
comanadors i es va iniciar una pugna jurídica per establir
de qui havia de ser aquesta comanda: del protegit
del Castellà d’Amposta o de fra Galvany Tolsà, majordom
del rei i que vivia a Nàpols. Aquesta disputa va
DOS POETES CASTELLONINS DEL SEGLE XV
Detall d’una finestra geminada
del mur de meridional del
castell de Sant Mori.Tot i que
és moderna s’ha decorat
amb les armes dels Rocabertí,
que van ser els hereus del
castell un cop s’extingí la
família Vilagut.
Naus a punt de salpar del port de Venècia (Marco Polo, Li Livres
du Graunt Caam, Oxford, Bodleian Library).
20
durar més de deu anys: hi van embolicar el rei, el Mestre
de l’orde, fins i tot el concili de Basilea i el papa en
moments polítics delicats. El rei els va haver de cridar
a l’ordre per tal que tot això no afectés la seva política
internacional. Fra Joan de Vilagut, fervent partidari de
fra Rocabertí, no va arribar a veure el final definitiu
del conflicte, quan Bernat Hug de Rocabertí es va quedar
Alfambra, definitivament i amb tots els drets, el 1448.
Com ja he exposat, Bernat Hug de Rocabertí formava
part del seguici de Joan de Vilagut, és a dir, era
un dels seus familiars (anomenats així pel contacte
directe que tenien amb el castellà). El germà de Joan
i cunyat de Bernat Hug, Pere de Vilagut, també era un
membre del seguici. El 20 de maig de 1444, el rei Alfons
va haver d’enviar una carta a Joan de Vilagut per tal
que posés ordre entre els seus familiars perquè n’havien
fet alguna al regne d’Aragó. En aquest document
no s’esmenta la malifeta, només que el rei els perdona
si no hi reincideixen; ara bé, si hi tornen els aplicarà
tota la seva justícia. Però Joan de Vilagut ja no era
en terres de la Corona d’Aragó per poder executar
les ordres reials: el 1441 havia marxat cap a Rodes a
defensar-la dels turcs. Per mantenir l’ordre a la castellania
hi deixava un lloctinent, una persona de confiança
i que formava par t de l’orde. Aquesta persona
només podia ser fra Bernat Hug de Rocabertí. Aquest
Bernat Hug, temps a venir, també esdevindria Castellà
d’Amposta (de 1461 a 1485) i també va ser un poeta
destacat, amb una obra molt interessant de la qual
destaca La glòria d’Amor, un poema narratiu que descriu
un infern d’enamorats.
Si Vilagut havia tingut tota la vida ganes d’anar al
convent de Rodes, ara en va tenir l’oportunitat. S’hi va
quedar fins a l’estiu o principis de la tardor de 1444,
quan va tornar cap a la Corona d’Aragó. No sabem
del cert si fra Vilagut va ser testimoni del setge que
el soldà d’Egipte va posar a l’illa de Rodes l’agost i el
setembre de 1444. És possible que no hagués pogut
tornar abans, precisament a causa del setge. Aquest
estat de guerra permanent que vivia l’illa central dels
hospitalers, en l’avantguarda de la lluita contra l’Islam,
juntament amb el somni de retornar a Terra Santa,
eren segurament els elements que havien esperonat
el desig de fra Vilagut de traslladar-s’hi.
Malauradament, quan retornava, el seu vaixell es
va enfonsar i van morir ell i tots els cavallers de l’Hospital
que hi viatjaven. Així ho explica una carta que el
rei envia al seu procurador a la cúria romana a principis
de novembre d’aquell 1444, per tal que pugui
intervenir en els nomenaments de nous càrrecs dins
de l’orde:
Procurador, per com havem entès que lo Castellà
d’Amposta ab altres frares del mateix orde,
venint de Rhodes ab la galera d’en Sirvent serien
negats ab la dita galera, per la mort dels quals
la Castellania e altres comandes vaccarien, vos
pregam e encarregam, tant affectuosament e
stricta com podem, que per part nostra suppliqueu
nostre Sant Pare que de la dita Castellania
e Comandes dessús dites no proveheixqua
algú fins a tant de nostra intenció per altres lettres
nostres sia informat [...].
Moria així Joan de Vilagut. Després d’ell va ser elegit
com a Castellà d’Amposta Pere Ramon Ça-Costa,
que amb el temps esdevindria Mestre de l’orde. Abans
de deixar Rodes, fra Vilagut va llegar la quantitat de cent
MOT SO RAZO
Detall dels ofegats en un combat naval del segle XV (Cambridge,
Fitzwilliam Museum).
