D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels casals que els roures
volten en les garrigues dels Pirineus veïns,
sis segles fa, els meus avis, durs fills de l’aspra serra,
sortiren quan En Jaume alçà el penó de guerra,
esglai dels sarraïns.

I al davallar dels cingles vers les flairoses planes,
per l’or del sol canviant-ne l’argent pur de les neus,
l’escalf sant de la pàtria duien al cor mos avis,
los lais d’amor dels poetes catalans en los llavis
i en los escuts les creus.

Jo, que una breu estona vinc a seure a esta antiga,
sagrada llar, on crema lo foc de l’avior,
com els soldats d’En Jaume, nét d’ells i germà vostre,
los tres mots per divisa encara ab orgull porte
de Pàtria, Fe i Amor.

Fill sóc de la joiosa vila que al sol escampa
tot temps, de fresques roses brodat, son mantell verd,
la coronada ab pàmpols i fruits que la llum dora,
la que la seda fila, la que remembra i plora
l’alarb en lo desert.

Fill sóc de la que guaiten com dos gegants, captiva,
d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó;
de la que en l’aigua juga, de la que fon per bella
dues voltes desposada ab lo Cid de Castella
i ab Jaume d’Aragó.

Bé prou que n’ensomien d’aquell llarg maridatge
de tres-cents anys les glòries avui sos fills darrers;
bé prou que ab mut coratge veem com les gralles negres
volen pels cims on feen sols en jorns més alegres
llurs nius los esparvers.

Llavors tu, oh Barcelona, a un temps soldat i nàuxer,
l’espasa als lloms cenyida i per ceptre el trident,
per tos vaixells vetlaves del mar blau a la vora,
junt a Montjuïc, que s’alça com una immensa prora
navegant vers l’Orient.

I llavors tu, oh València, palaus i temples gòtics
basties, i els rius fees, esclaus, empresonar
per a regar les hortes que avui són ta bellea,
i els rims de tos poetes anaves, Galatea,
cantant prop de la mar.

L’Amor, la Fe i la Pàtria foren tres bones fades
que els bressols dels meus pares varen trenar llavors;
la Fe, ab les verdes palmes del martiri i la glòria;
La Pàtria, ab los que serva llorers eterns la història,
i ab la murta els Amors.

La Pàtria!... En corts o en lluites, ab sang o ab veu valenta,
contra els estranys la terra, los furs contra el dret real,
bé els defensà València, ab clar seny i ab mans fortes;
per ço el punyal d’En Pere gravà dalt de ses portes:
«Dues voltes lleal.»

La Fe!... De l’humil frare mestre Vicent encara,
ressò dels antics segles, retruny l’ardenta veu
que en lo Concili als Papes, als Reis davant sos nobles
i per les amples places cridà als estols dels pobles:
«Honra i temor a Déu!»

L’Amor!... L’ombra de N’Àusias a tan bell mot aixeca
lo front del llit de marbre, fixant los trists esguards,
i plany de nou les trobes de sa immortal ferida
ell, per qui fou la dona entre els dols de la vida
com un «lliri entre cards».

Jovent de Catalunya, nous trobadors, del nostre
sagrat avior sigau-ne, jo us prec, custodis feels.
Si l’arbre boscà aixeca fins al cel blau les branques
on los aucells s’aturen i esclaten les flors blanques,
és que enfonsa els arrels.

Mai com avui que Espanya obira envergonyida
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó tremola
ab les barres de sang.

Mai com avui que el dubte glaça los cors i brollen
pertot fonts d’impuresa on beu lo poble a doll,
mai com avui n’és digne qui diu l’oració tendra
i en les desertes ares, cobert lo front de cendra,
dobla el cap i el genoll.

Mai com avui que l’Odi esmola els ferests glavis
i ven a l’encant l’ànima sos sentiments per l’or,
mai com avui n’és digne qui l’olivera planta
i, coronat de roses, al món, trobador, canta
la dolça llei d’amor.

1872