Batalla entre cristians i musulmans (Guillem de Tir, Histoire d’Outremer,
París, Bibliothèque Nationale).
21
mil sous barcelonins per al manteniment de la infermeria,
que havia estat construïda amb deu mil florins
del testament d’un altre català, l’antic Mestre Antoni
de Fluvià, mort el 1437. L’orde, en agraïment, va fer
marcar a la vaixella i a la roba d’aquesta infermeria
les armes de Joan de Vilagut. Aquesta marca es va mantenir
fins i tot quan l’orde es va traslladar a Malta (Nicolau
d’Olwer 1926). Amb tot, sabem gràcies a la documentació
que el 1467 els cent mil sous barcelonins no
estaven completament pagats i el rei Joan II feia gestions
per tal que la Castellania acabés de pagar aquests
diners al Convent.
Hem parlat de trajectòries professionals, poder, lluites
polítiques, guerra i viatges. Els atzars de la transmissió
textual, però, també ens han conservat un testimoni
del Vilagut poeta, malauradament fragmentari. Es
tracta de les restes d’una cançó amorosa:
[...]
certes dich, pus que la millor
de quantes son ne may seran.
Donchs, vag’a part dol e tristor,
5 car ja no puch fer de mon dan,
pus de tal me trop servidor.
Be n’hagen los qui li diran
que Deu li do la sua ’mor.
Pus la bondat e gran valor
10 que veig tots jorns en ella [’s] gran,
tots enuigs m’oblidaran
pensan si es digne d’onor.3
El fet que Joan de Vilagut fos poeta no ens ha d’estranyar:
ni en un noble en contacte amb la cort ni en
un jove educat a l’orde de l’Hospital. L’ensenyament
de les lletres entre els hospitalers era prou important,
com ho demostra el nombre de membres de l’orde
que ens han deixat obra escrita. La competència retòrica
era part de l’educació de la noblesa i imprescindible
per executar algunes activitats pròpies, com ara les
missions diplomàtiques i de representació que sovint
el rei els encarregava.
D’altra banda, com hem vist, fra Vilagut va tenir
un contacte directe amb el rei i la cort, que devia ser
intens sobretot a partir del seu nomenament com a
Castellà d’Amposta. A la cort, la poesia era tant un
entreteniment com un mitjà de promoció social. Per
als cortesans, la destresa poètica era part d’un exercici
social que havia de seguir els patrons dictats per la
moda literària de l’època.
Això és precisament el que veiem en el Vilagut poeta:
la competència poètica que li havia proporcionat la
seva formació, al servei d’una peça perfectament adequada
a la moda del moment. És impossible fer una
anàlisi més detallada d’un fragment tan breu. A la cançó
conservada, segurament hi falten un bon nombre
de versos i només podem deduir que es tracta d’un
elogi a una dama, que és la millor de totes i que té
un punt de virtut terapèutica quan se la contempla.
No és un tema gens innovador ni sembla que pertanyi
a una peça d’un valor literari massa elevat, però sí
que encaixa perfectament amb la teoria contemporània
sobre l’amor. Hi reconeixem les formulacions i l’estil
de la lírica que es feia en el regnat del Magnànim
abans que l’obra d’Ausiàs March il·luminés la resta de
poetes amb una nova expressió lírica.

És possible que l’obra de fra Vilagut fos més extensa,
com veurem tot seguit, però ara com ara només
en tenim aquesta composició, que s’ha conservat en tres
cançoners del segle XV: el Cançoner d’obres enamorades,
conservat a la Biblioteca Nacional de París, la còpia que
se’n va fer de la Biblioteca de Catalunya i el Cançoner de
l’Ateneu Barcelonès.4 La rúbrica del poema en els dos primers
anomena l’autor «fra Vilagut» i la del tercer li dóna
el nom de «fra Vilaregut». A qui hem de fer cas? La resposta
ens arriba gràcies a un altre poeta, Guillem Tinter,
que en l’única poesia que se n’ha conservat fa referència
a un «fra Vilagut» que és «frare major». Sens dubte
es tracta de fra Joan de Vilagut, en l’època en què era
Castellà d’Amposta. El poema de Tinter és una resposta
a una queixa prèvia de Vilagut, cosa que valida l’autoria
del nostre poeta. És cert que hi hagué un frare Vilaregut,
de nom Diomedes, que també assolí la dignitat
de Castellà d’Amposta, però fou a finals del segle XV,
dates ja tardanes per a la poesia que ens ocupa i sobretot
per a la provada relació poètica amb Guillem Tinter.

Font: http://www.narpan.net/documents/bassegodaMSR3.pdf
Subir